dimecres, 25 de setembre de 2013

Els Ornitòpodes: els Fabrosàurids i els Heterodontosàurids.

QUE ÉS UN ORNITÒPODE

Els Ornitòpodes, que significa "(peus d'ocell" en grec), eren dinosaures Ornitisquis (amb pelvis d'ocell) bípedes o quadrúpedes facultatius (que podien caminar tant a quatre extremitats que amb dues) que no tenien armadura corporal. Van aparèixer per primera vegada durant el Juràssic inferior i figuren entre els últims dinosaures en desaparèixer al final del Cretaci. Els Ornitòpodes van ser, doncs, un dels grups de dinosaures més duradors i també un dels més diversificats.
S'han reconegut cinc famílies d'Ornitòpodes (Heterodontosauridae, Hypsilophodontidae, Dryosauridae, Iguanodontidae i Hadrosauridae). Entre les novetats evolutives característiques d'aquest grup hi ha una filera de dents premaxil·lars "desviada ventralment" (està "més avall" que la filera de dents maxil·lars), el procés lateral allargat del premaxil·la i la articulació de la mandíbula inferior situada bastant per avall del nivell de les fileres de dents maxil·lars. Al llarg de les següents setmanes parlarem sobre les característiques de les cinc famílies d'Ornitòpodes esmentades anteriorment.

FABROSAURIDAE

Es coneixen una mena d'Ornitisquis herbívors bípedes molt primitius del Triàsic final i el Juràssic inferior anomenats Fabrosàurids, entre ells hi figura el Lesothosaurus. Aquests animals tenien unes proporcions semblants a les dels Ornitisquis bípedes, així que, alguns paleontòlegs inclouen els Fabrosàurids dins dels Ornitòpodes. Però, els Fabrosàurids, encara que compartien algunes característiques els Ornitòpodes, no tenien les novetats evolutives d'aquests últims, per tant se'ls classifica com un grup apart dels Ornitòpodes, però possible avantpassat seu.

HETERODONTOSAURIDAE

Per ara els Ornitòpodes més primitius són els Heterodontosàurids que vivien a l'Àfrica meridional a principis del Juràssic. Eren petits (en torn a 1-1,5 m de longitud) amb una cua llarga, un coll curt, cames llargues i braços curts, robusts i flexibles. Es caracteritzen sobretot per les seves dents. El seu nom vol dir "llangardaixos amb dents diferents", ja que tenien varis tipus de dents, com els mamífers. Entre aquestes dents destaquen uns estranys ullals que es probable que els utilitzessin per a defensar-se, per a exhibir-se o per a tallar el menjar. Hi ha fòssils d'Heterodontosàurids no tenen aquests ullals, el que indicaria que un sexe en tindria i l'altre no. Els Heterodontosàurids tenien una característica que compartien amb els ocells: la tíbia es fusionava la fíbula i aquesta amb els ossos tarsians. Es coneixen quatre Heterodontosàurids, però només s'han trobat fòssils complets de l'Heterodontosaurus i l'Abrictosaurus.

Heterodontosaurus, l'Heterodontosàurid típic.

dilluns, 16 de setembre de 2013

Descobreixen un fòssil d'una balena primitiva al desert del Perú.

El desert peruà d'Ocucaje és un dels principals jaciments de cetacis primitius d'Amèrica del Sud. Durant la primera etapa del Cenozoic, Ocucaje estava submergit sota el mar. Fa poc es va trobar un espectacular fòssil d'Arqueocet de fa 40 M.A, a l'Eocè.
El grup dels Arqueocets és el més primitiu dels cetacis. Eren semi-aquàtics i s'alimentaven de peixos. Van viure durant l'Eocè i estaven a mig camí entre els mamífers terrestres i els mamífers marins. Tenien potes que encara s'assemblaven a les dels seus parents terrestres però que s'anaven convertint en aletes i dents també semblants a les dels mamífers de terra. En aquest grup hi pertanyen el Pakicetus, l'Ambulocetus i el Rhodocetus. El principi es creia que estaven emparentats amb l'Andrewsarchus i els seus parents però estudis recents indiquen que comparteixen un avantpassat comú amb els artiodàctils i que estàn estretament emparentats amb els hipopòtams.
El seu descobriment és important pel jaciment perquè fins aquest moment només s'havien trobat fòssils de fa uns 10 M.A. (Miocè) i mai un fòssil d'una època tan antiga com l'Eocè.


El crani d'Arqueocet trobat a Ocucaje.
  

Assumpte Brontosaure.

Brontosaure (Brontosaurus) destaca com uns dels noms més populars per un dinosaure. Però els paleontòlegs diuen que l'animal s'hauria de dir Apatosaure (Apatosaurus). Això és així perquè al 1903 els científics van acordar que l'Apatosaure, batejat pel paleontòleg Othniel Charles Marsh al 1877 i el Brontosaure, també batejat per en Marsh al 1879, corresponen al mateix gènere de Sauròpode. Quan existeix més d'un nom pel mateix gènere, les regles que s'accepten internacionalment per nombrar els animals, tant vius com extingits, obliguen als paleontòlegs a utilitzar el nom més antic proposat. El nom més recent, en aquest cas Brontosaure, és classificat com un sinònim i s'abandona.
Un altre aspecte molt important de l'assumpte Brontosaure és la qüestió sobre de quin tipus de cap tenia aquest Sauròpode. Al 1883, en Marsh va realitzar la primera reconstrucció del Brontosaurus (Apatosaurus) excelsus. Per això, és va basar sobre tot en un esquelet bastant complet del jaciment de "Como Bluff", a l'estat americà de Wyoming. Però aquest esquelet no tenia crani. Després de temps de tractar d'endevinar quin tipus de cap correspondria al Brontosaurus, Marsh el va presentar al públic amb un crani de Camarasaurus.
Més d'una dècada després de la mort de Marsh, entre els anys 1909 i 1915, el "Carnegie Museum of Natural History"(Pennsilvània) va començar a excavar al famós jaciment de dinosaures anomenat actualment "Monument Nacional dels Dinosaures", a l'estat d'Utah. L'Apatosaure més complet és va trobar gràcies a aquestes expedicions però tampoc tenia cap. Aquest esquelet es va anomenar Apatosaurus louisiae al 1916. A prop d'aquest es va trobar un esquelet més petit de la mateixa espècie i també sense cap i un altre fòssil que es va atribuir al gènere Diplodoc. Entre aquests cossos hi havia un crani tipus Diplodocidae. El paleontòleg W. J. Holland va creure que pertanyia a l'Apatosaurus louisiae i això volia dir que Marsh s'havia equivocat.
Però un dels paleontòlegs americans més importants, Henry Fairfield Osborn, creia que Marsh tenia raó i va convèncer a en Holland perquè no canviés el cap de l'Apatosaurus. Aquest va deixar l'esquelet sense cap durant 20 anys i el 1932 es va posar un altre crani tipus Camarasauridae.
A la dècada de 1970 es va fer una reconstrucció dels esquelets del" Monument Nacional dels Dinosaures" que va mostrar que el que en Holland pensava que era un Diplodoc era un altre Apatosaure. L'existència de tres esquelets d'Apatosaure junt a un crani tipus Diplodocidae era una prova molt convincent de que el crani també era d'aquesta espècie. També en els estudis moderns han sorgit nombroses semblances entre el Diplodoc i l'Apatosaure. Al final, Holland tenia raó i als esquelets d'aquests últims es van canviar pels cranis tipus Diplodocidae.

Foto antiga d'un esquelet d'Apatosaure amb el crani de Camarasaurus.

Actualment, l'Apatosaure se'l representa com un Diplodòcid en la majoria de reconstruccions.

dilluns, 9 de setembre de 2013

L'Hiat Sauròpode.

A Amèrica del Nord el nombre de Sauròpodes va disminuir durant el Cretaci inferior. S'han trobat ossos i icnites de Sauròpodes d'aquest període final del seu predomini a Wyoming, Texas, Oklahoma i Arkansas (E.E.U.U,) A partir de llavors no hi ha fòssils seus en aquest continent durant uns 25 milions d'anys i només reapareixen en forma d'Alamosaurus a la recta final del Cretaci. S'han donat dues explicacions per aquesta absència de 25 milions d'anys, l'anomenat Hiat Sauròpode.
La primera explicació és que en realitat va haver Sauròpodes durant aquest període. Els ambients en que van viure aquests dinosaures durant l'hiat no es van conservar al registre fòssil o bé encara no els han trobat els paleontòlegs.
La segona explicació postula l'extinció dels Sauròpodes a l'oest de Nord-amèrica, fa uns 100 M.A., a mitjans del Cretaci, possiblement per l'aparició de plantes amb flors que els resultaven indigestes o per l'aparició de nous vegetarians que els feien la competència. 25 milions d'anys després, la raça Alamosaurus va arribar d'una altra part, probablement d'Amèrica del Sud, on els Sauròpodes van prosperar durant tot el Cretaci.
Les proves aportades afavoreixen la segona explicació. Especialment important és el fet de que durant l'hiat de 25 milions d'anys de durada hi ha algunes faunes de dinosaures ben conegudes de l'oest nord-americà, les quals representen una sèrie d'ambients on no s'han trobat ni un indici de fòssils de Sauròpode.
També és significatiu el fet de que l'últim Sauròpode nord-americà, Alamosaurus, és un Titanosaure estretament emparentat amb les espècies cretàciques sud-americanes, del mateix grup. Encara que sembla raonable pensar que a Amèrica del Nord els Sauròpodes es van extingir a mitjans del Cretaci i grups procedents del continent del sud van envair el territori 25 milions d'anys després, les raons de la seva extinció i invasió posterior continuen sent desconegudes.

Escena d'un trio Alamosaurus vinguts del sud caminat per la sabana nord-americana de fa 75-65 M.A.,
milions d'anys després de la desaparició de Sauròpodes a la regió i a la part final del Cretaci. 

dilluns, 2 de setembre de 2013

Evolució dels Sauròpodes.

Els Sauròpodes van evolucionar a partir d'un avantpassat tipus Prosauròpode durant el Triàsic superior. Encara que cap Prosauròpode és un candidat convenient com avantpassat dels Sauròpodes, el Riojasaurus i el Vulcanodon podrien ser els que més s'apropen a aquest ancestre. 
Els Sauròpodes més antics es remunten al Triàsic superior i al Juràssic inferior i inclouen el Barapasaurus (Índia), l'Isanosaurus (Tailàndia) i el Rhoetosaurus (Austràlia). Aquests i els Sauròpodes del Juràssic mitjà com el Datousaurus i el Shunosaurus (Xina), el Cetiosaurus (Anglaterra) i el Patagosaurus (Argentina) formen un grup de Sauròpodes primitius anomenats Cetiosauridae, caracteritzats per ser de mida petita (fins a 12 m de llargada), de coll curt, un cap semblant al del Camarasaure i unes dents espatulades. És interessant que aquests dinosaures van aparèixer sobtadament al registre fòssil mostrant la majoria de les especialitzacions dels Sauròpodes. La seva distribució geogràfica suggereix un probable origen d'aquest grup al supercontinent meridional de Gondwana.
El zenit dels Sauròpodes, pel que respecta a la mida, la diversitat i la pura abundància, va arribar al Juràssic superior. Aquests dinosaures es van diversificar en una gran varietat de famílies (Turiasauria, Diplodocidae, Camarasauridae, Brachiosauridae...) i van arribar pesar 50, 80, 90 o 100 tones de pes. Els exemples més coneguts d'aquest període són el Diplodoc, el Braquiosaure, l'Apatosaure i el Camarasaure i entre els Sauròpodes ibèrics destaca especialment el Turiasaurus.
La sort dels Sauròpodes sembla que va disminuir durant el Cretaci, ja que llavors van baixar el seu nombre i les seves dimensions. El que hauria contribuït o causat el declivi d'aquests fantàstics animals seria l'aparició de les plantes amb flors, (perquè no estarien adaptats per menjar-les, ja que ells menjaven coníferes, falgueres i ciques) i dels grans Ornitòpodes, (adaptats a aquestes plantes). Especialment significatiu és el fet de que la major part de la diversitat d'aquesta raça durant aquest període estava limitada a Gondwana, on els Ornitòpodes no van tenir tant èxit com a Lauràsia. Allà van sorgir els Titanosaures. Els Sauròpodes es van extingir a finals del Cretaci com tots els altres dinosaures.

El tailandès Isanosaurus va ser un dels primers Sauròpodes, va viure al Triàsic.