dijous, 26 de juny de 2014

Alimentació i locomoció dels dinosaures.

Les dents i l'estructura de la mandíbula permeten als paleontòlegs distingir fàcilment els dinosaures herbívors dels carnívors. Els dinosaures depredadors tenien nombroses dents afilades, serrades i amb forma de ganivet, disposades en poderoses mandíbules, un mecanisme d'alimentació dissenyat per agafar i esquinçar la carn i, en alguns casos com en el del Tiranosaure, també per a triturar ossos. Els dinosaures vegetarians, en canvi, tenien dents més planes i en forma de fulla, a vegades ordenades en bateries dentals i disposades en mandíbules molt voluminoses, un mecanisme d'alimentació dissenyat per a tallar i triturar la vegetació o, en el cas del Hypsilophodon, per moldre-la. D'alguns tipus de dinosaures no s'ha pogut aclarir el seu règim alimentari, per exemple, els Teròpodes desdentats com els Ornitomimosaures i els Oviraptorosaures, tot i que alguns paleontòlegs creuen que les seves mandíbules no tenien dents perquè és el resultat d'una adaptació associada a un règim alimentari omnívor i, per tant, aquests animals s'haurien alimentat tant de vegetació com d'altres animals.
És extremadament difícil determinar amb exactitud quina classe de plantes o animals menjava un tipus determinat de dinosaure. D'algunes espècies se'n coneixen evidències directes del que menjaven a partir dels copròlits o dels continguts trobats a l'estómac, com branques i fulles de coníferes en les mòmies d'Hadrosaures o el llangardaix Bavarisaurus en el Compsognathus. D'alguns dinosaures carnívors se sap que recorrien al canibalisme, possiblement per controlar la població de cries quan aquesta era molt elevada o per poder sobreviure quan no hi havia preses d'altres espècies. Tot i això, encara són molt pocs els tipus de dinosaures dels quals es coneixen els seus continguts estomacals o els copròlits.
Un altre aspecte a destacar és el que s'anomena inferència sobre l'alçada màxima d'alimentació, que ens indica fins a quina distància per damunt del terra podia alimentar-se un dinosaure vegetarià i suggereixen quins tipus específics de plantes podrien haver estat els preferits de les diferents espècies. Per exemple, els Sauròpodes s'haurien alimentat dels grans arbres, mentre que els Tireòfors tindrien com a aliments predilectes els matolls de sotabosc. Però en la majoria d'espècies, les inferències sobre l'alçada màxima d'alimentació no estrenyen molt l'espectre dels aliments vegetals possibles, ja que es força possible que els Ornitòpodes s'alimentessin tant de matolls, acotant el cap, o de les fulles d'arbres alts, aixecant-se sobre les potes posteriors.
Una de les raons principals per les quals la majoria d'animals es desplacen es per obtenir menjar. Els esquelets dels dinosaures indiquen que gairebé totes les espècies eren caminants i corredors terrestres, que podien tenir una locomoció quadrúpeda, bípeda o alternant. Actualment existeixen proves de que algunes espècies molt petites de Teròpodes eren arborícoles, com el Microraptor i l'Epidendrosaurus. No hi ha moltes proves de que hi haguessin dinosaures aquàtics. Fa pocs anys es van documentar rastres d'icnites de Teròpodes en que semblava com si el dinosaure estigués lluitant contra el corrent d'un riu, el que indicaria que alguns dinosaures podien nedar, però només ho farien en casos extrems i encara viurien a terra.

Dinosaure de règim alimentari carnívor (Albertosaurus).
Foto: Raul Martín.
   
Dinosaure de règim alimentari herbívor (Abydosaurus).
Foto: Science 2.0.

L'Epidendrosaurus és un dels primers dinosaures no aviaris arborícoles que es coneixen. És un dels dinosaures més petits i als arbres hauria trobat un refugi segur contra els depredadors. Aquest va ser un dels primers passos de l'evolució de les aus.
Foto: Viquipèdia.

dilluns, 23 de juny de 2014

Creixement i longevitat dels dinosaures.

TIPUS DE CREIXEMENT

Els rèptils actuals no paren de créixer durant tota la seva vida, encara que la seva taxa de creixement va disminuint amb l'edat, és el que s'anomena creixement indeterminat. A diferència dels rèptils, els mamífers i les aus tenen un creixement anomenat determinat. En el creixement determinat, una vegada l'animal arriba a l'edat adulta, el seu creixement es para. En general, les taxes de creixement determinades són més ràpides que les de creixement indeterminat. Un altre factor que afecta a la taxa de creixement és el metabolisme, els vertebrats de sang calenta creixen almenys 10 vegades més de pressa que els de sang freda.

QUIN TIPUS DE CREIXEMENT TENIEN ELS DINOSAURES?

Aquestes qüestions són difícils de respondre directament a partir dels fòssils de dinosaures perquè aquests aporten poques evidències directes de l'edat en anys d'un dinosaure individual. Si s'examinen els dinosaures dels que es coneixen fòssils tant de cries com d'adults, es poden utilitzar com a guia les taxes de creixement dels vertebrats actuals. Per exemple, el pes d'un Protoceratops adult s'ha estimat, a partir de models a escala, en 177 kg, i el d'un nounat, en 430 g. Si el pes de la cria equival al 90% del pes de l'ou, la taxa de creixement es calcula a partir del volum de l'ou. Si la taxa de creixement màxim pels rèptils vivents és aplicable a aquest dinosaure, això significa que hauria tardat de 26 a 38 anys en arribar a la mida adulta. Un càlcul semblant pel Sauròpode europeu Hypselosaurus, en que un adult pesaria 5,3 t i un nounat pesaria 2,4 kg, indica que hauria tardat de 82 a 118 anys. Donat que hi havia Sauròpodes que pesaven quatre o cinc vegades més que l'Hypselosaurus, aquests haurien tardat diversos segles en aconseguir la talla adulta. Aquestes estimacions es fan a partir de taxes de creixement d'animals de sang freda. Però si es fan a partir de taxes de creixement d'animals de sang calenta, el temps que haurien tardat els dinosaures en arribar a la talla adulta seria la desena part de les estimacions anteriors. El Protoceratops hauria tardat 3 anys i l'Hypselosaurus 10 anys.
Alguns dinosaures tenen una sèrie de línies concèntriques en els seus ossos, anomenades línies de creixement, semblants als anells del tronc d'un arbre. Com aquests últims, les línies de creixement dels ossos dels dinosaures es desenvolupen anualment, el que fa, que si es conten, es pot obtenir l'edat d'un dinosaure, a més del pes que tindria en aquella edat determinada. A partir d'aquestes dades es pot calcular l'evolució del pes del dinosaure a mesura que aquest s'anava fent més gran. Els estudis fets de les línies de creixement d'algunes espècies suggereixen taxes de creixement molt ràpides fins arribar a la maduresa. L'anàlisi d'aquestes línies de creixement també permet calcular la longevitat mínima d'una espècie de dinosaure.
El creixement i la longevitat dels dinosaures dependrà del tipus de metabolisme que atribuïm a aquests animals. Donat que un gran nombre d'evidències suggereixen que molts dinosaures eren de sang calenta, tindrien un creixement determinat i una taxa de creixement semblant a la dels mamífers i a les aus. És probable també que les espècies de major mida poguessin viure tant com els grans mamífers actuals, amb una longevitat de fins a 100 anys o més.

Escala amb les mides de varis exemplars de Tiranosaure de mides diferents i, possiblement, també de vàries edats. A partir de l'estudi de les línies de creixement dels ossos d'aquest Teròpode nord-americà, s'ha establert que tenia taxa de creixement d'uns 2 kg diaris i que podria arribar a la mida adulta, entre 4 i 6 t, cap als 19 anys.
Foto: Viquipèdia.

Crani d'una cria de Protoceratops. D'aquest petit Marginocèfal del Cretaci superior de Mongòlia se'n coneixen fòssils tant de cries com d'adults, amb la qual cosa, es pot observar com creixia. Els Protoceratops joves tenien l'envà nasal aplanat i la projecció parietal curta, mentre que els adults tenien l'envà nasal elevat i la projecció parietal allargada.
Foto particular. 

dissabte, 21 de juny de 2014

Els cranis de tipus neandertal més antics es troben a Atapuerca.

El dijous 19, investigadors d'Atapuerca van donar a conèixer l'estudi de 17 cranis d'Homínids trobats al jaciment de La Sima de los Huesos de fa 430.000 anys, del Plistocè mitjà. És un descobriment important ja que són els cranis més antics amb trets facials característics de l'Home de Neandertal, tot i que encara conserven característiques d'Homínids més primitius. Aquests fòssils recolzen la teoria de que l'evolució d'uns dels Primats més fascinants que han trepitjat la Terra no va succeir una sola vegada, si no que els trets que caracteritzen als Neandertals es van desenvolupar en llocs i moments diferents.
No tots els trets dels cranis de la Sima de los Huesos van evolucionar al mateix ritme, per exemple, la cara, les dents i l'articulació de la mandíbula eren les parts que més s'acostaven al crani dels Neandertals típics. El seu desenvolupament estaria relacionat amb una especialització de l'aparell masticador i la boca serviria com a tercera mà a aquests Homínids per dur a terme diverses tasques, com tractar pells. Mentre que el cervell era força més petit, el que indica que, si aquesta població és només avantpassada dels Neandertals, el desenvolupament cerebral d'aquesta espècie i la de l'Homo sapiens haurien tingut lloc de manera independent i no a partir d'un avantpassat comú s'havia pensat fins ara.
No se sap a quina espècie pertànyen els 17 cranis de La Sima de los Huesos, tot i que està força clar que formen part del llinatge Neandertal. Les restes són de l'època coneguda com Plistocè mitjà, que encara no ha estat prou estudiada perquè no s'han trobat fòssils suficients. Entre fa 500.000 i 400.000 anys, els Homínids del continent europeu es van començar a diferenciar dels d'Àfrica i Àsia, aquest aïllament va fer que es comencessin a desenvolupar les característiques distintives que donarien lloc a les espècies posteriors del Plistocè superior (Neandertal a Europa, Sapiens a Àfrica i Denisovà a Àsia). A vegades es produïen encreuaments entre poblacions diferents d'Homínids, el que explicaria la presència de trets facials encara arcaics en els cranis d'Atapuerca.

Tres dels cranis de la Sima de los Huesos.

Reconstrucció d'un dels cranis.

Mercuriceratops gemini, un nou Ceratòpsid del Cretaci de Montana i Alberta.

Aquest nou dinosaure banyut ha estat descrit a partir de fòssils cranials descoberts en dos jaciments: a la Formació Judith River a Montana, Estats Units, i a la Formació Dinosaur Park a Alberta, Canadà. Un estudi fet per científics del Museu d'Història Natural de Cleveland, Ohio, ha revelat que les restes es tractaven del mateix tipus de dinosaure i que aquest era desconegut per la ciència fins ara. El que més caracteritzava aquesta espècie de Ceratòpsid era que la seva projecció parietal es diferenciava a la de tots els altres, ja que tenia forma alada. Aquesta estructura recordava al casc del déu grecoromà Hermes/Mercuri, el que ha fet que el gènere del dinosaure sigui batejat com Mercuriceratops. L'espècie s'ha anomenat gemini (bessons), per la semblança que hi ha entre els fòssils de Montana i d'Alberta. El Mercuriceratops gemini va viure fa 77 M.A., al Cretaci superior Campanià. Mesuraria aproximadament 6 metres de llargada i pesaria més de 2 tones. La seva projecció parietal serviria per a l'exhibició, a més que per la defensa. El Mercuriceratops gemini és el primer membre conegut d'una nova línia evolutiva dels Ceratòpsids que ara justament s'està començant a descobrir i també mostra que l'evolució d'aquesta fascinant família de dinosaures ha donat lloc a una variació cranial entre les diferents espècies més gran de la que s'havia pensat fins ara.
Font: Fundación Dinosaurios Castilla y León i Phys.org.

Els dos fòssils de projecció parietal amb que s'ha pogut descriure el Mercuriceratops gemini. El de l'esquerra és el procedent de Montana i el de la dreta és el procedent d'Alberta.

Reconstrucció del cap i el coll del Mercuriceratops gemini.

dilluns, 16 de juny de 2014

El pes dels dinosaures.

En molts llibres i pàgines webs de divulgació, inclòs aquest blog, s'enumeren els pesos de diferents dinosaures. Aquestes estimacions del pes constitueixen una de les maneres d'expondre la mida d'un animal extingit, junt amb la mesura de l'esquelet. Moltes d'aquestes estimacions recalquen la mida gegantesca dels dinosaures.

COM ES CALCULA EL PES D'UN DINOSAURE?

Hi ha dos mètodes principals: 
El primer consisteix en mesurar la superfície de la secció transversal d'un os de l'extremitat portador de pes. Quant més pes porta un os de l'extremitat, major és la superfície de la secció transversal d'aquest os. Existeix una equació que prediu el pes portat per un d'aquests ossos dels vertebrats, entre ells els dinosaures. Aquest os és habitualment el fèmur. Però el que es determina amb aquest mètode no és, per suposat, el pes del dinosaure si no només el pes suportat per l'os de l'extremitat. Fa pocs anys es va fer un ajust que indica que: si es mesura el pes corporal dels dinosaures amb aquest mètode, el pes dependrà de la postura i la forma del dinosaure, el que introdueix una certa incertesa en l'estimació del pes. El que tampoc és molt segur és fins a quin punt és aplicable l'equació abans descrita a uns animals extingits que eren molt més grans que els animals terrestres actuals pels que s'ha determinat aquesta equació.

El mètode més usual en l'estimació del pes d'un dinosaure es calcular-lo fent servir models a escala. Fer-ho és relativament fàcil una vegada aquest model està en una escala relativa a la mida real de l'esquelet del dinosaure, per exemple, un cinquena part. El volum del model es calcula per desplaçament d'aigua, o sigui, submergir-lo en un got graduat i mesurant l'aigua que aquest desplaça. Llavors es multiplica pel cub de l'escala lineal del model, amb el que es converteix en un volum a escala real del dinosaure. Aquest volum del dinosaure "real" es multiplica llavors per 0,9 quilograms el litre,-que és la massa d'un litre del cocodril actual-per obtenir el pes en quilograms. Aquest mètode és simple i en ell es basen la majoria de les estimacions de pesos de dinosaures publicades.

Taula amb diverses estimacions del pes del Sauròpode africà del Juràssic superior Giraffatitan fetes amb diversos mètodes, el que fa que les mides variïn força entre elles. Tot i això, justifiquen que el Giraffatitan pesaria molt, amb un pes superior a les 10 tones.

dijous, 12 de juny de 2014

Impressions de la pell de dinosaure i possible aspecte extern.

És difícil determinar la biologia o el comportament d'un organisme extingit. Se n'han fet moltes argumentacions raonables basades en l'estudi dels fòssils, però cap és del tot concloent i sempre hi ha hagut debats entre experts sobre la biologia i el comportament dels dinosaures. Entre aquests temes hi ha el del seu aspecte extern.
S'han trobat impressions de pell fossilitzades de dinosaures Ornitòpodes, Teròpodes i Ceratopsians, que indiquen que la seva pell estava coberta d'escames semblants a les d'alguns rèptils i en moltes espècies també de plomes o una coberta corporal semblant al plomatge de les aus, els seus parents actuals més propers. Sobre la coloració dels dinosaures només es poden fer suggerències, ja que la pigmentació de les escames i les plomes no es va fossilitzar. La majoria de paleoartistes (artistes especialitzats en realitzar pintures i escultures de criatures extingides) utilitzen els patrons de distribució del color al llarg de la pell dels rèptils i les aus.
La postura i la forma corporal general d'un dinosaure venen determinades per l'anàlisi de l'esquelet. L'anatomia de l'esquelet també és una guia per la mida, la forma i la configuració dels músculs i permet comprendre com es podria moure un dinosaure. Tot i això, la complexió corporal d'un dinosaure encara és tema de debat. S'ha suggerit que algunes espècies tindrien replecs cutanis al cap o al coll semblants als d'alguns rèptils i aus actuals.
La interpretació de l'aspecte extern dels dinosaures per part dels paleoartistes ha anat evolucionant a mesura que apareixien noves hipòtesis sobre la biologia i el comportament d'aquests animals. Al principi es creia que els dinosaures eren ectoterms o de sang freda com molts altres rèptils i, per tant, es reconstruïen com criatures pesants i poc actius, però això va canviar quan va prendre més força la teoria dels dinosaures endoterms o de sang calenta, el que va fer que es comencessin a representar com animals àgils i enèrgics, aquest és el tipus de reconstruccions que es fan actualment.
Així, podem observar que les idees sobre l'aspecte extern dels dinosaures no només es basen en l'estudi de l'anatomia esquelètica, si no també en especulacions sobre l'anatomia dels teixits tous i la possible coloració de la pell.

Eexemples d'impressions de pell de dinosaure procedents del jaciment cretaci de Haman (Corea del Sud).
Foto: Aragosaurus.

 El Teròpode Becklespinax tenia una estructura corporal sobre l'esquena, però es desconeix quina seria la seva forma real. Alguns paleontòlegs creuen que tindria una gepa semblant a la del Concavenator, mentre que altres creuen que tindria una vela semblant a la del Spinosaurus.
Foto: Dinosaur of the week.

dissabte, 7 de juny de 2014

Copròlits de dinosaure.

El terme copròlit ve del grec kopros (excrement) i lithos (pedra) i s'aplica als fems fossilitzats. Els copròlits es coneixen a partir d'una àmplia varietat d'animals de diferents èpoques, des de Crustacis fins a Homínids, i proporcionen als paleontòlegs una evidència directa de la dieta d'un animal extingit. Tot i això, el seu ús és molt limitat, ja que, excepte en ocasions molt rares, els paleontòlegs encara no són del tot capaços d'atribuir amb seguretat un copròlit a un animal concret. Aquesta limitació afecta especialment als dinosaures, ja que són pocs els copròlits de dinosaure que s'han identificat amb total certesa i tampoc s'han analitzat molt a fons.
En un jaciment del Triàsic superior de Nou Mèxic (E.E.U.U.) s'han trobat tres tipus de copròlits. Aquestes mostres són un bon exemple dels problemes que surten a l'intentar interpretar-los, ja que en aquest jaciment s'han trobat fòssils de dinosaures, però també d'altres animals molt diferents: Els copròlits més comuns són petits i no sobrepassen els 2 cm de longitud. Tenen forma de cigarreta i no contenen fragments d'ossos ni d'escames, per tant, no es coneix el tipus d'animal que podia fer-lo. El segon tipus tampoc presenta fragments d'ossos i d'escames però té solcs en espiral en la superfície, típics dels peixos. El tercer tipus de copròlit és el menys comú i també és molt més gran que els altres dos i si que conté fragments d'ossos i d'escames. És possible que l'animal que podria haver fet els dos últims copròlits fos piscívor i mengés peixos, però podria ser qualsevol dels diversos tipus de rèptils o de grans amfibis coneguts del jaciment. Per tant, no hi ha manera d'assegurar si algun dels copròlits va ser produït per un dinosaure.
Per saber-ho amb seguretat, els copròlits han d'estar associats només amb fòssils corporals de dinosaures o han de ser tan grans que només poguessin haver-los produït dinosaures. Alguns copròlits de dinosaures trobats en els últims anys fan 29 cm de llargada. La majoria d'aquests copròlits són d'espècies de règim carnívor, això és així perquè aquests fems tenien un alt contingut en minerals degut als ossos no digerits de les seves preses i per tant es fossilitzaven amb més rapidesa que els excrements dels dinosaures vegetarians que no tenien aquests minerals. Els poquíssims copròlits d'Hadrosaures que s'han trobat a l'estat de Montana estaven plens de fragments de coníferes, el que es una evidència directa de les preferències alimentàries d'almenys alguns dinosaures herbívors.

A la província canadenca de Saskatchewan es va trobar un copròlit de Teròpode de 44 cm que, per la seva mida,es creu que pertany al Tiranosaure rex.
Foto: Viquipèdia.

Una nova espècie de tortuga del Juràssic superior de Riodeva.

El 3 de juny investigadors de la Fundación Dinópolis de Terol van descriure una nova espècie de tortuga  a partir d'un esquelet parcial, del qual figuren una closca desarticulada i diferents ossos de la cintura pèlvica i la cintura escapular, procedent del jaciment juràssic de Barrihonda-El Humero, al municipi de Riodeva. La nova espècie ha estat identificada com Riodevemys inumbragigas. Riodevemys vol dir "tortuga de Riodeva", i inumbragigas vol dir "a l'ombra d'un gegant", perquè a Barrihonda-El Humero és a on es van trobar, també, les restes del Turiasaurus riodevensis, el Sauròpode més gran del continent europeu. El descobriment del Riodevemys també és especial en si mateix, perquè és el primer membre conegut a la Península Ibèrica de la família Pleurosternidae, que la formen vàries tortugues d'aigua dolça que van viure a Europa i Amèrica del Nord durant el Juràssic. S'ha observat que quan els dos continents es van a separar, les espècies europees de Pleurosternidae van començar a evolucionar separadament de les nord-americanes. A més, aquest petit rèptil de 35 cm de llargada ha permès conèixer millor la fauna juràssica de la zona de Terol.

Dibuix de les restes trobades del Riodevemys.
Foto: DinoAstur.
 Font: Fundación Dinópolis.

MÉS NOTÍCIES

Investigadors de l'ICP descriuen a la revista de PLOS ONE el primer crani fòssil complet trobat a Europa d'una Amfisbena, procedent del jaciment de l'Abocador de Can Mata a Els Hostalets de Pierola i datat en uns 12 M.A., pertanyent així al període Miocè. El fòssil s'ha identificat com a Blanus mendezi, en homenatge a l'investigador de l'ICP Manel Méndez, que va el descobrir. És un descobriment excepcional perquè és la primera resta òssia intacta del registre fòssil europeu d'Amfisbenes, un grup de rèptils sense extremitats que viuen a sota terra emparentats amb els Lacèrtids (sargantanes) i que es van separar d'aquests entre fa 100 i 65 M.A. També és la resta més antiga d'aquest grup identificada al Mediterrani occidental i els paleontòlegs suggereixen que hauria aparegut just després de que les espècies occidentals comencessin a evolucionar de forma diferenciada de les espècies orientals.

Imatge del crani de Blanus mendezi feta amb TAC (Tomografia axial computada).
Foto. ICP.
Font: ICP.

Paleontòlegs xinesos i brasilers han fet un descobriment excepcional a Xinjiang que podria ajudar molt en l'estudi dels Pterosaures: una acumulació excepcional de fòssils, entre els quals s'inclouen ossos de diferents sexes i edats i també ous que conserven encara la seva forma informació, el que reforça la idea de que els Pterosaures eren gregaris. Els ous, a més de tenir la típica capa de calci dels ous Amniotes, també presenten una membrana més tova a l'interior, de la mateixa manera que els llangardaixos i les serps, i això que els Pterosaures tenen com a parents més propers als dinosaures. Aquestes restes pertanyen a nova espècie d'aquests rèptils voladors batejada com Hamipterus tianshanensis. Les restes de l'Hamipterus presenten un gran dimorfisme sexual entre mascles i femelles, els dos sexes tenien cresta, però la mida, la forma i la robustesa variava depenent d'un sexe o un altre.

Parella d'Hamipterus.
Foto: Chuang Zhao.
Font: RTVE.

dimarts, 3 de juny de 2014

Gastròlits de dinosaure.

Molts rèptils i ocells actuals s'empassen pedres i les conserven al seu pedrer per triturar els aliments i facilitar la seva digestió. Aquestes pedres de pedrer, quan es troben en fòssils, es denominen gastròlits (del grec antic gastro "estómac" i lithos "pedra").
S'han trobat alguns gastròlits associats amb esquelets de dinosaures i és presumible que aquestes pedres es polissin al moldre el menjar i quan es fregaven les unes amb les altres mentre estaven dins del pedrer del dinosaure. Tot i això, la majoria dels informes sobre gastròlits són de pedres polides aïllades que no estan en associació amb fòssils corporals. Moltes pedres d'aquestes provenen dels estrats geològics del Juràssic final de la Formació Morrison, als E.E.U.U., on s'han trobat sovint nombroses pedres polides en argiles i gresos, on els ossos de dinosaures hi són absents. Per explicar aquests casos, s'ha suggerit que els dinosaures regurgitaven gastròlits. Per altra banda, també és possible que els ossos no s'hagin fossilitzat en aquests llocs, de  manera que només es van conservar els gastròlits com evidència de que un dinosaure hi va viure. Una explicació més probable és que aquestes pedres es van polir simplement per l'acció del vent o l'aigua. Per tant, si les pedres polides no es troben associades amb ossos de dinosaures no es poden identificar amb certesa com a gastròlits.
Els animals actuals empassen pedres per alleujar la sensació de gana, per ajudar-se en la natació o per triturar i moldre els aliments. Tot i que s'han suggerit les tres teories per explicar la ingesta de gastròlits per part de diversos dinosaures, l'alleujament de la sensació de gana és difícil de documentar i també, es poc probable, que empassessin pedres per ajudar-se a nedar, perquè generalment no eren organismes aquàtics. Per tant, d'aquestes tres possibilitats, la més probable és la de que els gastròlits dels dinosaures els ajudessin a digerir, de la mateixa manera que les pedres de pedrer de molts ocells actuals. Entre els grups dinosaures, dels qual s'han trobat més esquelets amb gastròlits són el dels Sauròpodes, el que podria explicar com podien triturar les grans quantitats de vegetació que necessitaven consumir per la seva immensa corpulència.

Gastròlits procedents d'Utah (E.E.U.U.).
Foto: Viquipèdia. 

Gastròlits en un esquelet de Psittacosaurus.
Foto: Viquipèdia.