Els Estegosaures.

Els Estegosaures (Stegosauria), mot grec que significa "llangardaixos amb plaques" ja que tenien plaques cuirassades a l'espatlla, eren Ornitisquis Tireòfors de mida mitjana a gran (fins a 9 metres de llargada), quadrúpedes i herbívors. Tenien el cap petit, potes anteriors curtes i massives, potes posteriors llargues i peus curts i robusts que tenien peülles a la punta dels dits. La novetat evolutiva clau dels Estegosaures eren les plaques i espines òssies verticals disposades en doble filera al llarg del coll, l'espatlla i la cua. Encara que comparteixen aquestes característiques comuns, els Estegosaures varien segons l'espècie, per això es classifiquen en dues famílies: els Huayangosauridae i els Stegosauridae.

HUAYANGOSÀURIDS

Els Huayangosàurids (Huayangosauridae) reben el seu nom de l'Estegosaure més primitiu que es coneix, el Huayangosaurus, que va viure durant el Juràssic mitjà al territori ocupat actualment per la província xinesa de Sichuan. El Huayangosaurus feia 4,3 m de longitud, tenia unes plaques dèrmiques (de pell) en forma d'escarpia al llarg de la línia mitjana del cos i fileres addicionals de petites plaques cuirassades a cada costat de les escarpies. A diferència dels Estegosàurids, el Huayangosaurus tenia un crani bastant profund, amb un morro curt. Les òrbites estaven situades bastant cap endavant, damunt de les dents de galta posteriors. El Huayangosaurus era més petit i menys massís que els Estegosàurids i les seves potes anteriors tenien gairebé la mateixa longitud que les posteriors. Altres diferències poden observar-se als detalls de l'estructura de les cintures escapular i pèlvica. Els Huayangosàurids engloben, a més del Huayangosaurus, a l'Emausaurus i al Regnosaurus.

ESTEGOSÀURIDS

Tots els Estegosaurus, apart del Huayangosaurus i els seus dubtosos parents, es classifiquen a la família dels Estegosàurids (Stegosauridae). Els Estegosàurids es distingeixen fàcilment dels Huayangosàurids pel seu morro allargat, les seves òrbites oculars situades en posició posterior (darrera de la filera de dents de galta), la seva major mida, el seu esquelet més massís i les seves potes posteriors relativament llargues. El més conegut dels Estegosàurids es el Stegosaurus que va vuire a l'Oest Americà durant el Juràssic superior. Altres Estegosàurids ben coneguts són el Kentrosaurus de Tanzània i el Tuojiangosaurus de la Xina.

Esquelet de Huayangosaurus. Aquest dinosaure es coneix a partir de varis esquelets complets trobats a la Xina i es per tant un dels Estegosaures millor coneguts.

Tireòfors primitius

No tots els Tireòfors es poden classificar com Estegosaures o com Anquilosaures. Entre aquests hi ha els Tireòfors més primitius, que figuren entre els dinosaures herbívors més antics. Els dos exemplars més coneguts de Tireòfors primerencs són el Scutellosaurus i el Scelidosaurus.

El Scutellosaurus era un Ornitisqui relativament petit (de gairebé 1,2 m de longitud). Tenia un crani petit en proporció amb la resta del cos, les dents disposades a les vores mandibulars, el coll curt, les cames només una mica més llargues que els braços i la cua llarga. Es tracta d'un dinosaure amb característiques dels primers membres del grup Ornitischia i d'aquí que alguns paleontòlegs considerin que el Scutellosaurus està estretament emparentat amb Ornitisquis primitius com el Lesothosaurus. Encara així, el Scutellosaurus tenia el cos extensament recobert de plaques òssies implantades dins de la pell, el que es una novetat evolutiva dels Tireòfors i justifica la seva inclusió dins d'aquest grup.

Algunes novetats evolutives del crani i la mandíbula inferior, distingeixen els Estegosaures i els Anquilosaures dels seus parents més primitius. Per suposat, és possible que el Scutellosaurus desenvolupés la seva cuirassa dèrmica independentment de l'evolució de la cuirassa dels Tireòfors. Pel moment, però, el millor es considerar l'escut dèrmic del Scutellosaurus com genuïnament tireòfora, sobre tot perquè mostra una semblança detallada i única amb la cuirassa dèrmica d'altres Tireòfors: quilles dorsals i forats ventrals.

El Scelidosaurus és un altre Tireòfor primitiu però era molt diferent del Scutellosaurus. En efecte, era molt més gran (4 metres de llargada), i tenia un crani petit amb dents simples i amb forma de fulla que arribaven fins a la punta del musell. Les seves potes eren voluminoses i segons sembla, les anteriors i les posteriors eren de la mateixa longitud. El crani del Scelidosaurus no tenia plaques cuirassades, però la seva esquena estava recoberta amb nombroses protuberàncies òssies incrustades dins de la pell. Aquestes plaques eren notablement semblants a les dels Anquilosaures. Donat que no s'ha trobat un esquelet articulat complet d'aquest dinosaure, la disposició de les plaques dèrmiques cuirassades de l'esquena continua sent incerta.

Com al Scutellosaurus, gran part de l'anatomia del Scelidosaurus és la d'un membre primitiu dels Ornitisquis. Però aquest quadrúpede amb el seu extens escut dèrmic i el seu ample sacre es classifica més apropiadament dins dels Tireòfors. De fet, alguns paleontòlegs han arribat a incluïr-lo dins dels Estegosaures o els Anquilosaures, encara que no té les novetats evolutives que diferencien les dues famílies. Per ara és millor considerar-lo com un Tireòfor primitiu que no pertany a cap d'aquests grups.

Com el Scutellosaurus tenia les potes posteriors més llargues que les anteriors, sovint se'l reconstrueix com un bípede.

NOTÍCIES: Es descriu el membre més antic del gènere Panthera.

Fa pocs dies es va descriure un nova espècie extingida del gènere Panthera, que és també la més antiga trobada fins ara. El nou fòssil s'anomena Panthera Blytheae.

El gènere Panthera inclou els lleons, tigres, lleopards, jaguars i els seus parents extingits més propers, i el Panthera Blytheae és el més antic d'aquests fèlids antics. El seu fòssil es va trobar al 2010 al Tibet (Xina) i data del Miocè superior i el Pliocè inferior, fa entre 5,95 i 4,1 milions d'anys.

El nom de l'espècie ve de Blythe Haaga, mare dels germans Paul Haaga i Heather Haaga, benefactors del Museu d'Història Natural del Comtat de Los Angeles i que li van posar el nom al Panthera Blytheae.

Més notícies:

1-Es troben noves restes dentals del primat prehistòric català Anoiapithecus brevirostris. Són dues restes dentals de femelles de fa 12,3 i 12,2 M.A., el que converteix l'Anoiapithecus brevirostris en l'Hominoïdeu més antic de la Península Ibèrica.

2-Un estudi estableix que els Neandertals i els humans moderns no provenen d'un ancestre comú, si no que les línies evolutives que van donar lloc a les dues espècies d'Homínids es van separar fa gairebé un milió d'anys, molt abans del que es pensava. Per arribar a aquesta conclusió, els investigadors han estudiat més de 1.200 molars i premolars fòssils. El treball es va publicar a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS).

Vistes lateral i inferior d'un crani de Panthera Blytheae trobat a la Xina.

Reconstrucció del Panthera Blytheae
. El color de la pell i les faccions de la cara estan basades en membres actuals del gènere Panthera , més concretament en el lleopard i el jaguar.

Les dents fòssils de femella d'Anoiapithecus brevirostris que han identificat aquesta espècie com l'Hominoïdeu més antic de la Península Ibèrica.

Els Tireòfors

El Stegosaurus és un dels dinosaures més familiars i l'Ankylosaurus, amb el seu aspecte d'armadillo, un dels més inusuals. Els paleontòlegs consideren actualment que els Estegosaures (dinosaures amb plaques) i els Anquilosaures (dinosaures cuirassats) están estretament emparentats i els han classificat en un grup que rep l'insòlit nom grec de Thyreophora (que en aquesta llengua dels Balcans vol dir "els que porten escut"), el seu nom catalanitzat és Tireòfor. Els Tireòfors van ser un grup de dinosaures Ornitisquis molt diversificat caracteritzats per ser cuirassats i principalment quadrúpedes. Van viure durant tot el Juràssic i tot el Cretaci, amb una distribució pràcticament cosmopolita. La novetat evolutiva clau dels Tireòfors és la presència d'una o més fileres de plaques de cuirassa a la pell, per damunt o als costats de la columna vertebral.

Esquelet d'un Estegosaure (Stegosaurus). Ha estat reconstruït en posició ajupida, el que fa que es puguin veure frontalment les dues fileres de plaques òssies que tenia a l'esquena.

Les crestes dels Lambeosaurinae produïen sons.

Els tubs i crestes cranials dels Hadrosàurids de la subfamília Lambeosaurinae han suscitat especulacions sobre la seva funció durant una dècada. Una de les primeres hipòtesis era que els tubs i crestes permetien alimentar-se sota l'aigua, podent actuar com a tubs de busseig, com "ampolles d'aire, o com rescloses que impedien que l'aire entrés als pulmons.

Altres suggerències més plausibles eren que els espais buits dins dels tubs i crestes proporcionaven espai per glàndules o que, en incrementar la superfície tissular dins de la cavitat nassal, escalfaven i humitejaven l'aire i potenciaven el sentit de l'olfacte. Una altra suggerència recent és que els tubs i crestes s'utilitzaven per  a desviar el fullatge quan els Lambeosaurinae corrien a través de selves denses.

Aquestes explicacions acceptables dels tubs i crestes no exclouen el que hauria estat la seva funció més important: la d'emetre senyals, tant visuals com auditives. El fet de que unes formes concretes de crestes i tubs fossin específiques de tipus concrets de Lambeosaurinae, i de que els mascles i les femelles d'un tipus concret de Lambeosaurinae tinguessin crestes de mida i forma diferents, recolza amb força la hipòtesi del seu ús com senyals visuals. Així doncs, els tubs i crestes d'aspecte distintiu haurien permès als Lambeosaurinae reconèixer als membres de la pròpia raça i distingir els mascles de les femelles.

També és possible que els tubs i crestes s'utilitzessin en exhibicions d'altre tipus, ja que eren buits i estaven connectats amb els conductes d'aire. Aquestes estructures buides podrien haver actuat com  a càmeres de ressonància, i les diferents formes de crestes i tubs haurien produït sons distintius a l'igual que els diferents instruments de vent d'una orquestra simfònica. Així, els Lambeosaurinae no sols podien identificar-se entre si visualment amb les seves crestes i tubs, si no que a més podien reconèixer i assenyalar la seva presència amb sons distintius.

Tribu de Parasaurolophus en un bosc. Amb el soroll que feien al produir sons, amb els seus tubs buits, les frondoses selves tropicals i boscos perennes on habitaven haurien estat llocs bastant sorollosos.