Els dinosaures de l'any: Torvosaurus gurneyi.

Ara revelarem a un altre dinosaure de la Formació Lourinha de Portugal descrit enguany. Com ja s'ha comentat en l'entrada anterior sobre l'Eousdryosaurus, aquest jaciment està dient com era l'ecosistema de la zona occidental de la Península Ibèrica a finals del Juràssic. Allà s'han descobert restes de dinosaures gegantins de tots els clades: Tireòfors (Dacentrurus, Miragaia, Dracopelta), Sauròpodes (Lusotitan, Zby, Dinheirosaurus), Ornitòpodes (Camptosaurus) i Teròpodes (Lourinhanosaurus, Allosaurus, Ceratosaurus). Entre aquests últims, com sempre en els ecosistemes mesozoics terrestres, hi havia qui tallava el bacallà, el depredador terrestre més gran, no sols de Lourinha, si no també de tota Europa. Amb tots vostès, Torvosaurus gurneyi.
Els fòssils de Torvosaurus no eren desconeguts a la Formació Lourinha. Des de l'any 2000 que s'han trobat, tot i que s'han assignat a Torvosaurus tanneri, una espècie que ja es coneixia de la Formació Morrison dels Estats Units, el que indica una connexió entre les faunes d'Amèrica del Nord i Europa occidental durant el Kimmeridgià i el Titonià, una connexió també demostrada per la presència d'Al·losaures i Ceratosaures a Lourinha, sent aquests dos últims els taxons de Teròpodes més representatius de la Formació Morrison. Tot i això, alguns paleontòlegs indicaven que, tot i que estava clar que els fòssils pertanyien al gènere Torvosaurus, eren el suficientment diferents com per no pertànyer a l'espècie T. tanneri. Van quedar referits com Torvosaurus sp. (sp és un terme que significa sense determinar), fins que a principis d'enguany van poder trobar el nom per l'espècie, gurneyi, que prové del paleoartista nord-americà James Gurney, creador de la sèrie literària Dinotopia, que han inspirat als investigadors de la Universitat de Lisboa Christophe Hendrickx i Octavio Mateus, autors de l'article a Plos One on s'ha presentat al dinosaure.
El Torvosaurus gurneyi està basat en diverses restes fragmentàries trobades al llarg de diverses campanyes d'excavació a la Formació Lourinha i que formen part de diversos exemplars. L'holotip el formen un maxil·lar esquerre i una vèrtebra proximal. També s'han considerat com T.gurneyi un maxil·lar dret, varies dents, una tíbia incompleta, un fèmur parcial i fins i tot, material procedent d'embrions abans de sortir de l'ou.
S'han fet vàries estimacions de la mida del Torvosaurus gurneyi a partir d'ossos molt diferents. A partir de l'extrem distal de fèmur descobert el 2006, es va estimar que l'animal faria 11 metres de longitud i, fent servir el mètode de calcular el pes a partir de la circumferència del fèmur, es va arribar a la conclusió que pesava 1,93 tones. Però estudis posteriors van mostrar que el Torvosaure de Lourinha era encara més pesat, entre 4 i 5 tones, però no era tan llarg, 10 metres. el mateix pes que els Torvosaures nord-americans. La longitud també es va calcular fent servir els ossos cranials. El maxil·lar de l'holotip fa 63 cm, mentre que un maxil·lar de Torvosaurus tanneri en fa 47. El crani complet d'un Torvosaure nord-americà faria 88 cm i el de un portuguès faria 108 cm. Les estimacions actuals posen al crani del Torvosaurus gurneyi en 115 cm de llargada. Amb aquestes mesures, és més gran que la majoria de Teròpodes juràssics europeus (tenint en compte que llavors el continent era un arxipèlag) i també és un dels carnívors terrestres més grans d'aquest període a nivell planetari.
El Torvosaurus gurneyi es diferencia del seu cosí americà per un seguit de trets al maxil·lar: tenir menys dents que surten d'aquest os (T. tanneri en té 11), l'absència de plaques interdentals (situades a prop de les fileres de dents) i l'absència també d'una cresta protuberant a la part anterior de la plataforma medial, anterior al procés anteromedial del maxil·lar (una projecció d'os que sobresurt cap endavant que es troba en contacte amb el premaxil·lar i amb el maxil·lar oposat).
En molts mitjans de comunicació s'argumentava també que podria està cobert de "proto-plomes" semblants a les que presenten Teròpodes més petits.

Maxil·lars de Torvosaurus gurneyi (esquerra) i Torvosaurus tanneri (dreta).
Foto: Plos One.

Dents de Torvosaurus gurneyi.
Foto: Plos One.

Fèmur i tíbia procedents de la Formació Lourinha assignats a Torvosaurus gurneyi.
Foto: Plos One.

Esquelet de Torvosaurus gurneyi en que apareixen en vermell els ossos corresponents a l'holotip i en blau els ossos trobats als paratips.
Foto: Plos One.

Reconstrucció artística d'un Torvosaurus gurneyi.
Foto: Sergey Krasovskiy.

Els dinosaures de l'any: Eousdryosaurus nanohallucis

A diferència de la majoria dels dinosaures descoberts enguany, el que presento a continuació no té cap característica extraordinària, però tots els dinosaures són especials, perquè aquest s'afegeix al registre fòssil de dinosaures de la Península Ibèrica, cada vegada més variat i espectacular. El Eousdryosaurus nanohallucis.

Forma part de la família d'Ornitòpodes dels Driosàurids, petits herbívors bípedes i possiblement gregaris que van viure durant la transició Juràssic-Cretaci d'Amèrica del Nord, Àfrica i Europa, parents propers dels Iguanodonts, més grans i forts. El nom genèric de l'Eousdryosaurus fa més o menys referència a aquesta pertinença, ja que vol "Dryosaurus de l'orient", perquè els seus fòssils es van trobar a Portugal, a la Formació Lourinha, d'on també provenen tots els altres dinosaures portuguesos. El Dryosaurus, el seu parent més proper, s'ha trobat a Amèrica del Nord (tot i que també s'han trobat fòssils seus a l'Àfrica), per tant l'Eousdryosaurus vivia en un continent (llavors Europa estava fragmentada en una sèrie d'illes) que es trobava a l'orient d'on vivia el Dryosaurus.

L'holotip va ser trobat en sediments del Juràssic superior Kimmeridgià (150 M.A.) a la Formació Alcobaça a prop del poble de Porto das Barcas el 1999 i se li va posar el nom afectuós de Manuelino. Correspon a un esquelet compost de nou vèrtebres caudals, sis xebrons, l'ílium esquerre, el fèmur dret i la cama esquerra completa, composta per fèmur, tíbia, peroné, astràgal, calcani, ossos tarsians distals i el peu. Es conserva a la Sociedade de História Natural a Torres Vedras. Ha estat presentat per investigadors espanyols del Grup de Biologia Evolutiva de la Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED) i portuguesos de la Sociedade de História Natural a la revista Journal of Vertebrate Paleontology. 

L'Eousdryosaurus feia 1,6 metres de llargada i mig metre d'alçada, un nan en temps de gegants. Els seus fòssils van ser classificats en un principi en el 2000 com un Iguanodont basal de mida petita, sense proposar-li cap nom. El nom genèric nanohallucis significa "amb el polze petit", ja que té tres dits funcionals i un quart dit més petit. Això resulta interessant, perquè els Ornitòpodes més primitius tenien quatre dits mentre que els més evolucionats en tenien tres. L'Eousdryosaurus ens ofereix com devia ser el moment intermedi, en que els Ornitòpode van perdre aquest "polze".

L'Eousdryosaurus és el primer Driosàurid conegut de la Península Ibèrica. Diversos mitjans de comunicació espanyols i portuguesos han donat a conèixer aquest descobriment. La costa portuguesa té un ampli i magnífic registre de roques del Juràssic superior riques en fòssils de dinosaures. Molts jaciments estan situats en penya-segats i l'erosió del vent deixa al descobert fòssils molt freqüentment. Aquests ajuden cada vegada més a entendre aquells ecosistemes.

Restes del peu del Eousdryosaurus, en el qual encara es pot veure el polze residual.
Foto: Journal of Vertebrate Paleontology.

Peu de l'esquelet d'Eousdryosaurus incrustat a la roca durant la seva preparació.
Foto: Observador (diari portuguès).

Vèrtebres de l'esquelet d'Eousdryosaurus incrustades a la roca durant la seva preparació.
Foto: tvi24 (cadena de televisió portuguesa).

Reconstrucció de l'Eousdryosaurus.
Foto: Raúl Martín.

Cladograma de l'Eousdryosaurus, representant amb el dibuix de Raúl Martín.
Foto: Sociedade de História Natural.

Els dinosaures de l'any: Rhinorex condrupus.

Els dinosaures tenen a un nou rex. A diferència del Tiranosaure, aquest no té característiques d'un animal ferotge, si no que té una part del cos tan gran que fins i tot el podríem definir com a graciós: el seu nas. Es tracta del Rhinorex condrupus, el "rei dels nassos".

És d'un Hadrosàurid procedent de la formació Nelsen, situada en l'estat nord-americà de Utah, del Cretaci superior Campanià, d'uns 75 M.A. Ha estat descrit pels paleontòlegs Terry Gates, de la Universitat Estatal de Carolina del Nord, i Rodney Sheetz, del Museu de Paleontologia Brigham Young, a la revista Journal of Systematic Palaeontology. L'holotip va ser descobert el 1990 i està compost d'un esquelet gairebé complet en que encara es poden veure les impressions de la pell.

El Rhinorex feia més de 9 metres de llargada i pesava 3,8 tones. A diferència de la majoria d'Hadrosàurids, no tenia una cresta a la part superior del seu crani, però destacava per posseir un nas excepcionalment gran, el que li va valer que el nombressin "rei dels nassos" pel nom genèric. Algunes de les característiques òssies que explicarien aquesta mida superlativa de l'òrgan de l'olfacte són una projecció en forma de ganxo a la part dorsal de l'os nasal i una projecció significativa del premaxil·lar.
La formació Nelsen, on el Rhinorex va ser descobert, està situada a més de 200 km de la majoria de dinosaures d'Utah, que provenen majoritàriament de la formació Kaiparowits, situada més al sud. Els dinosaures del sud de l'antic continent de Laramidia (que corresponia a l'oest de l'actual Amèrica del Nord), eren diferents a les del nord del continent (Alberta), el que indicaria que Laramidia estaria dividida en províncies, sense connexió aparent entre elles. Les restes del Rhinorex es van trobar més o menys en el mig d'aquest continent, a prop d'on s'han trobat les restes d'un altre Hadrosàurid que comparteix amb el Rhinorex el tret del nas gros, el Gryposaurus, amb el qual l'anàlisi filogenètic a revelat que hi estan emparentats i que, fins i tot, el primer es tractaria d'una espècie de l'últim. Però hi ha una diferència important que podria indicar que són dos gèneres separats: l'hàbitat. El Rhinorex vivia en un ambient pantanós situat a prop de la costa, mentre que el Gryposaurus s'ha trobat en ambients més secs. També aquest últim vivia en una gran varietat d'hàbitats, mentre que el Rhinorex es va especialitzar en ambients costaners. Aquesta teoria seria contradictòria a la de la separació en províncies faunístiques de Laramidia.

La funció d'un nas tan gros encara no està clara. S'ha especulat que servia per atreure a possibles parelles, com a un bec per aixafar plantes, per a reconèixer membres de la seva espècie o perquè el seu sentit de l'olfacte era excel·lent. Tot i això, el Rhinorex ajudarà a omplir buits en l'arbre filogenètic dels Hadrosàurids i la distribució dels hàbitats d'aquests dinosaures Ornitòpodes.

Restes trobades del crani de Rhinorex i dibuix del crani complet.
Foto: Journal of Systematic Palaeontology.

Impressions de pell trobades en l'esquelet holotip de Rhinorex.
Foto: Journal of Systematic Palaeontology.

Reconstrucció d'un Rhinorex en un pantà atacat per un cocodril Deinosuchus.
Foto: Julius Csotonyi.

Els dinosaures de l'any: Allosaurus lucasi i Fosterovenator churei

Dos Teròpodes nombrats enguany procedents de la formació Morrison als estats nord-americans de Colorado i Wyoming:

ALLOSAURUS LUCASI

És membre del famosíssim gènere Allosaurus (Al·losaure en català), el Teròpode més representatiu de la formació Morrison. El nom d'aquesta nova espècie, presentada a la revista Volumina Jurassica, es va posar en homenatge al paleontòleg de la Universitat de Nou Mèxic Spencer Lucas. Els fòssils del Allosaurus lucasi van ser recollits el 1953 per Joseph Tracy Gregory i David Techter a un jaciment de la formació Morrison anomenat McElmo Canyon al comtat de Montezuma a l'estat de Colorado, en sediments del Juràssic superior Titonià.

L'Allosaurus lucasi es basa en dos esquelets parcials d'un adult i d'un juvenil. L'adult està compost de diversos elements tant cranials com postcranials excepcionalment ben conservats com un premaxil·lar, maxil·lar, dentari, quadratojugal (situat entre el quadrat i el jugal), dues vèrtebres caudals, un peduncle púbic (una extensió de l'ílium que s'uneix amb el pubis), un isqui, la part proximal de la tíbia, un peu esquerre i diverses dents. L'exemplar jove està compost de la porció distal del dentari dret i un esplenial (os de la mandíbula inferior).

L'Allosaurus lucasi es diferencia del Allosaurus fragilis, l'espècie d'Al·losaure tipus, per tenir un premaxil·lar més curt i un quadratojugal robust. Aquesta nova espècie és una prova més de la diversitat taxonòmica i morfològica dels Al·losaures i el seu èxit evolutiu.

Dibuix del crani de l'Allosaurus lucasi amb els ossos cranials trobats en l'holotip. Comparació amb un crani de Allosaurus fragilis.
Foto: Volumina Jurassica.

FOSTEROVENATOR CHUREI

A la mateixa revista i pocs dies abans que l'Allosaurus lucasi, es va publicar un estudi sobre un altre Teròpode de la formació Morrison, en aquest cas un gènere fins ara desconegut, Fosterovenator churei, del jaciment Como Bluff de Wyoming. Les restes trobades d'aquest dinosaure són dos exemplars molt fragmentaris que corresponen a restes de les cames: una tíbia amb l'astràgal fusionat a l'holotip i un peroné al paratip. Van ser trobats el 1879 per Othniel Charles Marsh i han passat inadvertides durant més d'un segle.

Corresponen a un petit Teròpode Ceratosaure, emparentat amb l'Elaphrosaurus de Tanzània. Els fòssils de Teròpodes de mida petita són escassos en tota la formació Morrison, en la qual pertany Como Bluff. Són molt delicats i no es conserven tant bé com els ossos d'espècies més grans. Els Fosterovenator es van trobar barrejats amb dents de cocodrils aïllades, closques de tortuga, un Allosaurus fragilis compost d'un lacrimal, dues vèrtebres, un radi, un cúbit, un fèmur, una tíbia, un peroné, un metatarsià i dues falanges, un Torvosaurus tanneri compost d'una tíbia, un Al·losaure indeterminat compost d'una tíbia i un Celurosaure indeterminat compost d'un húmer.

El nom Fosterovenator churei prové de dos paleontòlegs experts en dinosaures del Juràssic d'Amèrica del Nord, John Foster i Daniel Chure. Al nom genèric també se li ha afegit la terminació llatina venator ("caçador"). Per tant, significa "caçador de Foster". La presència de tàxons Teròpodes no identificats prèviament a la formació Morrison com aquest, indica que la seva diversitat en el Juràssic superior nord-americà era més gran del que es pensava. És possible que aquestes noves espècies competissin pels mateixos recursos alimentaris amb altres de més conegudes.

Restes de l'holotip de Fosterovenator.
Foto: Volumina Jurassica.

Paratip de Fosterovenator compost d'un peroné.
Foto: Volumina Jurassica.

Els dinosaures de l'any: Panguraptor lufengensis i Datanglong guangxiensis

Aquí es presenten a dos Teròpodes xinesos nombrats enguany:

PANGURAPTOR LUFENGENSIS

Els Celofisoïdeus constitueixen una de les primeres grans radiacions a nivell mundial de dinosaures Teròpodes. aquests carnívors bípedes i àgils de mida petita-mitjana vivien en la major part del Pangea durant el Triàsic superior i el Juràssic inferior. La majoria dels seus fòssils s'han trobat a Amèrica del Nord i Àfrica, mentre que a l'Àsia el registre fòssil s'ha limitat fins ara a dos exemplars fragmentaris que comprenen parts de les extremitats i que no s'han pogut assignar a cap tàxon concret. Fins que es va trobar el Panguraptor lufengensis, presentant per un grup de paleontòlegs de l'Institut de Paleontologia de Vertebrats i Paleoantropologia de l'Acadèmia Xinesa de Ciències a la revista neozelandesa Zootaxa.
Prové de la formació Lufeng, a la província de Yunnan, amb una edat d'entre 199 i 182 M.A. L'holotip és un esquelet articulat gairebé complet al qual li falten la cua, el braç i la cama esquerres. Entre els ossos que formen l'esquelet s'hi troben el crani i la mandíbula inferior, la columna vertebral, les costelles, l'escàpula dreta, el braç dret,  part de la cintura pèlvica i la cama dreta. Algunes de les característiques que el determinen com un nou gènere de dinosaure són: deu vèrtebres cervicals i tretze de sacres, un metatarsià V molt rudimentari, una cresta diagonal a la superfície lateral del maxil·lar superior, una pendent ovalada que podria ser la fenestra del maxil·lar i un lacrimal en forma de L. L'anàlisi cladístic mostra que està més relacionat amb el Coelophysis que amb el Syntarsus pel que fa a dins dels Celofisoïdeus.
El nom genèric Panguraptor, prové de Pangu, el creador de l'univers segons la mitologia xinesa. I el nom específic lufengensis, de la formació Lufeng. És el primer Celofisoïdeu identificat al continent asiàtic.

Holotip de Panguraptor. Foto del fòssil incrustat a la roca (esquerra) i un dibuix del mateix amb la situació dels ossos (dreta).
Foto: Zootaxa.

Reconstrucció de l'esquelet tal i com estaria disposat en vida.
Foto: Reminegrest.

Reconstrucció del cap del Panguraptor.
Foto: Eloy Manzanero.

DATANGLONG GUANGXIENSIS

Aquest altre Teròpode xinès prové de la formació Xilong de la conca de Datang del Cretaci inferior a la província de Guangxi, al sud del país. El seu nom gèneric significa "drac de Datang" i l'específic es refereix a Guangxi. L'holotip està compost d'una sèrie de vèrtebres que comença amb la catorzena vèrtebra dorsal, que s'estén amb les cinc vèrtebres sacres i finalitza amb la segona vèrtebra caudal, un ílium esquerre, les parts superiors de l'isqui i del pubis esquerres i una peça de l'ílium dret i el primer xebró. Va ser trobat el 2011. La longitud de l'holotip està estimada en un metre.

A l'article es senyala que el Datanglong comparteix característiques (sinapomorfies) amb els Carcarodontosàurids, com el Carcharodontosaurus i el Giganotosaurus. Aquests sinapomorfies són la presència d'espais interns i forats neumàtics externs en la superfície lateral de l'ílium i una articulació isqui-ílium del tipus peg-and-socket (en que un os o part d'os encaixa en la cavitat d'un altre). 

Tot i això, els fòssils són molt escassos per establir una relació filogenètica precisa. A més, no tots els paleontòlegs hi estan d'acord. L'italià Andrea Cau veu que el Datanglong seria més proper als Celurosaures basals, com els Compsognàtids. Una hipòtesi radical, ja que seria el primer Compsognàtid de mida gran, ja que tots els altres membres d'aquest grup eren molt petits. També senyala que les sinapomorfies que relacionen al Datanglong amb els Carcarodontosàurids també les comparteix amb el Megaraptor, tot i no ser un Carcarodontosàurid. Segons ell, l'estudi presentat està massa enfocat en els Tetanurs no Celurosaures.

Tot i la necessitat de trobar més fòssils per aclarir les relacions filogenètiques, si s'accepta al Datanglong com a un Carcarodontosàurid, una família de Teròpodes principalment distribuïda pel continent austral Gondwana, consolidaria més la seva presència en el continent septentrional Lauràsia, en el qual estava situat en el Cretaci el territori de l'actual Xina.

Restes de la pelvis trobades en l'holotip de Datanglong i la seva ubicació en una hipotètica pelvis completa.
Foto: Acta Geologica Sinica.

Vèrtebres de l'holotip de Datanglong.
Foto: Acta Geologica Sinica.

Els dinosaures de l'any: Zaraapelta nomadis

Zaraapelta nomadis és el nom d'un nou Anquilosàurid "made in Mongolia", de la formació Baruungoyot del Cretaci superior Campanià, que s'afegeix a la llarga llista de dinosaures cuirassats trobats en aquest jaciment i en altres de l'Àsia Central. Les seves restes es van descobrir el 2000 per Philip Currie, de la Universitat d'Alberta (Canadà) i nombrat per Currie mateix, Victoria Arbour, també de la Universitat d'Alberta, i Demchig Badamgarav, de l'Acadèmia de Ciències de Mongòlia, a la revista Zoological Journal of the Linnean Society. El nom genèric, prové de zaraa ("eriço" en mongol) i de pelta ("escut" en grec, una terminació que ha estat molt utilitzada en la nominació d'Anquilosàurids). El nom específic, nomadis, ve Nomadic Expeditions, una empresa que ha facilitat el treball de camp paleontològic a Mongòlia durant gairebé 20 anys.

L'holotip de Zaraapelta consisteix en un crani gairebé complet al qual li falta la part davantera del musell. Té algunes característiques cranials úniques, inusuals comparades amb les d'altres Anquilosàurids mongols. Les banyes escamosals que surten del crani tenen una doble capa òssia que no s'ha trobat en cap altre membre de la seva família i una extensa ornamentació postorbital (per darrere de l'òrbita ocular), consistent amb un model elaborat de solcs i banyes distintives amb una cresta prominent a la part superior.

A l'article a on es va presentar el Zaraapelta, també es revisaven les relacions filogenètiques entre altres Anquilosàurids de la Formació Baruungoyot: Dyoplosaurus giganteus, Tarchia gigantea, Tarchia kielanae, Minotaurasaurus ramachandrani i Saichania chulsanensis. 

Dyoplosaurus giganteus: Es considera una variant asiàtica del Dyoplosaurus acutosquameus del Canadà. Està basat en un material postcranial molt fragmentari. Aquest possible holotip no té cap caràcter de diagnòstic amb que es puguin diferenciar els exemplars descoberts de la descripció original de l'animal. Es va considerar un nomen dubium, un tàxon dubtós per a la seva aplicació.

Tarchia gigantea/Tarchia kielane/Minotaurasaurus ramachandrani: Una altra possible classificació del Dyoplosaurus giganteus és que fos un sinònim de Tarchia kielane. Aquesta última espècie, l'holotip del qual un tros de la part superior del crani, s'ha considerat a vegades sinònima de Tarchia gigantea, del mateix gènere, però, tot i ser l'holotip molt fragmentari, el kielane té una característica que no s'observa en el gigantea, una ossificació postorbital que es troba a davant de la banya escamosal. Aquest tret també s'observa en el crani del Minotaurasaurus ramachandrani, amb el que s'ha considerant un sinònim menor del Tarchia kielane.

Saichania chulsanensis: En aquest article es va revisar un crani que ha vegades s'ha referit com un Tarchia. Però aquí es considera com un Saichania per un seguit de característiques que comparteix amb l'holotip d'aquest Anquilosàurid: banyes escamosals robustes comparades amb les del Tarchia, més fràgils, un petit caputegulum (formacions òssies en forma de polígon) prefrontal, un gran caputegulum postnarial o loreal i un caputegulum internarial. Es podria crear una nova espècie de Saichania, ja que l'exemplar investigat és de la formació Nemegt, mentre que l'holotip és de la formació Baruungoyot.

Relacions amb Zaraapelta nomadis: El Zaraapelta nomadis té moltes característiques que el relacionen amb el Tarchia, com una forta ornamentació prefrontal (per davant del front), tot i que les seves banyes són més semblants a les del Saichania.

Les ornamentacions cranials són úniques en cada tipus d'Anquilosàurid. Això es deu a que, a més de l'idea que servien per atacar i defensar-se, també tindrien una funció decorativa i d'atracció sexual, una hipòtesi emprada en molts altres tipus de dinosaures, però encara mai en els Anquilosàurids.

Crani holotip de Zaraapelta en vista lateral i posterior.
Foto: Sci-news. 

Reconstrucció de Zaraapelta.
Foto: Danielle Dufault.

Crani de Minotaurasaurus-Tarchia vista de manera dorsal, lateral, ventral i frontal.
Foto: Current Research.

Crani de Saichania investigat a l'article on es va publicar la descripció del Zaraapelta.
Foto: Pseudoplocephalus.

Els dinosaures de l'any: Rukwatitan bisepultus

Pocs dies després que es donés a conéixer l'espectacular Dreadnoughtus schrani, un parent seu també va tornar a la vida, Rukwatitan bisepultus, un Sauròpode Titanosaure de Tanzània. El seu nom genèric significa "tità de Rukwa", un llac del sud-oest del país africà on es situa la formació Gaula, un jaciment de mitjans del Cretaci del qual el Rukwatitan és el primer Sauròpode que se'n recupera.

El seu descobriment ha servit per omplir un buit força important en el registre fòssil no només dels Sauròpodes, si no també de tots els dinosaures, respecte a l'Àfrica subsahariana. A més d'aquest, els únics Titanosaures del Rift Valley que s'han pogut identificar són el Malawisaurus dixeyi i el Karongasaurus gittelmani de la veïna Malawi. Altres fòssils subsaharians, possibles membres, d'aquest clade són massa fragmentaris per la seva classificació. L'holotip del Rukwatitan està compost per tres vèrtebres cervicals, els arcs neurals de les vèrtebres dorsals, nou vèrtebres caudals, dos xebrons, múltiples costelles dorsals, la part distal de l'escàpula esquerra, el coracoides esquerre, el cúbit dret, l'ílium esquerre i la part proximal del pubis dret. A simple vista, el Rukwatitan es caracteritza per tenir el coll més llarg que la cua i per no tenir osteoderms a la pell. Dins dels Titanosaures, s'ha intentat classificar en la subdivisió dels Lithostrotia, on s'inclouen els gèneres més coneguts del grup. Possiblement, el seu parent més proper sigui el Malawisaurus. Tot i que no s'ha trobat l'húmer del Rukwatitan, s'especula que seria entre un 20% i un 28% més gran que el del Malawisaurus. Si es té en compte que les últimes estimacions fetes al Malawisaurus són de 9 m, el Rukwatitan en faria 12.

El nom específic és bisepultus, "dues vegades enterrat" en llatí, i això es refereix a un curiós procés tafonòmic que li va succeir a l'holotip. Aquest exemplar estava estirat al costat d'un riu en el moment de la defunció i va ser completament devorat per les aigües, amb el que el seu esquelet anava perdent teixits tous i ossos petits. Més tard, els ossos més grans van quedar al descobert, però poc després van tornar a ser enterrats,  en aquest cas amb gres i transportats aigües avall.

Mapa geològic del voltant de les restes del Rukwatitan en que es pot observar el tipus de minerals de que està formada la formació Gaula (gres i lutolita).
Foto: Journal of Vertebrate Paleontology (revista en la qual es va publicar l'informe sobre el dinosaure).

Silueta del Rukwatitan amb la situació dels ossos trobats en l'holotip dins el cos.
Foto: Journal of Vertebrate Paleontology.

Reconstrucció en vida d'un grup de Rukwatitan a la llera d'un riu, un dels quals ha mort. Una manera d'explicar l'inici de l'evolució tafonòmica de l'holotip.
Foto: Mark Witton.

Els dinosaures de l'any: Tachiraptor admirabilis

Si es pot destacar un país pel que fa a la paleontologia de dinosaures el 2014, aquest seria Veneçuela. Tot i que la presència de dinosaures en aquest país sud-americà ja semblava possible des d'uns quants anys enrere, enguany s'ha pogut justificar del tot pel descobriment dels dos primers taxons vàlids, nous per a la ciència. Tots dos provenen de la formació La Quinta, a l'estat de Táchira, fronterer amb Colòmbia, i de la transició Triàsic superior-Juràssic inferior. Un dels és el Laquintasaura venezuelae, presentant a l'agost, al qual a l'octubre se li va afegir el Tachiraptor admirabilis.
El nom del gènere prové de l'estat de Táchira, i el de l'espècie, de la Campaña Admirable de Simón Bolívar, una acció militar comandada pels patriotes veneçolans durant la Guerra d'Independència d'Espanya. Els fòssils del Tachiraptor es van trobar fa un any i vuit mesos i van ser presentades per científics veneçolans, brasilers, nord-americans i alemanys a l'octubre a la revista Royal Society Open Science de Londres, la mateixa en la qual també es va descriure el Laquintasaura.
L'holotip del Tachiraptor està compost per una tíbia dreta gairebé completa i la part distal d'un isqui esquerre, cadascun de dos individus diferents. Aquest nou dinosaure és un Teròpode basal que faria uns 1,5 m de llargada. En la situació filogenètica, estaria situat entre els Celofisoïdeus i el clade Averostra (rostres d'ocell), que inclou als Neoceratosaures i als Tetanurs, molt conegut a partir de fòssils del Juràssic superior i del Cretaci, però del qual la seva situació a principis del Juràssic. Entre els parents més propers al Tachiraptor hi ha el Dilophosaurus i el Cryolophosaurus. Tot i que les restes del Tachiraptor són molt escasses, les trobades fins ara tenen ja una bona sèrie de característiques òssies úniques, com una cresta per a la fixació del peroné en la tíbia i un "contrafort astragalar" que ocupa entre un terç i un quart de l'astràgal i formant un angle de 35º  amb la part distal de la tíbia.
El Tachiraptor vivia en un entorn humit i a prop de cursos d'aigua, confirmat per la presència de peixos, tortugues, cocodrils i escorces d'arbres. Durant el Juràssic inferior, les zones septentrionals d'Amèrica del Sud i Àfrica formaven part d'una subdivisió del Pangea coneguda com el Cinturió Equatorial, una zona de terres boscoses envoltades de les grans formacions desèrtiques que caracteritzaven en aquell temps els extrems nord i sud del supercontinent. La capa de la formació La Quinta on es van trobar els ossos d'aquest Teròpode estava formada de roques volcàniques, el que indica que estava situada damunt d'una fossa tectònica en el moment que Pangea s'estava obrint i separant-se en dos.
Com el Laquintasaura, el Tachiraptor ha estat una troballa molt important, no sols per Veneçuela, si no també a nivell mundial, podent aprofundir més en l'escàs coneixement que es tenen dels Teròpodes a la transició Triàsic-Juràssic.

Ossos de l'holotip del Tachiraptor, format per una tíbia gairebé completa i un fragment d'isqui.
Foto: Royal Society Open Science.

Reconstrucció d'un Tachiraptor perseguint a un grup de Laquintasaura, Ornitisquis herbívors contemporanis.
Foto: Maurílio Oliveira. 

Els dinosaures de l'any.

El 2014 ha estat un any fantàstic pel que fa a la paleontologia de dinosaures. Cada any es fan descobriments impressionants que fan créixer els nostres coneixements sobre el passat, però enguany destaca sobretot perquè s'ha pogut aclarir quin aspecte tenien i com es comportaven els dos dinosaures més misteriosos que s'han descobert mai, s'han descrit les primeres espècies de regions on es creia gairebé impossible que els dinosaures poguessin existir i el més gran de tots ells ha sortit finalment a la llum.
Per ara, a "El Jove Paleontòleg" s'han presentat aquests taxons dinosaurians descrits enguany:

Nanuqsaurus hoglundi

Anzu wiliei

Qianzhousaurus sinensis

Lainkupal laticauda

Zby atlanticus 

Prismatoolithus trempii (ooespècie)

Spheroolithus europaeus (ooespècie)

Mercuriceratops gemini

Laquintasaura venezuelae

Dreadnoughtus schrani

Però aquests no en són els únics, n'hi ha molts més, igual o més importants que aquests, que no s'han esmentat al blog al moment del descobriment. Per compensar-ho, aquest mes de desembre i, possiblement, també els primers dies de gener, "El Jove Paleontòleg" presenta un recull dels avenços fets en l'estudi dels dinosaures aquest 2014 en una secció que porta de nom "Els dinosaures de l'any".

Els Megalosauroïdeus/Espinosauroïdeus/Torvosauroïdeus

Els Megalosauroïdeus / Espinosauroïdeus / Torvosauroïdeus (Megalosauroidea / Spinosauroidea / Torvosauroidea) són el clade de Teròpodes Tetanurs més basal, que té el rang cladístic de superfamília (la terminació -oidea s'utilitza exclusivament per clades amb aquest rang). El nom original donat aquest grup de dinosaures és el de Megalosauroïdeus, tot i que alguns paleontòlegs han preferit canviar aquesta denominació per les de Espinosauroïdeus i Torvosauroïdeus, que són posteriors, segons el Codi internacional de nomenclatura zoològica, Megalosauroïdeus té prioritat sobre els altres. Es divideixen en les famílies dels Megalosàurids / Torvosàurids (Megalosauridae / Torvosauridae) i dels Espinosàurids (Spinosauridae), que, com totes les famílies de dinosaures, porten el nom dels seus membres més representatius: per un cantó el Megalosaure i el Torvosaure i, per l'altre, a l'Espinosaure.

MEGALOSÀURIDS/TORVOSÀURIDS

Els Megalosàurids/Torvosàurids són un grup problemàtic, ja que no formen un grup natural o monofilètic, si no una associació artificial de taxons de dinosaures Tetanurs de mida mitjana-gran del Juràssic i el Cretaci d'Euràsia, Amèrica i Àfrica. Part d'aquest problema es deu a que aquest nom va ser proposat el 1869, quan els Teròpodes que es descobrien llavors es classificaven com a espècies del Megalosaure, el primer de tots els dinosaures en rebre un nom el 1824, en comptes de posar-los-hi altres noms genèrics. Més d'un segle després, el 1985, es va proposar la denominació Torvosàurids per substituir a Megalosàurids, tot i que aquest últim nom té prioritat per ser més antic. A més del Megalosaure, del Juràssic mitjà anglès, dins d'aquest grup s'inclouen dinosaures com l'Eustreptospòndil (Eustreptospondylus), també d'Anglaterra, el Torvosaure (Torvosaurus), que ha donat el nom a la denominació alternativa Torvosàurids i del Juràssic superior d'Europa i Amèrica del Nord, l'Afrovenator del Cretaci inferior del Níger, el Poekilopleuron, del Juràssic mitjà francès i el Piatnitzkysaure (Pianitzkysaurus), del Juràssic mitjà argentí. Aquests gèneres, entre altres, s'han intentat agrupar en dues subfamílies (un rang cladístic que utilitza la terminació -inae): els Megalosaurins (Megalosaurinae) i Eustreptospòndilins (Eustreptospondylinae). Tot i això, continuen sent un conjunt heterogeni i polifilètic amb una situació filogenètica indeterminada.

ESPINOSÀURIDS

Els Espinosàurids estan emparentats amb els Megalosàurids i formen, amb aquests últims, els Espinosauroïdeus, però els Espinosàurids tenen una sèrie de característiques fàcils de distingir que els fa peculiars: un crani baix i molt allargat, que en algunes espècies acabava de forma arrodonida. El maxil·lar té una curvatura prominent cap avall, de manera que vist lateralment, presenta un tipus de protuberància ventral. Les dents també són diferents a les de molts Teròpodes, ja que no estan comprimides lateralment i, pel contrari, tenen una secció semicircular i tampoc no estan recorbades cap endarrere, si no que són rectes. I també hi ha gairebé el doble de dents en la mandíbula inferior que a la superior. Moltes d'aquestes característiques recorden a les dels cocodrils, per tant, és un cas de convergència evolutiva.

Referint-se al cos postcranial, els Espinosàurids també són curiosos per tenir els braços i les mans molt desenvolupades, aquestes últimes amb unes falanges distals molt engrandides. Aquest braços tant grans comparats amb els d'altres Teròpodes podien tocar el terra durant la marxa, el que trencaria la idea de que tots els Teròpodes eren bípedes obligats i també en suggereix una altra que argumenta que els Espinosàurids eren quadrúpedes opcionals, una hipòtesi molt especulativa. Però els Espinosàurids són coneguts sobretot per l'allargament de les apòfisis espinoses de les vèrtebres, que formen una gran vela dorsal com la de l'Espinosaure, el gènere tipus d'aquesta família. Com a vegades també s'ha mencionat en aquest blog, la funció d'aquesta estructura és desconeguda, tot i que s'ha insinuat que tenia una funció termoreguladora, d'exhibició o que era el suport d'una gepa de múscul i greix.

La majoria dels Espinosàurids són formes típiques del continent austral Gondwana: Amèrica del Sud (Irritator), Àfrica (Suchomimus, Spinosaurus) , l'Índia i el sud d'Àsia (Ichthyovenator), tot i que es coneix una forma europea de la qual s'han trobat restes a la Península Ibèrica, el Baryonyx. Els Espinosàurids es divideixen en les subfamílies dels Espinosaurins (Spinosaurinae) i els Barionicins (Baryonychinae). Es diferencien sobretot per les dents: els Barionicins presenten dents serrades i els Espinosaurins no.

Moltes de les característiques mencionades anteriorment indiquen que els Espinosàurids tenien una dieta piscívora (basada en els peixos). La forma de les dents no és la típica per estripar carn i l'urpa que presentaven algunes espècies com el Baryonyx, els podria haver ajudat a atrapar peixos. Tot i que no és una hipòtesi segura, es va trobar un peix del gènere Lepidotes dins l'estómac de l'holotip del Baryonyx. També s'ha donat la possibilitat de que fossin carronyaires. El llarg musell d'aquests dinosaures els podria haver ajudat a arribar més profundament dins d'un cadàver.

Cladograma dels Megalosauroïdeus. Donat el caràcter polifilètic d'aquest clade, en els últims anys s'han fet diversos anàlisis per intentar configurar un cladograma definitiu del grup.
Foto: Encyklopedia Dinozaury.

Conjunt de dibuixos de diversos Megalosàurids fets pel paleoartista Nobu Tamura.
Foto: Spinops.

Comparació de la mida dels Espinosàurids Spinosaurus aegyptiacus, Suchomimus tenerensis, Baryonyx walkeri i Irritator challengeri.
Foto: Viquipèdia.

Cranis de diversos Megalosàurids: 1-Dubreuillosaurus, 2-Eustreptospondylus, 3-Torvosaurus, 4-Afrovenator i 5-Megalosaurus.
Foto: Viquipèdia.