salutació

A mi m'agraden els dinosaures i la paleontologia, ( i també l'arqueologia ) .... i a tu?

dissabte, 29 de març de 2014

L'origen dels cultius.

L'origen dels cultius, nova presentació a la pestanya de "Presentacions amb Prezi" i a la part dreta del blog.


dilluns, 24 de març de 2014

Evolució dels Paquicefalosaures.

L'origen evolutiu dels Paquicefalosaures és molt incert. Per ara, el més antic que es coneix d'aquest grup és el Yaverlandia britànic del Cretaci inferior, tot i així, no és el més primitiu, el que suggereix que encara falta molt per descobrir. Això també significa que les dues famílies de Paquicefalosaures, Homalocephalidae i Pachycephalosauridae, van divergir en un moment molt primerenc del període Cretaci.
Gairebé tot el que es coneix de la història evolutiva dels Paquicefalosaures prové del Cretaci superior, la qual és semblant a la dels Ceratopsians. Els Homalocephalidae només van viure a l'Àsia Central i no es van diversificar gaire, mentre que els Pachycephalosauridae van viure tant a l'Àsia com a Amèrica del Nord i van presentar tota una varietat de cranis. Al continent americà, els Paquicefalosaures van viure fins a l'extinció total dels dinosaures, fa 65 M.A.
Els fòssils més complets i millor conservats de Paquicefalosaures s'han trobat en jaciments situats a l'interior dels continents, mentre que en les roques costaneres només s'han trobat petits fragments de cranis, el que indica que els Paquicefalosaures preferien els ambients continentals respecte als costaners.

Alguns paleontòlegs han argumentat que el Stenopelix, trobat a la Baixa Saxònia en roques del Cretaci inicial, seria l'avantpassat comú dels Paquicefalosaures o el primer membre d'aquest grup. 

El Dracorex i el Stygimoloch són dues espècies força dubtoses perquè, segons alguns científics, serien formes juvenils del Pachycephalosaurus. Per ara, estan classificats com espècies diferents. 

dissabte, 22 de març de 2014

Anzu wiliei, l'Oviraptorosaure més gran del continent americà.

Paleontòlegs de la Universitat d'Utah i del Museu Carnegie d'Història Natural de Pittsburgh, tots dos als E.E.U.U., van trobar al 19 de març les restes d'un Oviraptorosaure de fins a 3,35 m de llargada i uns 225 kg de pes als jaciments de Hell Creek als estats de Dakota del Nord i Dakota del Sud que va viure fa 66 M.A.
Els experts li han posat el nom d'Anzu wiliei. Anzu és el nom d'un dimoni amb forma d'ocell de la mitologia mesopotàmica i wiliei va dedicat a en Wylie, un nen molt aficionat als dinosaures i nét d'un membre de la junta del Museu de Pittsburgh. En to burleta, l'han anomenat el pollet de l'infern, ja que segons un dels paleontòlegs d'Utah "podia espantar a qualsevol que es trobés pel camí".
L'Anzu formava part de la família dels Oviraptorosaures, un grup de Teròpodes majoritàriament asiàtic però que també va viure a Amèrica del Nord. La seva espècie principal és l'Oviraptor d'Àsia Central. L'Anzu és el membre més gran d'aquesta família trobat al continent americà. Els científics creuen que era omnívor i que menjava plantes, animals petits i ous d'altres dinosaures.

Font: La Tercera.


Foto amb les restes de l'Anzu i la seva ubicació en una possible reconstrucció del seu esquelet complet.

Reconstrucció de l'Anzu amb plomes i envoltat de vegetació tropical.

Cops de cap.

Des de fa molt de temps, el crani dels Paquicefalosaures ha fascinat als paleontòlegs. La majoria ha argumentat durant dècades que aquests dinosaures utilitzaven el seu cap per donar cops contra altres dinosaures, inclosos els de la seva mateixa espècie, d'una manera semblant com ho fan molts mamífers gregaris. En els últims anys, han aparegut paleontòlegs que duien que el casc cranial només servia per a l'exhibició visual.
Moltes parts del crani i de l'esquelet dels Paquicefalosaures estaven dissenyades per resistir impactes. Entre ells hi ha:

1: Una volta cranial molt engrandida, que protegia l'encèfal.
2: La base del crani estava escurçada.
3: La inclinació del crani respecte a la columna vertebral.
4: La part posterior del crani estava molt estesa.
5: La consolidació de la columna vertebral.
6: Una vora superior reforçada de l'acetàbul.

Totes aquestes característiques recolzen amb força la hipòtesi de que els Paquicefalosaures es donaven cops de cap, o, també, per colpejar el ventre d'altres dinosaures.
És possible que els Paquicefalosaures fessin aquests tipus de competicions per controlar el territori o per accedir a les femelles, com ho fan actualment molts mamífers.

Dos mascles de la raça Dracorex en la típica posició de lluita dels Paquicefalosaures.

Les cabres salvatges mascles es donen cops de cap per protegir el territori d'un invasor o per poder aconseguir una femella. És possible que aquests també fossin els motius de les disputes entre Paquicefalosaures durant el Cretaci.

dissabte, 15 de març de 2014

Fa cinc milions d'anys van viure peresosos marins.

Un nou estudi suggereix que cinc espècies de peresosos que van viure durant el Miocè es van aventurar cap a l'oceà, d'on s'alimentaven de plantes aquàtiques. Això ve donat per l'examen dels ossos d'un peresós de fa 5 M.A., els quals tenien unes cavitats plenes d'os sòlid, el que hauria ajudat durant el busseig, com el cinturó de pes d'un bus.

Dibuix d'un peresós marí.
 Font: National Geographic.

divendres, 14 de març de 2014

Nanuqsaurus hoglundi, una nova espècie de Tiranosaure trobada a Alaska.

El 12 de març, es va publicar a la revista PLOS ONE, un article sobre un nou tipus de Tiranosaure trobat al nord d'Alaska que ha estat nombrat Nanuqsaurus hoglundi.
El Nanuqsaurus hoglundi va viure fa 70 M.A. Feia 6 m de llargada, la meitat que el T.Rex, el seu parent més proper. Nanuq prové de la llengua inuit, l'idioma dels indígenes d'Alaska, i significa ós polar. Hoglundi va dedicat a Forrest Hoglund.
Com ja he esmentat anteriorment, s'ha trobat a Alaska, una regió que en un principi seria massa freda perquè hi visquessin dinosaures, criatures principalment de clima càlid. Però des de fa uns anys s'han trobat fòssils fragmentaris d'aquests animals per sobre del Cercle Polar Àrtic, el que indica que els dinosaures tenien certa capacitat d'adaptació. També s'han trobat restes de plantes, el que indica que llavors el clima era més suau, però no excessivament càlid.

Dibuix de dos Nanuqsaurus hoglundi amb aurora boreal.
   
Comparació del Nanuqsaurus amb quatre Tiranosàurids i amb dos altres petits carnívors procedents d'Alaska.

Font: National Geographic.

Els Paquicefalosaures.

Els Paquicefalosaures (Pachycephalosauria) o dinosaures de cap gruixut eren Ornitisquis bípedes caracteritzats per tenir els ossos de la part superior del crani engrandits. Comprenen 15 gèneres que van viure durant el Cretaci a Europa, Àsia i Amèrica del Nord i que es divideixen en dues famílies principals: Homalocephalidae i Pachycephalosauridae.

HOMALOCEPHALIDAE

Aquesta és la família més primitiva de Paquicefalosaures. Van viure durant el Cretaci superior a l'Àsia Central, una regió que actualment correspon a l'estat de Mongòlia. D'ells només s'han trobat cranis, no s'ha trobat cap esquelet complet d'aquests dinosaures. El crani dels Homalocephalidae era aplanat, amb petits forats i amb protuberàncies òssies. Les seves mandíbules també són molt interessants, ja que tenien uns ullals petits que servirien per defensar-se.

PACHYCEPHALOSAURIDAE

Els Pachycephalosauridae són coneguts per la seva volta cranial, que tenia una forma semblant a la d'un casc. Aquesta volta estava produïda per la fusió i l'engrandiment dels ossos frontal i parietal. Tot i això, el volum cerebral no havia augmentat. Es coneixen 11 gèneres de Pachycephalosauridae, molts procedents de l'Àsia Central i l'Oest d'Amèrica del Nord, també s'han trobat restes fragmentàries al Regne Unit. S'han trobat molts cranis d'aquests dinosaures, però, a diferència dels Homalocephalidae, s'han recuperat altres peces de l'esquelet dels Pachycephalosauridae, encara que no un sistema ossi complet. El Stegoceras, que va viure durant el Cretaci superior campanià, és el membre més conegut d'aquesta família. En un principi es van classificar als Pachycephalosauridae dins dels Ornitòpodes, ja que comparteixen característiques amb aquests, com, per exemple, unes potes posteriors més llargues que les anteriors. Però, avui és classifiquen com a Marginocèfals.

   
El crani del Stegoceras és el més característic d'entre els Paquicefalosaures.

dilluns, 3 de març de 2014

Evolució dels Ceratopsians.

Es creu que els Ceratopsians compartien un avantpassat comú amb els Ornitòpodes, però aquest encara no s'ha descobert. El Ceratopsià més antic que s'ha descrit és el Yinlong, trobat a Xinjiang o Uiguristan (Xina) en sediments de fa 160 M.A. (Juràssic superior Oxfordià). Un altre Ceratopsià del Juràssic és el Chaoyangsaurus, que va viure a Liaoning a la mateixa època. Aquest últim dinosaure té una família pròpia anomenada Chaoyangsauridae. Els Psittacosauridae sorgeixen fa aproximadament 125 M.A., al Cretaci inferior. Encara que pel que sembla, l'origen dels Ceratopsians és asiàtic, s'han trobat a Amèrica del Nord unes dents aïllades que podrien pertànyer a un membre molt primitiu d'aquest grup, però al ser unes restes mol fragmentàries, no són del tot vàlides.
Els Neoceratopsia es van separar dels Ceratopsians més primitius durant el Cretaci inicial. Cap als 90 M.A., aquests dinosaures arriben a Nord-Amèrica procedents d'Àsia. El Neoceratopsia americà més antic que es coneix és el Zuniceratops. Durant el Cretaci superior els membres asiàtics d'aquest grup van evolucionar força, però no molt més, per exemple, el Protoceratops tenia la mida d'una ovella i no va desenvolupar mai banyes, mentre que al mateix temps a Amèrica del Nord va sorgir una nova família, els Ceratòpsids, que van evolucionar moltíssim, fins a mesurar més de 4 m i presentar una gran varietat de cranis amb banyes llargues i projeccions parietals també de molta longitud. Els Ceratòpsids estan entre els últims tipus de dinosaures que van existir abans de l'extinció total fa 65 M.A.
Els fòssils de Ceratopsians s'han trobat principalment a Àsia, on van sorgir, i a Nord-Amèrica, on va acabar la seva evolució. S'han trobat fragments d'ossos a Amèrica del Sud i a Austràlia que es creu que podrien ser Ceratopsians, però la seva identitat no està del tot clara.

L'any 2010 es va trobar a Hongria l'Ajkaceratops, el primer Ceratopsià trobat al continent europeu. Es coneix  només a partir d'uns fragments del crani, però aquests tenen les característiques pròpies dels Ceratopsians, així que s'ha pogut classificar en aquest grup. S'ha estimat que faria un metre.

diumenge, 2 de març de 2014

Es reobre la cova d'Altamira.

Després de 12 anys, es torna a obrir al públic la cova d'Altamira (Cantàbria), considerada "la Capella Sixtina de l'art paleolític". Cada setmana, seran triades a l'atzar, cinc persones que podran veure en primera persona durant 37 minuts les pintures rupestres policromes més famoses del món.

Porta de la cova d'Altamira.
Font: El Diario Montañés.

MÉS NOTÍCIES:

A partir del diumenge 2 de març, després del parèntesi hivernal, tornen les visites guiades al conjunt de pintures rupestres de Montblanc, declarades Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO. Abans de poder-les visitar, s'haurà de fer una reserva prèvia a l'Oficina de Turisme de Montblanc. Les visites guiades es faran el primer diumenge de cada mes i seran de quatre hores de durada.

Foto de l'edició de l'any passat de les visites guiades al conjunt de pintures rupestres de Montblanc.
Font: IPHES.

Ramon Viñas publica el seu nou llibre La cueva pintada. Proceso evolutivo de un centro ceremonial, Sierra de San Francisco, Baja California Sur, México, que, com indica el seu nom, tracta sobre el conjunt rupestre de Cueva Pintada, situat a l'estat mexicà de la Baixa Califòrnia Sud i un dels exponents més significatius de l'art rupestre al continent americà. Ramon Viñas va presentar el llibre el dimecres 19 de febrer al Consolat de Mèxic a Barcelona. L'obra és fruit de la tesi doctoral d'aquest arqueòleg expert en art rupestre de l'IPHES. El llibre està editat dins de la col·lecció Monografies del Seminari d'Estudis i Recerques Prehistòriques de la Universitat de Barcelona (SERP).

Portada del llibre de Ramon Viñas.
Font: IPHES