dimecres, 9 de juliol de 2014

Estratègies de supervivència dels dinosaures.

La vida dels dinosaures, a l'igual que la dels altres animals, consistia sobretot en trobar aliment suficient per sobreviure i evitar al mateix temps ser depredats per un altre animal. Del tema de com caçaven i es defensaven els dinosaures existeixen algunes evidències ben formades i moltes especulacions sense gaire sentit.
Els dinosaures carnívors necessitaven un arsenal apropiat d'armes per aprofitar-se dels seus assalts. Alguns Teròpodes caçaven a l'aguait ocults junt als senders de les seves preses i es llançaven sobre elles a la primera oportunitat. Aquesta estratègia de caça en grup era eficaç pels depredadors que eren més petits que les seves preses potencials. Vàries proves d'aquest comportament cooperatiu en aquest caçadors són les restes de varis Deinonychus trobats a prop d'un esquelet de Tenontosaurus. També és possible que els Al·losaures cooperessin en petits grups per atacar a Sauròpodes i així, mentre alguns distreien l'atenció dels adults, els seus companys atacaven als individus joves. Altres espècies, en canvi, caçaven en solitari i al descobert, ja que la mida i la força eren factors decisius en qualsevol combat. Els Teròpodes més grans, com el Tiranosaure, caçaven d'aquesta manera. Els més petits, com el Coelophysis, també serien solitaris, però caçarien animals petits. Els Teròpodes estaven ben armats amb dents tallants com ganivets i amb urpes llargues i corbes que podien agarrar i esquinçar a les seves víctimes. Alguns dinosaures tenien unes urpes enormes, com el Baryonyx i el Therizinosaurus, que arribaven a una longitud extraordinària i es probable que tinguessin funcions molt específiques, com pescar peixos. Els Teròpodes tenien un comportament defensiu del qual es pot dir que la seva millor defensa era una bona ofensiva. La seva velocitat i l'agilitat i les seves dents i urpes tallants van ser molt útils no sols per atacar si no també per defensar-se de la mateixa manera que fan molts depredadors actuals.
Dinosaures carnívors i herbívors vivien enfrontats en una carrera evolutiva, mentre les preses evolucionaven, els depredadors també i cadascun desenvolupava armes i estratègies d'atac i de defensa cada vegada més mortíferes. Pels dinosaures Sauròpodes adults, la seva mida gegantesca els oferia un gran avantatge contra els atacs dels depredadors, però els seus joves eren preses més fàcils. La vida en grup era una tàctica també molt útil, ja que els adults podien rebutjar els atacs contra les seves cries protegint-les dins del seus cossos. La cua en forma de fuet dels Sauròpodes els servia per contraatacar amb violència, donant cops que podien ser mortals. Alguns Sauròpodes de finals del Cretaci, com el Titanosaure, van desenvolupar una cuirassa corporal formada per osteoderms o ossos de la pell.
Els Ornitisquis van ser el grup de dinosaures en que es van desenvolupar més les proteccions corporals, que podien anar des de la cua amb punxes dels Estegosaures fins a les plaques dèrmiques dels Anquilosaures i des del crani engrossit dels Paquicefalosaures a les banyes dels Ceratopsians. Majoritàriament eren estructures òssies recobertes de queratina amb una punta afilada i letal. Els Tireòfors (Anquilosaures i Estegosaures) tenien punxes que cobrien el cos i que les dirigirien cap al cos del depredador per infligir ferides molt greus. Els Anquilosaures, a més, presentaven una maça òssia rígida a l'extrem de la cua que al balancejar-se d'un lloc a un altre es convertia en una arma extraordinàriament eficaç per trencar els ossos delicats dels Teròpodes. Els Anquilosaures també estaven protegits per una cuirassa dèrmica d'os que deuria resistir les mossegades de les dents i les ganivetades de les urpes dels carnívors. L'exhibició també podria haver estat una arma eficaç per intimidar els enemics, tant de la mateixa espècie com d'altres tipus d'animals. És probable que la projecció parietal dels Ceratopsians i les plaques dels Estegosaures es tornessin de colors quan l'animal s'excitava o es sentia amenaçat. Aquesta exhibició, que també feia a l'animal semblés més gran i més intimidador del que era realment, el que hauria fet que molts enemics potencials abandonessin l'atac que tenien pensat fer.
Les estratègies de supervivència dels Ornitòpodes són difícils de determinar, ja que no tenien cuirassa corporal. Possiblement, la seva millor defensa era agrupar-se en ramats, ja que serien blancs difícils d'atacar pels depredadors. Altres tàctiques serien escapar a tota velocitat, exhibir-se amb les crestes o clavant ,en el cos de l'enemic, l'urpa del polze en el cas d'algunes espècies com l'Iguanodont.

Enllaç: Comportament dels Carnosaures

Triceratops contra Tiranosaure.

Anquilosaure contra Tiranosaure.

Dromeosaures atacant a un Iguanodont jove.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada