dijous, 31 d’octubre de 2013

L'Evolució dels Ornitòpodes.

Els Ornitòpodes van ser un dels grups de dinosaures més duradors i diversificats. Van aparèixer durant el Juràssic inferior a l'Àfrica meridional com petits Heterodontosàurids bípedes. Els Heterodontosàurids ja tenien característiques també presents en els Ornitòpodes posteriors, com per exemple, la bateria dental que els permetia moldre la vegetació amb més eficàcia que les dents més simples i menys nombroses d'altres herbívors, per exemple els Sauròpodes. Aquesta bateria dental va ser una de les claus de l'èxit de la raça.
Cap al Juràssic superior els Ornitòpodes es trobaven per tot el món. Els petits Hypsilophodontidae, els Driosàuris de mida mitjana i els grans Iguanodòntids van ser dinosaures molt diversificats i abundants a finals del Juràssic i principis del Cretaci.
Cap a mitjans del Cretaci van sortir els Hadrosàurids a partir d'un avantpassat semblant a un Iguanodòntids. La seva aparició va coincidir amb un marcat declivi en els tipus i números de Hypsilophodontidae i d'Iguanodòntids. Així doncs, resulta tentador creure que els Hadrosàurids van contribuir a l'extinció dels seus parents. Els Hadrosàurids van tenir una abundància i una diversitat extraordinàries durant el Cretaci superior i van habitar en una gran varietat d'ambients fins a la seva extinció fa 65 milions d'anys.

L'Ornitòpode Protohadros, trobat a Texas, podria ser un Hadrosàurid primitiu (Hadrosauroïdeu), l'avantpassat dels Hadrosàurids o una espècie molt propera a aquest ancestre.

Encara que els principals fòssils d'Ornitòpodes s'han localitzat a Amèrica del Nord i Euràsia, s'han trobat a d'altres  llocs com la Patagònia i el sud d'Austràlia (on vivien el Muttaburrasaurus i el Leaellynasaura, presents a la imatge) i és possible que arribessin a poblar les costes de l'Antàrtida. 

dissabte, 26 d’octubre de 2013

Els Ornitòpodes: els Hadrosàurids.

Els Hadrosàurids (Hadrosauridae), coneguts popularment com els dinosaures de bec d'ànec, van ser el grup més evolucionat d'Ornitòpodes i l'últim en aparèixer. Se'n sap més dels Hadrosàurids que de qualsevol altre grup concret de dinosaures. El seu excepcional registre fòssil inclou molts esquelets, ous, petjades i fins i tot mòmies!
Els Hadrosàurids eren Ornitòpodes grans, de 7 a 10 m de longitud, i es caracteritzaven entre altres trets pel seu bec ample i sense dents, semblant al d'un ànec (d'aquí el seu pseudònim), per les seves bateries dentals amb tres o més dents de reemplaçament per cada posició dental i per no tenir polze a la mà. Les mandíbules eren altes i allargades i els músculs mandibulars, poderosos. A l'igual que els Hypsilophodontidae, els Hadrosàurids mossegaven el seu menjar i movien lateralment les seves mandíbules girant lleugerament cap enfora les fileres de dents superiors quan tenien la boca tancada.
Les dents dels Hadrosàurids estaven disposades en bateries dentals que consistien en centenars de dents cimentades les unes amb les altres a cada mandíbula. Les dents formaven així unes superfícies trituradores com una taula de netejar amb que molien la vegetació recol·lectada pel bec corni.
Encara que la variació dels tipus de crani entre els Hadrosàurids és sorprenent, en general només es reconeixen dues subfamílies per la semblança en la forma del crani.
Els Hadrosaurinae són la subfamília més primitiva i tenien la volta cranial bastant plana. Tenien, també, un os nasal gran i llarg que a vegades arribava el seu punt més alt a prop de l'extrem posterior dels narius.
Els Lambeosaurinae són la subfamília més avançada i reben a vegades el nom d'Hadrosàurids crestats. Es distingeixen pels tubs i crestes que tenien a dalt del cap i que contenien els conductes nasals modificats així com una cavitat nasal situada damunt de les òrbites. Altres característiques distintives d'aquesta raça són les apòfisis espinoses allargades a les vèrtebres i les potes relativament robustes. Els variats tubs i crestes cranials dels Lambeosaurinae havien de ser d'exhibició visual i es probable que servissin de ressonadors per produir reclams distintius. Moltes de les diferències en la mida i la forma de les crestes i tubs reflecteixen la fase de desenvolupament i el dimorfisme sexual en aquests dinosaures.
La majoria de les característiques esquelètiques dels Hadrosàurids suggereixen que a l'igual que els Iguanodòntids, els Hadrosàurids eren quadrúpedes que també podien caminar de tant en tant en forma bípede. Hi ha dues mòmies d'aquest dinosaures a Alberta (Canadà) que presenten uns replecs cutanis entre els dits que suggereixen que tenien la ma palmada, i també tenen una cua en forma de rem, el que també és un indicador de que els Hadrosàurids possiblement es podrien haver mogut per l'aigua.
Els Hadrosàurids van aparèixer a Àsia i Amèrica del Nord durant el Cretaci mitjà. Encara no s'ha determinat molt bé quins són els avantpassats d'aquesta família. Cap al Cretaci superior ja s'havien estès per Amèrica del Nord, Àsia, Europa i Amèrica del Sud, encara que la seva diversitat i la seva abundància van ser majors a Amèrica del Nord i Àsia. Es van estendre per tot el continent americà, des d'Alaska, tocant el Cercle Polar Àrtic, fins a la punta sud de la Patagònia. Van viure en una gran varietat d'hàbitats, des de grans planures fins a pantans costaners i selves tropicals. Els Hadrosàurids figuren entre els dinosaures herbívors dominants a la part final del Cretaci i entre els últims que es van extingir.

Cada espècie d'Hadrosàurid té una cresta característica que el diferencia dels altres.
Per exemple, el Parasaurolophus tenia una cresta en forma de tub.
El Lambeosaurus tenia una protuberància cranial allargada que li sortia de la part superior del cap.
El Corythosaurus tenia una cresta arrodonida semblant al casc que utilitzaves els soldats de la ciutat grega de Corint, d'on ve el nom del dinosaure. 
Hi ha Hadrosàurids que tenen una cresta molt petita i no en tenen, com l'Edmontosaurus

divendres, 18 d’octubre de 2013

Un crani de 1,8 milions d'anys podria demostrar que les vàries espècies del gènere Homo que van poblar el món només serien una.

Aquest divendres, la revista "Science" a publicat un article sobre el resultat de l'estudi d'un crani de 1,8 M.A. trobat a Dmanisi (Geòrgia), conegut com Crani 5 de Dmanisi, que indica que els primers membres del gènere Homo, entre ells Homo habilis, Homo rudolfensis, Homo Georgicus i Homo Erectus, serien en realitat una sola espècie amb variacions morfològiques segons la regió.
A diferència d'altres cranis fòssils d'Homo trobats a Dmanisi, el Crani 5 combina una petita caixa craniana amb una cara llarga i dents grans. El científic georgià David Lordkipanidze ha explicat que les diferències entre els fòssils de Dmanisi no són més grans que les que existeixen entre cinc membres d'una mateixa espècie, com per exemple, cinc Homo sapiens (Humans moderns) o cinc Pan troglodytes (Ximpanzés).

Retall d'un crani procedent de Dmanisi amb característques d'Homo primitiu i trobat al 2002.


dilluns, 14 d’octubre de 2013

Els Ornitòpodes: els Iguanodonts.

Els Iguanodonts ocupen un lloc especial en la història de l'estudi dels dinosaures perquè l'Iguanodon (el típic dinosaure d'aquest grup) va ser un dels primers dinosaures descrits científicament pel metge anglès Gideon Mantell al 1825. Els Iguanodonts eren herbívors relativament grans (les espècies més grans feien 10 m com a molt) en la seva majoria bípedes, que van viure principalment durant el Juràssic superior i el Cretaci inferior. Tots els Iguanodonts eren Ornitòpodes grans i de complexió pesada, amb espatlles i potes anteriors robustes. Les potes posteriors eren massives i els peus eren amples, amb peülles als dits. Una característica destacable d'aquesta família és l'urpa del polze. 
El crani dels Iguanodonts era molt variable segons la mida del dinosaure però tots tenien el musell llarg i semblant al dels cavalls actuals i un bec sense dents. El llarg morro contenia moltes més dents que el dels Heterodontosauridae i els Hypsilophodontidae (amb una mida més petita), el maxil·lar de l'Iguanodon tenia 29 dents. El bec s'utilitzava per agafar vegetació de la jungla. Les dents tenien forma de fulla, amb llargues crestes als costats i petites elevacions als fils tallants, Les seves dents semblaven les de les iguanes, aquí el nom d'aquesta família de dinosaures, que en grec vol dir "dent d'iguana".
Els Iguanodonts més antics són del Juràssic superior i s'han trobat a Amèrica del Nord i l'oest d'Europa. D'aquests, el Camptosaurus és el més antic que es coneix a partir d'un esquelet complet i és característic d'aquesta època primerenca de l'evolució d'aquesta família. El zenit de la seva diversitat arriba al Cretaci inferior, s'han trobat fòssils d'Iguanodonts d'aquest període a Europa, Amèrica del Nord, Africa, Àsia i Austràlia. Durant el Cretaci superior es va produir un gran declivi dels Iguanodonts, probablement degut a l'aparició dels Hadrosauridae. Només és coneix dos tipus de possibles Iguanodonts del Cretaci superior trobats en jaciments europeus, entre ells hi ha el Rhabdodon, d'Espanya, França, Àustria i Hongria.

Possiblement, l'Iguanodont més interessant de tots és l'africà Ouranosaurus. Tenia un crani punxegut i les seves apòfisis espinoses de les vèrtebres s'extenien per subjectar un tipus de protuberància no present en altres Iguanodonts.

Un altre Iguanodont molt interessant és el Muttaburrasaurus, una de les poques races trobades a Austràlia.
El més característic d'aquest dinosaure és el seu nas gros, que utilitzaria per produir sons, com les crestes dels Hadrosàurids.

dimecres, 9 d’octubre de 2013

Els Ornitòpodes: Races del Tenontosaurus, del Dryosaurus i del Valdosaurus.

Tres dinosaures estretament emparentats amb els Hypsilophodontidae són el Tenontosaurus, el Dryosaurus i el Valdosaurus. Aquests dinosaures proporcionen una baula evolutiva entre els petits Hipsilofodonts i els grans Iguanodonts.
La longitud del Tenontosaurus variava entre els 1,5 m i els 7,5 m o més. S'assemblava a l'Hypsilophodon però no tenia dents premaxil·lars i tenia tres falanges en comptes de quatre al tercer dit de la mà. En molts aspectes, el Tenontosaurus és una forma de transició ideal entre els petits Hipsilofodonts i els grans Iguanodonts.
El Dryosaurus i el Valdosaurus és solen classificar dins d'una família anomenada Dryosauridae o Driosàurids, diferenciada dels Hipsilofodonts i el Tenontosaurus. A l'igual que el Tenontosaurus, els Driosàurids no tenien dents premaxil·lars i tenien altres característiques esquelètiques que els situen a un nivell de transició.

   
Es podria dir que el Tenontosaurus és un Hipsilofodont engrandit o un Iguanodont en miniatura, depenen del punt de vista evolutiu en que és mira.

dijous, 3 d’octubre de 2013

Els Ornitòpodes: els Hipsilofodonts.

La família d'Ornitòpodes coneguda com Hypsilophodontidae estava formada per dinosaures bípedes herbívors de mida petita o mitjana (de 2 a 4 m de longitud) que van viure des del Juràssic mitjà fins al Cretaci superior. El que millor es coneix i va donar grup al grup és l'Hypsilophodont.

L'Hypsilophodont i els seus parents tenien unes proporcions d'un corredor: cames molt més llargues que els braços, un turmell allargat i una cua llarga i rígida que servia de contrapès a l'animal quan corria a tota velocitat. Encara que alguns paleontòlegs van creure al passat que l'Hypsilophodont trepava als arbres, el seu esquelet es sens dubte, propi d'un ràpid corredor terrestre.
El seu crani de l'Hypsilophodont i dels altres Hypsilophodontidae era semblant al del Heterodontosaurus però sense els grans ullals que caracteritzaven a aquest últim. Els ulls eren grans i les dues mandíbules acabaven en un bec corni i estret. Les seves voluminoses mandíbules suportaven una bateria dental de dents que engranaven entre si i que al desgastar-se produïen un fil tallant continu i inclinat. A diferència dels Heterodontosàurids, els Hipsilofodonts tenien al crani una xarnera que anava des de la part frontal de la filera de dents fins a l'articulació de les mandíbules en el vèrtex posterior del crani. Aquesta estructura permetia que la mandíbula superior girés cap enfora quan el dinosaure mastegava, el que permetia que pogués moldre el menjar.

Els Hypsilophodontidae es coneixen molt bé gràcies als seus esquelets complets i els seus ous. Van aparèixer al sud de la Xina durant el Juràssic mitjà, on es van descobrir esquelets complets del Xiaosaurus, la raça ancestral d'aquest grup.
El zenit de la seva diversitat va arribar durant el Juràssic superior i el Cretaci inicial, quan van colonitzar altres zones d'Àsia, l'Amèrica del Nord, Europa, Àfrica, Austràlia i, fins i tot, l'Antàrtida. Només és coneixen uns pocs Hypsilophodontidae del Cretaci superior: el Thescelosaurus, l'Orodromeus i el Parksosaurus, que vivien a la regió oest dels E.E.U.U.
És molt probable que la diversitat d'Hipsilofodonts s'hagués degut al fet de que eren capaços de moldre vegetació.

El Xiaosaurus es considera moltes vegades com l'Hypsilophodontidae més antic. Però la classificació d'aquest dinosaure ha estat debatuda i alguns paleontòlegs creuen que forma part de la raça dels Fabrosauridae (veure capítol dedicat als Heterodontosàurids).