dimecres, 31 de desembre de 2014

Els dinosaures de l'any: Torvosaurus gurneyi.

Ara revelarem a un altre dinosaure de la Formació Lourinha de Portugal descrit enguany. Com ja s'ha comentat en l'entrada anterior sobre l'Eousdryosaurus, aquest jaciment està dient com era l'ecosistema de la zona occidental de la Península Ibèrica a finals del Juràssic. Allà s'han descobert restes de dinosaures gegantins de tots els clades: Tireòfors (Dacentrurus, Miragaia, Dracopelta), Sauròpodes (Lusotitan, Zby, Dinheirosaurus), Ornitòpodes (Camptosaurus) i Teròpodes (Lourinhanosaurus, Allosaurus, Ceratosaurus). Entre aquests últims, com sempre en els ecosistemes mesozoics terrestres, hi havia qui tallava el bacallà, el depredador terrestre més gran, no sols de Lourinha, si no també de tota Europa. Amb tots vostès, Torvosaurus gurneyi.
Els fòssils de Torvosaurus no eren desconeguts a la Formació Lourinha. Des de l'any 2000 que s'han trobat, tot i que s'han assignat a Torvosaurus tanneri, una espècie que ja es coneixia de la Formació Morrison dels Estats Units, el que indica una connexió entre les faunes d'Amèrica del Nord i Europa occidental durant el Kimmeridgià i el Titonià, una connexió també demostrada per la presència d'Al·losaures i Ceratosaures a Lourinha, sent aquests dos últims els taxons de Teròpodes més representatius de la Formació Morrison. Tot i això, alguns paleontòlegs indicaven que, tot i que estava clar que els fòssils pertanyien al gènere Torvosaurus, eren el suficientment diferents com per no pertànyer a l'espècie T. tanneri. Van quedar referits com Torvosaurus sp. (sp és un terme que significa sense determinar), fins que a principis d'enguany van poder trobar el nom per l'espècie, gurneyi, que prové del paleoartista nord-americà James Gurney, creador de la sèrie literària Dinotopia, que han inspirat als investigadors de la Universitat de Lisboa Christophe Hendrickx i Octavio Mateus, autors de l'article a Plos One on s'ha presentat al dinosaure.
El Torvosaurus gurneyi està basat en diverses restes fragmentàries trobades al llarg de diverses campanyes d'excavació a la Formació Lourinha i que formen part de diversos exemplars. L'holotip el formen un maxil·lar esquerre i una vèrtebra proximal. També s'han considerat com T.gurneyi un maxil·lar dret, varies dents, una tíbia incompleta, un fèmur parcial i fins i tot, material procedent d'embrions abans de sortir de l'ou.
S'han fet vàries estimacions de la mida del Torvosaurus gurneyi a partir d'ossos molt diferents. A partir de l'extrem distal de fèmur descobert el 2006, es va estimar que l'animal faria 11 metres de longitud i, fent servir el mètode de calcular el pes a partir de la circumferència del fèmur, es va arribar a la conclusió que pesava 1,93 tones. Però estudis posteriors van mostrar que el Torvosaure de Lourinha era encara més pesat, entre 4 i 5 tones, però no era tan llarg, 10 metres. el mateix pes que els Torvosaures nord-americans. La longitud també es va calcular fent servir els ossos cranials. El maxil·lar de l'holotip fa 63 cm, mentre que un maxil·lar de Torvosaurus tanneri en fa 47. El crani complet d'un Torvosaure nord-americà faria 88 cm i el de un portuguès faria 108 cm. Les estimacions actuals posen al crani del Torvosaurus gurneyi en 115 cm de llargada. Amb aquestes mesures, és més gran que la majoria de Teròpodes juràssics europeus (tenint en compte que llavors el continent era un arxipèlag) i també és un dels carnívors terrestres més grans d'aquest període a nivell planetari.
El Torvosaurus gurneyi es diferencia del seu cosí americà per un seguit de trets al maxil·lar: tenir menys dents que surten d'aquest os (T. tanneri en té 11), l'absència de plaques interdentals (situades a prop de les fileres de dents) i l'absència també d'una cresta protuberant a la part anterior de la plataforma medial, anterior al procés anteromedial del maxil·lar (una projecció d'os que sobresurt cap endavant que es troba en contacte amb el premaxil·lar i amb el maxil·lar oposat).
En molts mitjans de comunicació s'argumentava també que podria està cobert de "proto-plomes" semblants a les que presenten Teròpodes més petits.

Maxil·lars de Torvosaurus gurneyi (esquerra) i Torvosaurus tanneri (dreta).
Foto: Plos One.


Dents de Torvosaurus gurneyi.
Foto: Plos One.

Fèmur i tíbia procedents de la Formació Lourinha assignats a Torvosaurus gurneyi.
Foto: Plos One.


Esquelet de Torvosaurus gurneyi en que apareixen en vermell els ossos corresponents a l'holotip i en blau els ossos trobats als paratips.
Foto: Plos One.

Reconstrucció artística d'un Torvosaurus gurneyi.
Foto: Sergey Krasovskiy.

Els dinosaures de l'any: Eousdryosaurus nanohallucis

A diferència de la majoria dels dinosaures descoberts enguany, el que presento a continuació no té cap característica extraordinària, però tots els dinosaures són especials, perquè aquest s'afegeix al registre fòssil de dinosaures de la Península Ibèrica, cada vegada més variat i espectacular. El Eousdryosaurus nanohallucis.
Forma part de la família d'Ornitòpodes dels Driosàurids, petits herbívors bípedes i possiblement gregaris que van viure durant la transició Juràssic-Cretaci d'Amèrica del Nord, Àfrica i Europa, parents propers dels Iguanodonts, més grans i forts. El nom genèric de l'Eousdryosaurus fa més o menys referència a aquesta pertinença, ja que vol "Dryosaurus de l'orient", perquè els seus fòssils es van trobar a Portugal, a la Formació Lourinha, d'on també provenen tots els altres dinosaures portuguesos. El Dryosaurus, el seu parent més proper, s'ha trobat a Amèrica del Nord (tot i que també s'han trobat fòssils seus a l'Àfrica), per tant l'Eousdryosaurus vivia en un continent (llavors Europa estava fragmentada en una sèrie d'illes) que es trobava a l'orient d'on vivia el Dryosaurus.
L'holotip va ser trobat en sediments del Juràssic superior Kimmeridgià (150 M.A.) a la Formació Alcobaça a prop del poble de Porto das Barcas el 1999 i se li va posar el nom afectuós de Manuelino. Correspon a un esquelet compost de nou vèrtebres caudals, sis xebrons, l'ílium esquerre, el fèmur dret i la cama esquerra completa, composta per fèmur, tíbia, peroné, astràgal, calcani, ossos tarsians distals i el peu. Es conserva a la Sociedade de História Natural a Torres Vedras. Ha estat presentat per investigadors espanyols del Grup de Biologia Evolutiva de la Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED) i portuguesos de la Sociedade de História Natural a la revista Journal of Vertebrate Paleontology
L'Eousdryosaurus feia 1,6 metres de llargada i mig metre d'alçada, un nan en temps de gegants. Els seus fòssils van ser classificats en un principi en el 2000 com un Iguanodont basal de mida petita, sense proposar-li cap nom. El nom genèric nanohallucis significa "amb el polze petit", ja que té tres dits funcionals i un quart dit més petit. Això resulta interessant, perquè els Ornitòpodes més primitius tenien quatre dits mentre que els més evolucionats en tenien tres. L'Eousdryosaurus ens ofereix com devia ser el moment intermedi, en que els Ornitòpode van perdre aquest "polze".
L'Eousdryosaurus és el primer Driosàurid conegut de la Península Ibèrica. Diversos mitjans de comunicació espanyols i portuguesos han donat a conèixer aquest descobriment. La costa portuguesa té un ampli i magnífic registre de roques del Juràssic superior riques en fòssils de dinosaures. Molts jaciments estan situats en penya-segats i l'erosió del vent deixa al descobert fòssils molt freqüentment. Aquests ajuden cada vegada més a entendre aquells ecosistemes.

Restes del peu del Eousdryosaurus, en el qual encara es pot veure el polze residual.
Foto: Journal of Vertebrate Paleontology.

Peu de l'esquelet d'Eousdryosaurus incrustat a la roca durant la seva preparació.
Foto: Observador (diari portuguès).

Vèrtebres de l'esquelet d'Eousdryosaurus incrustades a la roca durant la seva preparació.
Foto: tvi24 (cadena de televisió portuguesa).

Reconstrucció de l'Eousdryosaurus.
Foto: Raúl Martín.

Cladograma de l'Eousdryosaurus, representant amb el dibuix de Raúl Martín.
Foto: Sociedade de História Natural.

dimarts, 30 de desembre de 2014

Els dinosaures de l'any: Rhinorex condrupus.

Els dinosaures tenen a un nou rex. A diferència del Tiranosaure, aquest no té característiques d'un animal ferotge, si no que té una part del cos tan gran que fins i tot el podríem definir com a graciós: el seu nas. Es tracta del Rhinorex condrupus, el "rei dels nassos".
És d'un Hadrosàurid procedent de la formació Nelsen, situada en l'estat nord-americà de Utah, del Cretaci superior Campanià, d'uns 75 M.A. Ha estat descrit pels paleontòlegs Terry Gates, de la Universitat Estatal de Carolina del Nord, i Rodney Sheetz, del Museu de Paleontologia Brigham Young, a la revista Journal of Systematic Palaeontology. L'holotip va ser descobert el 1990 i està compost d'un esquelet gairebé complet en que encara es poden veure les impressions de la pell.
El Rhinorex feia més de 9 metres de llargada i pesava 3,8 tones. A diferència de la majoria d'Hadrosàurids, no tenia una cresta a la part superior del seu crani, però destacava per posseir un nas excepcionalment gran, el que li va valer que el nombressin "rei dels nassos" pel nom genèric. Algunes de les característiques òssies que explicarien aquesta mida superlativa de l'òrgan de l'olfacte són una projecció en forma de ganxo a la part dorsal de l'os nasal i una projecció significativa del premaxil·lar.
La formació Nelsen, on el Rhinorex va ser descobert, està situada a més de 200 km de la majoria de dinosaures d'Utah, que provenen majoritàriament de la formació Kaiparowits, situada més al sud. Els dinosaures del sud de l'antic continent de Laramidia (que corresponia a l'oest de l'actual Amèrica del Nord), eren diferents a les del nord del continent (Alberta), el que indicaria que Laramidia estaria dividida en províncies, sense connexió aparent entre elles. Les restes del Rhinorex es van trobar més o menys en el mig d'aquest continent, a prop d'on s'han trobat les restes d'un altre Hadrosàurid que comparteix amb el Rhinorex el tret del nas gros, el Gryposaurus, amb el qual l'anàlisi filogenètic a revelat que hi estan emparentats i que, fins i tot, el primer es tractaria d'una espècie de l'últim. Però hi ha una diferència important que podria indicar que són dos gèneres separats: l'hàbitat. El Rhinorex vivia en un ambient pantanós situat a prop de la costa, mentre que el Gryposaurus s'ha trobat en ambients més secs. També aquest últim vivia en una gran varietat d'hàbitats, mentre que el Rhinorex es va especialitzar en ambients costaners. Aquesta teoria seria contradictòria a la de la separació en províncies faunístiques de Laramidia.
La funció d'un nas tan gros encara no està clara. S'ha especulat que servia per atreure a possibles parelles, com a un bec per aixafar plantes, per a reconèixer membres de la seva espècie o perquè el seu sentit de l'olfacte era excel·lent. Tot i això, el Rhinorex ajudarà a omplir buits en l'arbre filogenètic dels Hadrosàurids i la distribució dels hàbitats d'aquests dinosaures Ornitòpodes.

Restes trobades del crani de Rhinorex i dibuix del crani complet.
Foto: Journal of Systematic Palaeontology.

Impressions de pell trobades en l'esquelet holotip de Rhinorex.
Foto: Journal of Systematic Palaeontology.

Reconstrucció d'un Rhinorex en un pantà atacat per un cocodril Deinosuchus.
Foto: Julius Csotonyi.

dilluns, 29 de desembre de 2014

Els dinosaures de l'any: Allosaurus lucasi i Fosterovenator churei

Dos Teròpodes nombrats enguany procedents de la formació Morrison als estats nord-americans de Colorado i Wyoming:

ALLOSAURUS LUCASI

És membre del famosíssim gènere Allosaurus (Al·losaure en català), el Teròpode més representatiu de la formació Morrison. El nom d'aquesta nova espècie, presentada a la revista Volumina Jurassica, es va posar en homenatge al paleontòleg de la Universitat de Nou Mèxic Spencer Lucas. Els fòssils del Allosaurus lucasi van ser recollits el 1953 per Joseph Tracy Gregory i David Techter a un jaciment de la formació Morrison anomenat McElmo Canyon al comtat de Montezuma a l'estat de Colorado, en sediments del Juràssic superior Titonià.
L'Allosaurus lucasi es basa en dos esquelets parcials d'un adult i d'un juvenil. L'adult està compost de diversos elements tant cranials com postcranials excepcionalment ben conservats com un premaxil·lar, maxil·lar, dentari, quadratojugal (situat entre el quadrat i el jugal), dues vèrtebres caudals, un peduncle púbic (una extensió de l'ílium que s'uneix amb el pubis), un isqui, la part proximal de la tíbia, un peu esquerre i diverses dents. L'exemplar jove està compost de la porció distal del dentari dret i un esplenial (os de la mandíbula inferior).
L'Allosaurus lucasi es diferencia del Allosaurus fragilis, l'espècie d'Al·losaure tipus, per tenir un premaxil·lar més curt i un quadratojugal robust. Aquesta nova espècie és una prova més de la diversitat taxonòmica i morfològica dels Al·losaures i el seu èxit evolutiu.

Dibuix del crani de l'Allosaurus lucasi amb els ossos cranials trobats en l'holotip. Comparació amb un crani de Allosaurus fragilis.
Foto: Volumina Jurassica.

FOSTEROVENATOR CHUREI

A la mateixa revista i pocs dies abans que l'Allosaurus lucasi, es va publicar un estudi sobre un altre Teròpode de la formació Morrison, en aquest cas un gènere fins ara desconegut, Fosterovenator churei, del jaciment Como Bluff de Wyoming. Les restes trobades d'aquest dinosaure són dos exemplars molt fragmentaris que corresponen a restes de les cames: una tíbia amb l'astràgal fusionat a l'holotip i un peroné al paratip. Van ser trobats el 1879 per Othniel Charles Marsh i han passat inadvertides durant més d'un segle.
Corresponen a un petit Teròpode Ceratosaure, emparentat amb l'Elaphrosaurus de Tanzània. Els fòssils de Teròpodes de mida petita són escassos en tota la formació Morrison, en la qual pertany Como Bluff. Són molt delicats i no es conserven tant bé com els ossos d'espècies més grans. Els Fosterovenator es van trobar barrejats amb dents de cocodrils aïllades, closques de tortuga, un Allosaurus fragilis compost d'un lacrimal, dues vèrtebres, un radi, un cúbit, un fèmur, una tíbia, un peroné, un metatarsià i dues falanges, un Torvosaurus tanneri compost d'una tíbia, un Al·losaure indeterminat compost d'una tíbia i un Celurosaure indeterminat compost d'un húmer.
El nom Fosterovenator churei prové de dos paleontòlegs experts en dinosaures del Juràssic d'Amèrica del Nord, John Foster i Daniel Chure. Al nom genèric també se li ha afegit la terminació llatina venator ("caçador"). Per tant, significa "caçador de Foster". La presència de tàxons Teròpodes no identificats prèviament a la formació Morrison com aquest, indica que la seva diversitat en el Juràssic superior nord-americà era més gran del que es pensava. És possible que aquestes noves espècies competissin pels mateixos recursos alimentaris amb altres de més conegudes.

Restes de l'holotip de Fosterovenator.
Foto: Volumina Jurassica.

Paratip de Fosterovenator compost d'un peroné.
Foto: Volumina Jurassica.

diumenge, 28 de desembre de 2014

Els dinosaures de l'any: Panguraptor lufengensis i Datanglong guangxiensis

Aquí es presenten a dos Teròpodes xinesos nombrats enguany:

PANGURAPTOR LUFENGENSIS

Els Celofisoïdeus constitueixen una de les primeres grans radiacions a nivell mundial de dinosaures Teròpodes. aquests carnívors bípedes i àgils de mida petita-mitjana vivien en la major part del Pangea durant el Triàsic superior i el Juràssic inferior. La majoria dels seus fòssils s'han trobat a Amèrica del Nord i Àfrica, mentre que a l'Àsia el registre fòssil s'ha limitat fins ara a dos exemplars fragmentaris que comprenen parts de les extremitats i que no s'han pogut assignar a cap tàxon concret. Fins que es va trobar el Panguraptor lufengensis, presentant per un grup de paleontòlegs de l'Institut de Paleontologia de Vertebrats i Paleoantropologia de l'Acadèmia Xinesa de Ciències a la revista neozelandesa Zootaxa.
Prové de la formació Lufeng, a la província de Yunnan, amb una edat d'entre 199 i 182 M.A. L'holotip és un esquelet articulat gairebé complet al qual li falten la cua, el braç i la cama esquerres. Entre els ossos que formen l'esquelet s'hi troben el crani i la mandíbula inferior, la columna vertebral, les costelles, l'escàpula dreta, el braç dret,  part de la cintura pèlvica i la cama dreta. Algunes de les característiques que el determinen com un nou gènere de dinosaure són: deu vèrtebres cervicals i tretze de sacres, un metatarsià V molt rudimentari, una cresta diagonal a la superfície lateral del maxil·lar superior, una pendent ovalada que podria ser la fenestra del maxil·lar i un lacrimal en forma de L. L'anàlisi cladístic mostra que està més relacionat amb el Coelophysis que amb el Syntarsus pel que fa a dins dels Celofisoïdeus.
El nom genèric Panguraptor, prové de Pangu, el creador de l'univers segons la mitologia xinesa. I el nom específic lufengensis, de la formació Lufeng. És el primer Celofisoïdeu identificat al continent asiàtic.

Holotip de Panguraptor. Foto del fòssil incrustat a la roca (esquerra) i un dibuix del mateix amb la situació dels ossos (dreta).
Foto: Zootaxa.

Reconstrucció de l'esquelet tal i com estaria disposat en vida.
Foto: Reminegrest.

Reconstrucció del cap del Panguraptor.
Foto: Eloy Manzanero.

DATANGLONG GUANGXIENSIS

Aquest altre Teròpode xinès prové de la formació Xilong de la conca de Datang del Cretaci inferior a la província de Guangxi, al sud del país. El seu nom gèneric significa "drac de Datang" i l'específic es refereix a Guangxi. L'holotip està compost d'una sèrie de vèrtebres que comença amb la catorzena vèrtebra dorsal, que s'estén amb les cinc vèrtebres sacres i finalitza amb la segona vèrtebra caudal, un ílium esquerre, les parts superiors de l'isqui i del pubis esquerres i una peça de l'ílium dret i el primer xebró. Va ser trobat el 2011. La longitud de l'holotip està estimada en un metre.
A l'article es senyala que el Datanglong comparteix característiques (sinapomorfies) amb els Carcarodontosàurids, com el Carcharodontosaurus i el Giganotosaurus. Aquests sinapomorfies són la presència d'espais interns i forats neumàtics externs en la superfície lateral de l'ílium i una articulació isqui-ílium del tipus peg-and-socket (en que un os o part d'os encaixa en la cavitat d'un altre). 
Tot i això, els fòssils són molt escassos per establir una relació filogenètica precisa. A més, no tots els paleontòlegs hi estan d'acord. L'italià Andrea Cau veu que el Datanglong seria més proper als Celurosaures basals, com els Compsognàtids. Una hipòtesi radical, ja que seria el primer Compsognàtid de mida gran, ja que tots els altres membres d'aquest grup eren molt petits. També senyala que les sinapomorfies que relacionen al Datanglong amb els Carcarodontosàurids també les comparteix amb el Megaraptor, tot i no ser un Carcarodontosàurid. Segons ell, l'estudi presentat està massa enfocat en els Tetanurs no Celurosaures.
Tot i la necessitat de trobar més fòssils per aclarir les relacions filogenètiques, si s'accepta al Datanglong com a un Carcarodontosàurid, una família de Teròpodes principalment distribuïda pel continent austral Gondwana, consolidaria més la seva presència en el continent septentrional Lauràsia, en el qual estava situat en el Cretaci el territori de l'actual Xina.

Restes de la pelvis trobades en l'holotip de Datanglong i la seva ubicació en una hipotètica pelvis completa.
Foto: Acta Geologica Sinica.

Vèrtebres de l'holotip de Datanglong.
Foto: Acta Geologica Sinica.

divendres, 26 de desembre de 2014

Els dinosaures de l'any: Zaraapelta nomadis

Zaraapelta nomadis és el nom d'un nou Anquilosàurid "made in Mongolia", de la formació Baruungoyot del Cretaci superior Campanià, que s'afegeix a la llarga llista de dinosaures cuirassats trobats en aquest jaciment i en altres de l'Àsia Central. Les seves restes es van descobrir el 2000 per Philip Currie, de la Universitat d'Alberta (Canadà) i nombrat per Currie mateix, Victoria Arbour, també de la Universitat d'Alberta, i Demchig Badamgarav, de l'Acadèmia de Ciències de Mongòlia, a la revista Zoological Journal of the Linnean Society. El nom genèric, prové de zaraa ("eriço" en mongol) i de pelta ("escut" en grec, una terminació que ha estat molt utilitzada en la nominació d'Anquilosàurids). El nom específic, nomadis, ve Nomadic Expeditions, una empresa que ha facilitat el treball de camp paleontològic a Mongòlia durant gairebé 20 anys.
L'holotip de Zaraapelta consisteix en un crani gairebé complet al qual li falta la part davantera del musell. Té algunes característiques cranials úniques, inusuals comparades amb les d'altres Anquilosàurids mongols. Les banyes escamosals que surten del crani tenen una doble capa òssia que no s'ha trobat en cap altre membre de la seva família i una extensa ornamentació postorbital (per darrere de l'òrbita ocular), consistent amb un model elaborat de solcs i banyes distintives amb una cresta prominent a la part superior.
A l'article a on es va presentar el Zaraapelta, també es revisaven les relacions filogenètiques entre altres Anquilosàurids de la Formació Baruungoyot: Dyoplosaurus giganteus, Tarchia gigantea, Tarchia kielanae, Minotaurasaurus ramachandrani Saichania chulsanensis. 
Dyoplosaurus giganteus: Es considera una variant asiàtica del Dyoplosaurus acutosquameus del Canadà. Està basat en un material postcranial molt fragmentari. Aquest possible holotip no té cap caràcter de diagnòstic amb que es puguin diferenciar els exemplars descoberts de la descripció original de l'animal. Es va considerar un nomen dubium, un tàxon dubtós per a la seva aplicació.
Tarchia gigantea/Tarchia kielane/Minotaurasaurus ramachandrani: Una altra possible classificació del Dyoplosaurus giganteus és que fos un sinònim de Tarchia kielane. Aquesta última espècie, l'holotip del qual un tros de la part superior del crani, s'ha considerat a vegades sinònima de Tarchia gigantea, del mateix gènere, però, tot i ser l'holotip molt fragmentari, el kielane té una característica que no s'observa en el gigantea, una ossificació postorbital que es troba a davant de la banya escamosal. Aquest tret també s'observa en el crani del Minotaurasaurus ramachandrani, amb el que s'ha considerant un sinònim menor del Tarchia kielane.
Saichania chulsanensis: En aquest article es va revisar un crani que ha vegades s'ha referit com un Tarchia. Però aquí es considera com un Saichania per un seguit de característiques que comparteix amb l'holotip d'aquest Anquilosàurid: banyes escamosals robustes comparades amb les del Tarchia, més fràgils, un petit caputegulum (formacions òssies en forma de polígon) prefrontal, un gran caputegulum postnarial o loreal i un caputegulum internarial. Es podria crear una nova espècie de Saichania, ja que l'exemplar investigat és de la formació Nemegt, mentre que l'holotip és de la formació Baruungoyot.
Relacions amb Zaraapelta nomadis: El Zaraapelta nomadis té moltes característiques que el relacionen amb el Tarchia, com una forta ornamentació prefrontal (per davant del front), tot i que les seves banyes són més semblants a les del Saichania.
Les ornamentacions cranials són úniques en cada tipus d'Anquilosàurid. Això es deu a que, a més de l'idea que servien per atacar i defensar-se, també tindrien una funció decorativa i d'atracció sexual, una hipòtesi emprada en molts altres tipus de dinosaures, però encara mai en els Anquilosàurids.

Crani holotip de Zaraapelta en vista lateral i posterior.
Foto: Sci-news. 

Reconstrucció de Zaraapelta.
Foto: Danielle Dufault.

Crani de Minotaurasaurus-Tarchia vista de manera dorsal, lateral, ventral i frontal.
Foto: Current Research.

Crani de Saichania investigat a l'article on es va publicar la descripció del Zaraapelta.
Foto: Pseudoplocephalus.

dijous, 25 de desembre de 2014

Els dinosaures de l'any: Rukwatitan bisepultus

Pocs dies després que es donés a conéixer l'espectacular Dreadnoughtus schrani, un parent seu també va tornar a la vida, Rukwatitan bisepultus, un Sauròpode Titanosaure de Tanzània. El seu nom genèric significa "tità de Rukwa", un llac del sud-oest del país africà on es situa la formació Gaula, un jaciment de mitjans del Cretaci del qual el Rukwatitan és el primer Sauròpode que se'n recupera.
El seu descobriment ha servit per omplir un buit força important en el registre fòssil no només dels Sauròpodes, si no també de tots els dinosaures, respecte a l'Àfrica subsahariana. A més d'aquest, els únics Titanosaures del Rift Valley que s'han pogut identificar són el Malawisaurus dixeyi i el Karongasaurus gittelmani de la veïna Malawi. Altres fòssils subsaharians, possibles membres, d'aquest clade són massa fragmentaris per la seva classificació. L'holotip del Rukwatitan està compost per tres vèrtebres cervicals, els arcs neurals de les vèrtebres dorsals, nou vèrtebres caudals, dos xebrons, múltiples costelles dorsals, la part distal de l'escàpula esquerra, el coracoides esquerre, el cúbit dret, l'ílium esquerre i la part proximal del pubis dret. A simple vista, el Rukwatitan es caracteritza per tenir el coll més llarg que la cua i per no tenir osteoderms a la pell. Dins dels Titanosaures, s'ha intentat classificar en la subdivisió dels Lithostrotia, on s'inclouen els gèneres més coneguts del grup. Possiblement, el seu parent més proper sigui el Malawisaurus. Tot i que no s'ha trobat l'húmer del Rukwatitan, s'especula que seria entre un 20% i un 28% més gran que el del Malawisaurus. Si es té en compte que les últimes estimacions fetes al Malawisaurus són de 9 m, el Rukwatitan en faria 12.
El nom específic és bisepultus, "dues vegades enterrat" en llatí, i això es refereix a un curiós procés tafonòmic que li va succeir a l'holotip. Aquest exemplar estava estirat al costat d'un riu en el moment de la defunció i va ser completament devorat per les aigües, amb el que el seu esquelet anava perdent teixits tous i ossos petits. Més tard, els ossos més grans van quedar al descobert, però poc després van tornar a ser enterrats,  en aquest cas amb gres i transportats aigües avall.

Mapa geològic del voltant de les restes del Rukwatitan en que es pot observar el tipus de minerals de que està formada la formació Gaula (gres i lutolita).
Foto: Journal of Vertebrate Paleontology (revista en la qual es va publicar l'informe sobre el dinosaure).

Silueta del Rukwatitan amb la situació dels ossos trobats en l'holotip dins el cos.
Foto: Journal of Vertebrate Paleontology.

Reconstrucció en vida d'un grup de Rukwatitan a la llera d'un riu, un dels quals ha mort. Una manera d'explicar l'inici de l'evolució tafonòmica de l'holotip.
Foto: Mark Witton.

dimarts, 23 de desembre de 2014

Els dinosaures de l'any: Tachiraptor admirabilis

Si es pot destacar un país pel que fa a la paleontologia de dinosaures el 2014, aquest seria Veneçuela. Tot i que la presència de dinosaures en aquest país sud-americà ja semblava possible des d'uns quants anys enrere, enguany s'ha pogut justificar del tot pel descobriment dels dos primers taxons vàlids, nous per a la ciència. Tots dos provenen de la formació La Quinta, a l'estat de Táchira, fronterer amb Colòmbia, i de la transició Triàsic superior-Juràssic inferior. Un dels és el Laquintasaura venezuelae, presentant a l'agost, al qual a l'octubre se li va afegir el Tachiraptor admirabilis.
El nom del gènere prové de l'estat de Táchira, i el de l'espècie, de la Campaña Admirable de Simón Bolívar, una acció militar comandada pels patriotes veneçolans durant la Guerra d'Independència d'Espanya. Els fòssils del Tachiraptor es van trobar fa un any i vuit mesos i van ser presentades per científics veneçolans, brasilers, nord-americans i alemanys a l'octubre a la revista Royal Society Open Science de Londres, la mateixa en la qual també es va descriure el Laquintasaura.
L'holotip del Tachiraptor està compost per una tíbia dreta gairebé completa i la part distal d'un isqui esquerre, cadascun de dos individus diferents. Aquest nou dinosaure és un Teròpode basal que faria uns 1,5 m de llargada. En la situació filogenètica, estaria situat entre els Celofisoïdeus i el clade Averostra (rostres d'ocell), que inclou als Neoceratosaures i als Tetanurs, molt conegut a partir de fòssils del Juràssic superior i del Cretaci, però del qual la seva situació a principis del Juràssic. Entre els parents més propers al Tachiraptor hi ha el Dilophosaurus i el Cryolophosaurus. Tot i que les restes del Tachiraptor són molt escasses, les trobades fins ara tenen ja una bona sèrie de característiques òssies úniques, com una cresta per a la fixació del peroné en la tíbia i un "contrafort astragalar" que ocupa entre un terç i un quart de l'astràgal i formant un angle de 35º  amb la part distal de la tíbia.
El Tachiraptor vivia en un entorn humit i a prop de cursos d'aigua, confirmat per la presència de peixos, tortugues, cocodrils i escorces d'arbres. Durant el Juràssic inferior, les zones septentrionals d'Amèrica del Sud i Àfrica formaven part d'una subdivisió del Pangea coneguda com el Cinturió Equatorial, una zona de terres boscoses envoltades de les grans formacions desèrtiques que caracteritzaven en aquell temps els extrems nord i sud del supercontinent. La capa de la formació La Quinta on es van trobar els ossos d'aquest Teròpode estava formada de roques volcàniques, el que indica que estava situada damunt d'una fossa tectònica en el moment que Pangea s'estava obrint i separant-se en dos.
Com el Laquintasaura, el Tachiraptor ha estat una troballa molt important, no sols per Veneçuela, si no també a nivell mundial, podent aprofundir més en l'escàs coneixement que es tenen dels Teròpodes a la transició Triàsic-Juràssic.

Ossos de l'holotip del Tachiraptor, format per una tíbia gairebé completa i un fragment d'isqui.
Foto: Royal Society Open Science.

Reconstrucció d'un Tachiraptor perseguint a un grup de Laquintasaura, Ornitisquis herbívors contemporanis.
Foto: Maurílio Oliveira. 

dissabte, 13 de desembre de 2014

Els dinosaures de l'any.

El 2014 ha estat un any fantàstic pel que fa a la paleontologia de dinosaures. Cada any es fan descobriments impressionants que fan créixer els nostres coneixements sobre el passat, però enguany destaca sobretot perquè s'ha pogut aclarir quin aspecte tenien i com es comportaven els dos dinosaures més misteriosos que s'han descobert mai, s'han descrit les primeres espècies de regions on es creia gairebé impossible que els dinosaures poguessin existir i el més gran de tots ells ha sortit finalment a la llum.
Per ara, a "El Jove Paleontòleg" s'han presentat aquests taxons dinosaurians descrits enguany:

Nanuqsaurus hoglundi

Anzu wiliei

Qianzhousaurus sinensis

Lainkupal laticauda

Zby atlanticus 

Prismatoolithus trempii (ooespècie)

Spheroolithus europaeus (ooespècie)

Mercuriceratops gemini

Laquintasaura venezuelae

Dreadnoughtus schrani

Però aquests no en són els únics, n'hi ha molts més, igual o més importants que aquests, que no s'han esmentat al blog al moment del descobriment. Per compensar-ho, aquest mes de desembre i, possiblement, també els primers dies de gener, "El Jove Paleontòleg" presenta un recull dels avenços fets en l'estudi dels dinosaures aquest 2014 en una secció que porta de nom "Els dinosaures de l'any".

dilluns, 8 de desembre de 2014

Els Megalosauroïdeus/Espinosauroïdeus/Torvosauroïdeus

Els Megalosauroïdeus / Espinosauroïdeus / Torvosauroïdeus (Megalosauroidea / Spinosauroidea / Torvosauroidea) són el clade de Teròpodes Tetanurs més basal, que té el rang cladístic de superfamília (la terminació -oidea s'utilitza exclusivament per clades amb aquest rang). El nom original donat aquest grup de dinosaures és el de Megalosauroïdeus, tot i que alguns paleontòlegs han preferit canviar aquesta denominació per les de Espinosauroïdeus i Torvosauroïdeus, que són posteriors, segons el Codi internacional de nomenclatura zoològica, Megalosauroïdeus té prioritat sobre els altres. Es divideixen en les famílies dels Megalosàurids / Torvosàurids (Megalosauridae / Torvosauridae) i dels Espinosàurids (Spinosauridae), que, com totes les famílies de dinosaures, porten el nom dels seus membres més representatius: per un cantó el Megalosaure i el Torvosaure i, per l'altre, a l'Espinosaure.

MEGALOSÀURIDS/TORVOSÀURIDS

Els Megalosàurids/Torvosàurids són un grup problemàtic, ja que no formen un grup natural o monofilètic, si no una associació artificial de taxons de dinosaures Tetanurs de mida mitjana-gran del Juràssic i el Cretaci d'Euràsia, Amèrica i Àfrica. Part d'aquest problema es deu a que aquest nom va ser proposat el 1869, quan els Teròpodes que es descobrien llavors es classificaven com a espècies del Megalosaure, el primer de tots els dinosaures en rebre un nom el 1824, en comptes de posar-los-hi altres noms genèrics. Més d'un segle després, el 1985, es va proposar la denominació Torvosàurids per substituir a Megalosàurids, tot i que aquest últim nom té prioritat per ser més antic. A més del Megalosaure, del Juràssic mitjà anglès, dins d'aquest grup s'inclouen dinosaures com l'Eustreptospòndil (Eustreptospondylus), també d'Anglaterra, el Torvosaure (Torvosaurus), que ha donat el nom a la denominació alternativa Torvosàurids i del Juràssic superior d'Europa i Amèrica del Nord, l'Afrovenator del Cretaci inferior del Níger, el Poekilopleuron, del Juràssic mitjà francès i el Piatnitzkysaure (Pianitzkysaurus), del Juràssic mitjà argentí. Aquests gèneres, entre altres, s'han intentat agrupar en dues subfamílies (un rang cladístic que utilitza la terminació -inae): els Megalosaurins (Megalosaurinae) i Eustreptospòndilins (Eustreptospondylinae). Tot i això, continuen sent un conjunt heterogeni i polifilètic amb una situació filogenètica indeterminada.

ESPINOSÀURIDS

Els Espinosàurids estan emparentats amb els Megalosàurids i formen, amb aquests últims, els Espinosauroïdeus, però els Espinosàurids tenen una sèrie de característiques fàcils de distingir que els fa peculiars: un crani baix i molt allargat, que en algunes espècies acabava de forma arrodonida. El maxil·lar té una curvatura prominent cap avall, de manera que vist lateralment, presenta un tipus de protuberància ventral. Les dents també són diferents a les de molts Teròpodes, ja que no estan comprimides lateralment i, pel contrari, tenen una secció semicircular i tampoc no estan recorbades cap endarrere, si no que són rectes. I també hi ha gairebé el doble de dents en la mandíbula inferior que a la superior. Moltes d'aquestes característiques recorden a les dels cocodrils, per tant, és un cas de convergència evolutiva.
Referint-se al cos postcranial, els Espinosàurids també són curiosos per tenir els braços i les mans molt desenvolupades, aquestes últimes amb unes falanges distals molt engrandides. Aquest braços tant grans comparats amb els d'altres Teròpodes podien tocar el terra durant la marxa, el que trencaria la idea de que tots els Teròpodes eren bípedes obligats i també en suggereix una altra que argumenta que els Espinosàurids eren quadrúpedes opcionals, una hipòtesi molt especulativa. Però els Espinosàurids són coneguts sobretot per l'allargament de les apòfisis espinoses de les vèrtebres, que formen una gran vela dorsal com la de l'Espinosaure, el gènere tipus d'aquesta família. Com a vegades també s'ha mencionat en aquest blog, la funció d'aquesta estructura és desconeguda, tot i que s'ha insinuat que tenia una funció termoreguladora, d'exhibició o que era el suport d'una gepa de múscul i greix.
La majoria dels Espinosàurids són formes típiques del continent austral Gondwana: Amèrica del Sud (Irritator), Àfrica (Suchomimus, Spinosaurus) , l'Índia i el sud d'Àsia (Ichthyovenator), tot i que es coneix una forma europea de la qual s'han trobat restes a la Península Ibèrica, el Baryonyx. Els Espinosàurids es divideixen en les subfamílies dels Espinosaurins (Spinosaurinae) i els Barionicins (Baryonychinae). Es diferencien sobretot per les dents: els Barionicins presenten dents serrades i els Espinosaurins no.
Moltes de les característiques mencionades anteriorment indiquen que els Espinosàurids tenien una dieta piscívora (basada en els peixos). La forma de les dents no és la típica per estripar carn i l'urpa que presentaven algunes espècies com el Baryonyx, els podria haver ajudat a atrapar peixos. Tot i que no és una hipòtesi segura, es va trobar un peix del gènere Lepidotes dins l'estómac de l'holotip del Baryonyx. També s'ha donat la possibilitat de que fossin carronyaires. El llarg musell d'aquests dinosaures els podria haver ajudat a arribar més profundament dins d'un cadàver.

Cladograma dels Megalosauroïdeus. Donat el caràcter polifilètic d'aquest clade, en els últims anys s'han fet diversos anàlisis per intentar configurar un cladograma definitiu del grup.
Foto: Encyklopedia Dinozaury.

Conjunt de dibuixos de diversos Megalosàurids fets pel paleoartista Nobu Tamura.
Foto: Spinops.

Comparació de la mida dels Espinosàurids Spinosaurus aegyptiacus, Suchomimus tenerensis, Baryonyx walkeri i Irritator challengeri.
Foto: Viquipèdia.

Cranis de diversos Megalosàurids: 1-Dubreuillosaurus, 2-Eustreptospondylus, 3-Torvosaurus, 4-Afrovenator i 5-Megalosaurus.
Foto: Viquipèdia.

dissabte, 29 de novembre de 2014

Els Tetanurs.

En les entrades anteriors sobre els Ceratosaures s'ha mencionat als Tetanurs, Aquests Tetanurs (Tetanurae), el nom dels quals significa "cua fusionada" en grec, són els Teròpodes més evolucionats, que no formen part dels Ceratosaures i d'on pertanyen les aus. Des del Juràssic mitjà fins al Cretaci superior són els Teròpodes amb una major diversitat en quant a mida, forma i nínxol ecològic, ocupant progressivament llocs en les cadenes tròfiques Mesozoiques abans pertanyents als Ceratosaures. Els Tetanurs presenten una sèrie de novetats evolutives fàcils de distingir de les dels Ceratosaures, algunes de les quals són típiques dels ocells.
Per començar, les mans dels Tetanurs perden el quart dit. La majoria d'ells tenen una mà tridàctila, de tres dits, però hi ha taxons en que el tercer dit desapareix, amb el que la mà es queda amb dos dits (com en els Tiranosaures). Fins i tot, hi ha casos de Tetanurs amb un dit només, com el Mononykus, del Cretaci superior de Mongòlia. Sorgeixen noves articulacions a la zona del canell, que permeten moviments més complexos i variats que el canell dels Ceratosaures. En les extremitats posteriors es produeix una tendència a millorar la capacitat locomotora i incrementar encara més la velocitat de carrera. La cintura i la cuixa estaven estructurades de manera que els músculs que movien les cames s'inserissin més cap amunt, el que els escurçava i permetia moviments més ràpids. Molts Tetanurs avançats tenien un extrem distal del pubis molt expandit, el que exagerava la mida de l'anomenada "bota púbica" dels Teròpodes, que subjectava els músculs abdominals, necessaris per crear moviment a la columna vertebral mentre el dinosaure corria. Aquest moviment es creava al flexionar el cos del Teròpode per damunt del sacre, més rígid. Els elements distals de les cames s'allarguen amb respecte al fèmur i el metatarsal III, es redueix notablement amb comparació amb els Ceratosaures, amb el que ja no es l'element més robust del peu.
A més de les extremitats, els Tetanurs també tenen tot un seguit de novetats evolutives al crani, sobretot a la dentició, una de les parts del cos que ofereix més informació sobre un organisme extingit a un paleontòleg. Les dents dels Tetanurs segueixen sent molt semblants a les dels Ceratosaures, però el nombre d'aquestes en el primer grup es redueix fins al punt de que totes les dents es troben davant de les òrbites oculars i no n'hi ha cap a la part posterior de la boca. Tampoc existeix el gran ullal dentari que es trobava en els Ceratosaures, així com una osca per rebre la dent entre el premaxil·lar i el maxil·lar. També en el crani, però fora de la mandíbula, s'obre una segona fenestra davant de l'ull, el que alleugera encara més el crani.
Els Tetanurs abasten la major part de la biodiversitat dels Teròpodes, amb subdivisions que moltes vegades semblen molt diferents a simple vista. Es poden reconèixer tres grups principals de Tetanurs: els Megalosauroïdeus/Espinosauroïdeus (Megalosauroidea/Spinosauroidea), els Carnosaures (Carnosauria) i els Celurosaures (Coelurosauria).

Dibuix que mostra les diferències entre la pelvis d'un Ceratosaure i la d'un Tetanur, aquest amb la "bota púbica" que el diferencia.
Foto: Quizlet.

Arbre filogenètic que mostra la reducció de dits en els Teròpodes durant la seva evolució fins a convertir-se en aus.
Foto: Viquipèdia.

dissabte, 22 de novembre de 2014

Registre fòssil de Ceratosaures a la Península Ibèrica.

Les restes directes de Teròpodes són escasses en Europa i encara més a la Península Ibèrica. Molts d'aquests fòssils són aïllats i majoritàriament han estat adscrits a uns pocs gèneres o no s'han pogut identificar. El material més abundant són les dents aïllades de Teròpodes petits i mitjans. En general la majoria s'han atribuït als Tetanurs més evolucionats, però també hi podrien estar representats els Ceratosaures. No és estrany que s'hagin recol·lectat tantes dents, perquè aquests dinosaures les reemplaçaven quan estaven desgastades i també perquè l'esmalt és més resistent a l'erosió i amb això, les dents tenen una probabilitat major de fossilitzar que altres elements esquelètics. En els últims anys, alguns paleontòlegs han establert una classificació dels Teròpodes a partir de l'anàlisi morfomètric (la variació de la mida i de la forma) de les dents, justificant el seu valor per a aquests dinosaures. Fora de les peces esquelètiques, el que més abunda dels Teròpodes a la Península Ibèrica són les icnites. 

REGISTRE FÒSSIL DE CERATOSAURES ALS PAÏSOS CATALANS I ALTRES REGIONS DE LA PENÍNSULA IBÈRICA.

La presència a Europa de Ceratosaures Abelisaures és objecte de debat entre els paleontòlegs. Als Països Catalans només s'han descrit com a restes òssies de Ceratosaures vàries dents del Cretaci Superior de la província de València i dels Pirineus. Per ara, no es coneix material postcranial que asseguri la presència d'aquest grup al Llevant peninsular. Les dents dels Ceratosaures es diferencien de les dels Tetanurs perquè presenten denticles en les vores anterior i posterior. També es coneixen possibles icnites de Ceratosaures del Juràssic superior del País Valencià. Fora d'aquest àmbit oriental, també s'han recuperat dents de Ceratosaures en altres regions de la Península. A Portugal, a la Formació Lourinha (Juràssic superior) s'han aconseguit un conjunt de dents d'Abelisaures, la primera evidència d'aquest grup durant aquesta època al continent septentrional de Laurasia. 
Per sort, s'han trobat algunes restes postcranials al registre fòssil de Ceratosaures de la Península Ibèrica i s'ha pogut identificar el seu posseïdor. És el cas del Camarillasaurus, descrit el 2012 a partir d'uns fòssils recol·lectats del Cretaci Inferior de Camarillas (Teruel). Aquests fòssils comprenien una dent, una vèrtebra cervical, dues plaques esternals, la part proximal de la tíbia dreta, una escàpula, un coracoides, el sacre, cinc vèrtebres cervicals i fragments de costelles, entre altres. El seu descobriment és important, ja que la majoria dels Ceratosaures es coneixen del Juràssic superior i del Cretaci superior, i en el Cretaci inferior queda com un buit, en la seva evolució, que amb la troballa del Camarillasaurus ha servit per omplir-lo una mica.

Vèrtebres i costelles de Camarillasaurus.
Foto: Acta Palaeontologica Polonica.

Dents de Ceratosaures Abelisaures del Juràssic superior de Portugal (Formació Lourinha).
Foto: Zootaxa. 

dissabte, 15 de novembre de 2014

Els Ceratosaures.

Els Ceratosaures (Ceratosauria), el nom dels quals vol dir "rèptils banyuts" en grec, són el grup de Teròpodes més primitius que s'ha pogut identificar fins ara. El seu nom radica en que la majoria de Ceratosaures, tot i que no tots, presentaven projeccions òssies al crani, que podien tindre la forma d'una banya nassal com en el Ceratosaure pròpiament dit (Ceratosaurus), un parell de crestes nassals que s'ajuntaven en forma de V com en el Dilofosaure (Dilophosaurus) o un parell de banyes a la part superior del cap com en el Carnotaure (Carnotaurus). Els Teròpodes més antics del Triàsic Superior eren Ceratosaures. 
Encara que aquests dinosaures van aparèixer en una fase primerenca de la seva evolució, ja s'havien convertit en uns carnívors molt especialitzats. La majoria d'aquestes especialitzacions consisteixen en les seves novetats evolutives, entre les quals hi ha la fusió de molts ossos de les extremitats posteriors. Gracies a això, l'esquelet de les cames dels Ceratosaures era molt fort i estava ben adaptat per córrer amb una gran rapidesa i mantenir alhora una distància molt estreta entre peu i peu. A la pelvis, les vèrtebres sacres estaven fusionades entre elles amb l'ili. Va passar més o menys el mateix en els turmells i els peus. Una de les seves novetats evolutives era una marcada discontinuïtat entre els ossos premaxil·lar i maxil·lar superior del crani, dins de la qual encaixava una gran dent inserida en el dentari o maxil·lar inferior. Irònicament, el Ceratosaurus, el qual va nombrar al clade per presentar amb les altres espècies les novetats evolutives anteriors, era l'únic membre que no tenia aquest tret. Els Ceratosaures es consideren uns Teròpodes relativament primitius perquè tenien un seguit de característiques que han desaparegut o s'han atrofiat en els Tetanurs (els Teròpodes no Ceratosaures, més propers a les aus), com la presència de quatre dits a la mà (els Tetanurs normalment en tenen tres o dos en alguns casos), tenen una articulació al canell que no permet una excessiva gamma de moviments i presenta un peu amb el metatarsià central o metatarsià III molt desenvolupat, mentre que en els Tetanurs aquest os disminueix de mida fins a quedar fins i tot reduït a una làmina. Un altre tret distintiu dels Ceratosaures era el gran dimorfisme sexual observable en els esquelets d'exemplars adults. Així doncs, hi ha dos tipus d'esquelets: un amb el crani i el coll allargats, potes gruixudes i robustes i zones d'inserció dels músculs molt grans, que s'ha identificat amb les femelles, i un altre amb el crani i el coll més curts i les potes més gràcils, identificada amb els mascles. Una altre característica que accentuava el dimorfisme sexual en aquests Teròpodes són les protuberàncies cranials, que eren més grans en les mascles que en les femelles. Un anàlisi detallat dels ossos que les conformen revela que són molt fràgils, el que indica que no servien ni per atacar ni per defensar-se. Amb el que seria possible que la seva funció seria l'exhibició pel reconeixement d'individus i per la selecció sexual i que en vida estiguessin decorades amb certs patrons cromàtics identificatius.
Es coneixen 20 espècies de Ceratosaures i, en molts casos, s'han trobat nombrosos exemplars. Existeixen dos grans grups, els Celofisoïdeus (Coelophysoidea) i els Neoceratosaures (Neoceratosauria).  Els Celofisoïdeus són els Teròpodes més comuns durant el Triàsic superior i el Juràssic inferior. Són animals de mida petita i mitjana, àgils i d'aspecte gràcil. El crani es baix i allargat i, moltes vegades, els ossos nassals es modifiquen per donar lloc al parell de crestes longitudinals que caracteritzen alguns taxons com el Dilofosaure. Una altra espècie notable és el Coelophysis, del qual deriva el nom del grup. Els Neoceratosaures s'anomenen així per ser posteriors i més evolucionats que els Celofisoïdeus (neo- significa "nou"). Són en general més grans i més robustos. Van existir des del Juràssic mitjà fins a l'extinció de tots els dinosaures (Cretaci superior) a gairebé tot el món. Dins dels Neoceratosaures hi ha els Abelisaures, que van viure durant el Cretaci al continent austral de Gondwana, ocupant la cúspide de la piràmide alimentària d'aquells territoris entre els quals s'incloïa Amèrica del Sud, l'Àfrica i l'Índia. Molts Abelisaures tenien dues projeccions òssies cranials, entre les que destaquen les banyes del sud-americà Carnotaurus, que li van valer el sobrenom de "toro carnívor". Tot i tenir una aparença ferotge, el crani dels Abelisaures era relativament fràgil, amb uns ossos força fràgils però que gràcies a una sèrie d'articulacions intracranials, els hi permetia augmentar la mida del mos quan menjava. Una cosa que també crida l'atenció dels Abelisaures és l'escàs desenvolupament dels braços. Són tant curts, que l'omòplat és el doble o el triple de gran que la resta del braç i el cúbit i el radi estan pràcticament dins de la mà. El quart dit estava molt ben desenvolupat i serviria d'esperó per immobilitzar les seves preses o per combats rituals. Els Abelisaures van ser els últims supervivents dels Ceratosaures, ja que tots els altres membres, tot i que al principi van ser molt reeixits i van tenir una distribució cosmopolita, van tenir que combatre durant molt de temps amb els Tetanurs, més evolucionats i van ser progressivament substituïts per aquests com amos dels ecosistemes mesozoics.

Cladograma dels Ceratosaures. Tenen la categoria d'infraordre, el que indica que està tres vegades per sota de l'ordre (entremig hi ha el subordre, en aquest cas, els Teròpodes) i inclou vàries famílies.
Foto: Palaeos.

Cladograma dels Celofisoïdeus. A vegades se'ls ha considerat un clade separat dels Ceratosaures (molts dels cladogrames actuals ho tenen en compte) i, per tant, els Ceratosaures pròpiament dits només serien els Neoceratosaures.
Foto: Palaeos.

Dibuix dels ossos del braç d'un Abelisaure (Carnotaurus) i la seva situació en l'esquelet sencer de l'animal.
Foto: Smithsonian Magazine.        

dissabte, 8 de novembre de 2014

Microevolució i macroevolució.

Els paleontòlegs consideren que l'evolució té lloc a dos nivells. En primer lloc, la microevolució, que és l'evolució de les poblacions d'organismes el resultat de la qual és la formació d'una nova espècie i que generalment dura entre 1000 i 1000000 anys. I la macroevolució, per sobre del nivell de l'espècie i que és la formació i l'evolució dels taxons majors que l'espècie, entre els quals hi ha els gèneres, les famílies i els ordres, i que dura milions d'anys. La macroevolució també engloba la formació de les principals característiques adaptatives.
Per a desxifrar la microevolució fa falta un gran nombre de fòssils que estiguin datats uns amb respecte als altres en temps geològic. Aquest registre fòssil ha de ser el suficientment dens com perquè els paleontòlegs documentin els petits canvis dels organismes extingits durant intervals de temps relativament curts a nivell geològics. Aquests canvis són els que porten a l'aparició de les espècies. Mentre que l'estudi de la macroevolució no necessita un registre fòssil tant atapeït, només el necessari com per a desxifrar la història evolutiva dels clades en intervals de més d'un milió d'anys. Un bon exemple de macroevolució, en el cas dels dinosaures, és el de l'origen de les aus. Els fòssils de dinosaures i d'ocells primitius proporcionen una percepció extensa sobre l'origen d'uns a partir dels altres. Pel contrari, aquest registre fòssil no és considerablement dens com per a desxifrar la microevolució des d'una espècie de dinosaure en concret fins a la primera au.
El registre fòssil de molts invertebrats i d'alguns mamífers és força dens com per a permetre als paleontòlegs que estudiïn la microevolució. Però el registre fòssil de la majoria  dels dinosaures no ho és. Aquest és bastant escàs o també, que, alguns fòssils de dinosaures estan massa propers en el temps com perquè els paleontòlegs estudiïn la seva microevolució. Com a contrapartida, els fòssils de dinosaures si documenten la macroevolució d'alguns dels animals més grans i més estranys de la història de la Terra. Els fòssils de dinosaures constitueixen, per tant, la prova de la diversitat d'un dels grups més reeixits de rèptils. La seva diversitat es pot entendre sobretot com una varietat d'adaptacions a diferents hàbitats i conductes. La seva extinció va acabar amb un episodi complex i prolongat de l'evolució.

Dibuix en anglès que indica les diferències en l'estudi de la microevolució i de la macroevolució.
Foto: Talk origins.
  
Un dels exemples clàssics en l'estudi de l'evolució és el cas de les girafes. Les girafes que més capacitat tenen de sobreviure són les que tenen el coll més llarg.
Foto: 20000 caligrafías.

Aquest llibre va ser publicat pel paleontòleg nord-americà Steven Stanley el 1979 i, com n'indica el nom, explica com es desenvolupa l'estudi de la macroevolució. Aquí se'l presenta amb un cavall actual (Equus) i una parella dels seus parents extingits Hyracotherium a la portada.
Foto: Universitat de Toronto.

dissabte, 1 de novembre de 2014

Regles internacionals de la nomenclatura zoològica.

El Codi internacional de nomenclatura zoològica dicta les regles amb les que s'elaboren els noms científics dels animals. Una de les regles més importants és la del "principi de prioritat". Aquesta regla exigeix que el més antic dels noms científics proposats per un animal tingui prioritat sobre els noms proposats a posteriori, això vol dir que el nom més antic és l'únic vàlid per nombrar al taxó i els noms més moderns s'identifiquen com sinònims i no es poden utilitzar. Un exemple molt conegut és el del Brontosaurus i l'Apatosaurus. El paleontòleg nord-americà Othniel Charles Marsh va encunyar primer el terme Apatosaurus (llangardaix enganyós) al 1877 per uns ossos aïllats de la cintura i l'esquena d'un Sauròpode de Colorado. El 1879, va encunyar Brontosaurus (llangardaix del tro) per un esquelet gairebé complet de Wyoming. Marsh creia que els dos dinosaures eren diferents taxons, però estudis posteriors van revelar que les restes trobades tant a Clorado com a Wyoming eren d'un sol tipus de dinosaures. Al ser Apatosaurus el nom que Marsh va encunyar primer, aquest es va convertir en el vàlid i Brontosaurus, en el sinònim. Tot i això, Brontosaurus va resultar un nom molt pintoresc per aquest Sauròpode, amb el que la majoria de la gent es va quedar més amb aquest nom que amb Apatosaurus. Fins i tot, Brontosaurus va aparèixer en un segell emès pel Servei Postal dels Estats Units als anys 80.
Les regles del Codi Internacional de nomenclatura zoològica detallen fins i tot com s'han de lletrejar els noms científics dels animals. Aquests noms, com moltes vegades ja s'ha vist en altres entrades, venen principalment del grec o del llatí i es tenen que escriure en alfabet llatí. També diu que els binomis, els noms de gèneres i espècies, s'han d'escriure amb cursiva. Amb aquestes regles asseguren la uniformitat dels noms científics dels dinosaures i d'altres animals.  Aquesta uniformitat facilita i agilitza en gran mesura la comunicació entre científics d'arreu del món.  Així doncs, si un dinosaure s'ha descobert en un país on la gent no utilitza l'alfabet llatí com l'Índia, la Xina, Corea o el Japó i aquest ha estat descrit per paleontòlegs indígenes i en un article escrit en la llengua i l'escriptura autòctones, el nom del dinosaure s'ha descriure en l'alfabet llatí. Això possibilita que paleontòlegs que no llegeixen o escriguin en hindi, xinès, coreà o japonès comprenguin i utilitzin el nom del dinosaure.


Exemple de llibre divulgatiu sobre dinosaures en xinès.
Foto: Amazon.

Els textos científics on es presenten resultats d'investigacions s'escriuen amb anglès ja que es dirigeixen a un públic internacional i moltes vegades els autors són de diferents països, tot i que alguns poden tenir un resum en la llengua autòctona del lloc on s'ha donat a terme la investigació.
Foto: Springer.

La classificació dels organismes.

La construcció d'una filogènia  basada en les novetats evolutives compartides entre organismes és la base fonamental  per a la classificació dels taxons. Per tant, la classificació biològica dels organismes és l'agrupació d'aquests en taxons que comparteixen un avantpassat comú. Els taxons estretament emparentats es classifiquen en el mateix grup, de forma que la classificació reflexa les seves relacions filogenètiques.
Per a la classificació dels animals, tants vius com extingits, el sistema de categories que s'utilitza és una jerarquia formulada per primera vegada pel naturalista suec Carolus Linnaeus, amb el que rep el nom de jerarquia linneana. En la jerarquia linneana, els taxons més petits (inferiors) s'agrupen en taxons majors o superiors. Les categories d'aquesta classificació varien des de molt gran i molt inclusives fins a de molt petites i molt exclusives. Cadascuna d'aquestes categories posseeix un nom. Un seguit de regles internacionals, anomenades Regles internacionals de la nomenclatura zoològica, regula el mètode de denominació de les categories. Aquestes regles imposen que cadascuna de les categories presenti una terminació concreta en llatí. Per exemple, els noms de taxons de la categoria família han d'acabar amb el sufix "-idae", com Tyrannosauridae (la família del Tiranosaure). També existeix una versió catalanitzada d'aquests noms (Tiranosàurid). El nom de l'espècie, el rang principal més baix de la jerarquia linneana, sempre té dues parts, de les quals, la primera és el gènere, la categoria que precedeix a l'espècie. És el que es denomina binomi. Exemple: Tyrannosaurus rex: Tyrannosaurus (nom genèric o gènere) i rex (nom específic o espècie). El nom de l'espècie no pot anar sol i sempre ha d'anar acompanyat del gènere. Les regles internacionals de la nomenclatura zoològica, donen la pauta perquè científics de tot el món nombrin els taxons d'una manera consistent que faciliti la comunicació. Però, tot i això, existeixen diferents idees sobre les relacions filogenètiques de molts organismes, amb el que el procés de construir classificacions està ple de desacords que són útils en una ciència activa. Però quan es tracta de nombrar taxons, les regles asseguren una uniformitat en la construcció dels seus noms i terminacions, tot i que els biòlegs i els paleontòlegs poden designar taxons basant-se en alguna característica dels organismes a descriure, el lloc on s'han trobat per primera vegada o fins i tot homenatjant a algun personatge.
Llista de les principals categories de la jerarquia linneana amb les seves divisions de més gran o més petita (algunes de les quals ja s'han utilitzat molt al blog):

Domini
Regne
Subregne
Superfílum
Fílum
Subfílum
Superclasse
Classe
Subclasse
Legió
Cohort
Superordre
Ordre
Subordre
Superfamília
Grup
Família
Subfamília
Tribu
Gènere
Secció
Sèrie
Espècie
Subespècie

Retrar de Car von Linné o Carolus Linnaeus en llatí, naturalista suec (1707-1778), considerat el pare de la taxonomia moderna.
Foto: Viquipèdia.

dissabte, 25 d’octubre de 2014

La filogènia.

Per determinar la història evolutiva dels organismes, els biòlegs i, entre ells els paleontòlegs, construeixen arbres genealògics. L'arbre genealògic d'un grup d'organismes també s'anomena filogènia, que prové de les paraules gregues phylum (tribu) i genos (naixement). En les filogènies, cadascuna de les branques que parteixen d'un tronc comú s'anomenen clades (que en grec significa "branca"), mentre que les seccions horitzontals a través de les filogènies es denominen graus. Quan apareix un nou tipus d'organisme, es parla de formació, i s'afegeix un nou clade o segment de clade a una filogènia. I si quan l'organisme desapareix, és quan es diu que s'ha extingit. Quan un clade es parteix en dos, es parla de divergència evolutiva, i quan dos clades no emparentats comparteixen una característica comuna, es parla de convergència evolutiva. Les poblacions d'organismes que apareixen en una filogènia solen assignar-se a grups anomenats taxons. Així doncs, cada tipus diferent de dinosaures en la filogènia d'aquests animal és un taxó i aquests poden agrupar-se en taxons més grans basats en les seves relacions de parentesc mútues, el que s'anomenen relacions filogenètiques. 
Si és així, com ho fan els paleontòlegs per construir la filogènia d'un grup de taxons extingits com els dinosaures? Fins molt recentment, el mètode més comú consistia en examinar el lapsus de temps transcorregut i la semblança general dels fòssils de varis taxons com dades clau en les relacions filogenètiques. Aquest mètode s'anomena estratofenètic, referint-se als termes estrat o capa rocosa i població d'organismes. El mètode estratofenètic identifica els taxons ancestrals com aquells que s'assemblen als taxons descendents en una o més característiques. El problema que tenen molts paleontòlegs amb la filogènia estratofenètica, es que aquest dóna per asseguda l'existència d'un registre fòssil complet i que l'antecessor està representat per fòssils més antics que els del descendent. En teoria, aquest seria sempre el cas, però en la pràctica el registre fòssil conegut de molts taxons és molt incomplet, sobretot el dels dinosaures. Degut a això, gairebé mai podem estar segurs de si els fòssils més antics representen els avantpassats de fòssils més recents i tampoc podem donar per cert que hem descobert tots els antecessors i descendents d'un tipus de filogènia.
Ja que el registre fòssil dels dinosaures no té molts antecessors i descendents, la majoria dels paleontòlegs ja no utilitzen el mètode estratofenètic per estudiar filogènies, si no un altre de diferent que posa menys èmfasi en els registres fòssils complets. Aquest mètode s'anomena cladístic i la filogènia resultant es denomina cladograma. Els cladogrames no incorporen informació sobre el període de temps geològic dels taxons, si no que només es basen en les semblances físiques d'aquests. Les similituds entre taxons que marquen l'estructura d'un cladograma s'anomena novetats evolutives, que són els canvis heretats en una estructura preexistent. Segons la cladística, dos taxons estan relacionats quan comparteixen novetats evolutives. Els taxons que comparteixen un major nombre de novetat evolutives són els que estan més emparentats i en el cladograma apareixen divergent d'un avantpassat comú, és el que s'anomena un grup monofilètic. També hi ha els grups parafilètics, que, tot i que tots els integrats del grup tenen un avantpassat comú, no hi estan presents tots els descendents d'aquest, i els grups polifilètics, en que els seus membres no comparteix un avantpassat comú.
Però, com es poden identificar les novetats evolutives que s'utilitzen en la construcció dels cladogrames? Quan s'examina l'aparició i l'evolució d'un taxó, es pot veure que aquest ha heretat alguns trets del seu antecessor. Les característiques heretades es poden identificar com "primitives", però les que apareixen per primera vegada en el nou taxó, les seves novetats evolutives, es consideren com derivades. A diferència de les característiques primitives, aquestes característiques derivades reuneixen els organismes dins d'un grup en que els seus components estan estretament emparentats, però només si aquestes novetats apareixen una sola vegada. Si és el cas que aquestes característiques apareixen més d'una vegada en taxons que no comparteixen un avantpassat comú, és quan es tracta de convergència evolutiva. La convergència és l'amenaça principal quan es tracta d'establir la filogènia correcta d'un grup de taxons. Una vegada construït un cladograma, es pot afegir informació per convertir-lo en un arbre filogenètic. La informació que es sol afegir té com objectiu convertir l'eix vertical del cladograma en una escala de temps geològic i indicar quins taxons serien els avantpassats i quins els descendents.
La cladística no dóna per fet l'existència de registres fòssils complets si no que simplement intenta identificar els taxons estretament emparentats per les seves novetats evolutives compartides. Tot i això, la cladística presenta els seus problemes. Alguns d'aquests surten de la convergència, ja que les novetats evolutives que presenten dos taxons no emparentats es creien que podrien servir per relacionar-los quan no és així. A més, no tots els paleontòlegs  estan d'acord en que un tret concret és una novetat evolutiva en comptes d'un caràcter primitiu heretat per un antecessor. Això ha causat freqüents debats entre investigadors que intenten construir les filogènies cladístiques dels animals extingits.

Cladograma dels vertebrats. En aquest cas, els rèptils i els ocells serien un grup monofilètic, els rèptils serien un grup parafilètic (realment no tots els rèptils parteixen d'un avantpassat comú), i els ocells i els mamífers serien un grup polifilètic.
Foto: Viquipèdia. 

Un altre cladograma més concret però més estructurat, el dels dinosaures Teròpodes. En aquest, s'ha fet basant-se en característiques dentals.
Foto: Zootaxa.