salutació

A mi m'agraden els dinosaures i la paleontologia, ( i també l'arqueologia ) .... i a tu?

dissabte, 16 de maig de 2015

Yi qi, el fenomen de l'any en paleontologia de dinosaures.

El seu nom ja fa veure que no es tracta d'un dinosaure qualsevol. Es va donar a conèixer el 29 d'abril a la Nature per part del paleontòleg Xing Xu, de l'Institut de Paleontologia de Vertebrats i Paleoantropologia de l'Acadèmia Xinesa de Ciències a Pequín i qui ha nombrat als extraordinaris dinosaures del registre fòssil del gegant asiàtic. Xing Xu ha posat a aquest dinosaure un nom totalment xinès, Yi qi (Yi és el gènere i qi l'espècie) que significa "ala estranya" (per motius que explicaré més endavant). El que fa especial aquesta nomenclatura és que es tracta de la més curta utilitzada per un dinosaure.
El Yi qi està basat un sol esquelet parcial d'un adult trobat a la província de Hebei en roques de la Formació Tiaojishan del Juràssic mitjà Callovià-Oxfordià (165-153 M.A.). L'holotip mostra que, tot i pertànyer a un adult, el Yi qi era molt petit per un dinosaure, pesant només 380 g en aquest cas. Aquest fòssil va ser descobert per un granger local i el va donar al Museu Shandong Tianyu de la Natura el 2007. El Yi qi forma part de la família de Teròpodes Celurosaures dels Escansoriopterígids (Scansoriopterygidae), típics d'Àsia oriental i caracteritzats per ser molt petits.
El cap del Yi qi era curt amb una mandíbula orientada cap avall. Només tenia dents a la part frontal de la boca, sent les més grans les de la mandíbula superior. Les dents de la mandíbula inferior estaven força inclinades cap endavant, aquesta orientació també es nota una mica a les dents superiors. Les seves extremitats anteriors eren molt llargues i molt semblants a les de majoria de Celurosaures. I és aquí on s'ha descobert la característica que fa al Yi qi únic i l'hi ha valgut el nom "ala estranya". El primer dit del braç era molt petit comparat amb el tercer, una característica que també s'observa en altres Escansoriopterígids i que fa recordar el braç del Yi qi al d'un Pterosaure. A més d'això, el seu braç també presenta un element que fins ara no s'ha trobat en un dinosaure, un os allargat lleugerament corbat en forma de vara que surt del canell i que s'estén cap endarrere a partir dels ossos del braç. Els paleontòlegs que han estudiat l'holotip l'han anomenat "element estiliforme", una característica que també s'observa en vertebrats voladors o planadors com els ratpenats, els Pterosaures i els esquirols voladors.
El Yi qi tenia plomes. Els Escansoriopterígids formen part del clade Pennaraptora, Teròpodes Celurosaures amb plomes pennàcees, és a dir, plomes totalment desenvolupades d'eix central i barbes laterals com les aus. Però, tot i ser un Escansoriopterígid, el Yi qi  no tenia plomes del tipus anterior si no plomes amb una estructura més primitiva, composta de filaments simples i ramificats en forma de pinzell. Aquestes plomes cobrien la major part del seu cos, incloent tant les extremitats posteriors com les anteriors. Però en aquestes últimes, s'han descobert trossos de teixits tous diferents a les plomes entre els dits, que indiquen que el Yi qi tenia ales que no estaven emplomallades (com en els dinosaures planadors identificats fins ara), si no per una membrana de pell, el que fa augmentar la seva semblança superficial amb els ratpenats i els Pterosaures.
Que les ales del Yi qi s'assemblin a les dels ratpenats no vol dir que siguin iguals. Hi ha diferències importants: en els ratpenats la membrana alar s'estén entre quatre dits de la mà, la resta del braç i la cama. En el Yi qi s'estendria entre els dits més curts, el gegantesc tercer dit i "l'element estiliforme" i possiblement es connectava amb el tors, tot i que no s'ha preservat la part interna no s'ha preservat a l'holotip. També hi ha alguna diferència amb les ales dels Pterosaures: en aquests el tercer dit és encara més llarg que en el Yi qi. Els Pterosaures no tenen realment "l'element estiliforme", però si un os força semblant anomenat pteroides ("ala" en grec i part de l'origen etimològic de Pterosaure) que enforteix la membrana davantera de l'ala en aquests rèptils. Tot i la semblança que hi ha, el Yi qi està tant lluny evolutivament dels Pterosaures i dels mamífers (més dels últims que dels primers) com qualsevol altre dinosaure. A més, és un Celurosaure, el que vol dir que és parent proper de les aus i per ara no ha afectat a la hipòtesi de l'origen dinosaurià dels ocells. Es tracta només d'un cas de convergència evolutiva (en que un organisme té característiques semblants a un altre que no hi ha està emparentat de prop). Això si, és l'únic dinosaure d'ales membranoses.
Com estructures semblants a "l'element estiliforme" es troben en animals planadors actuals, el planejament seria el mètode de locomoció bàsic del Yi qi. És possible que també utilitzes el vol actiu, però l'absència d'una superfície d'ancoratge en els ossos necessària per uns músculs potents que ajudessin a aletejar i que "l'element estiliforme" interferiria amb les oscil·lacions i rotacions que es produeixen durant l'aleteig fan suposar que el Yi qi planejaria. Sembla que ser durant el Juràssic i el Cretaci hi va haver varis petits dinosaures arborícoles amb estructures dissenyades per saltar i planejar, en el que els paleontòlegs han anomenat "experiments" que es van produir en la base de l'origen evolutiu de les aus per aconseguir volar. Durant aquest procés van evolucionar dos tipus d'ales: les emplomallades com les del Microraptor i les membranoses com les del Yi qi. Al final van passar als ocells les ales emplomallades i les membranoses no van triomfar i es van quedar endarrere. Altres fòssils d'Escansoriopterígids tampoc tenen plomes com les de les ales de les aus als braços (tot i que no membranes), el que indicaria que aquest clade va perdre la capacitat de produir plomes d'aquest tipus en aquesta part del cos.     

Esquelet holotip del Yi qi.
Foto: Nature.

Detalls de les plomes filamentoses del Yi qi. a) al coll, b) a l'húmer, c) al llarg de l'húmer i el cúbit, d) plomes aïllades, e) i f) teixit tou amb plomes associades a l'extremitat anterior, g) falanges distals del tercer dit de la mà.
Foto: Nature. 

Reconstruccions de les ales del Yi qi. A l'esquerra, basant-se en les ales dels dinosaures planadors, i a la dreta, en les dels ratpenats.
Foto: Nature.

Reconstrucció del Yi qi caçant un insecte. No se sap del tot com viuria, però per la mida seria arborícola. Les plomes de la cua estan basades en les d'un altre Escansoriopterígid, l'Epidexipteryx.
Foto: Emily Willoughby.

dissabte, 9 de maig de 2015

Nova possible raça d'Hadrosàurids nans del Cretaci dels Pirineus.

Els fòssils d'Hadrosàurids de la Península Ibèrica provenen sobretot dels Pirineus aragonesos i catalans i s'han identificat per ara tres espècies del Cretaci superior: el Pararhabdodon isonensis, l'Arenysaurus ardevoli i el Blasisaurus canudoi (del qual encara no he parlat). Tot i que mostren característiques pròpies del nanisme insular, la mida d'aquests dinosaures estava entre la mitjana dels membres de la seva família (6-7 metres de longitud). Però últimament s'han trobat proves d'una possible nova espècie que convivia amb aquests i, pel que fa a la mida, estaria del tot "afectat" per les lleis del nanisme insular.
Això comença amb el descobriment d'ossos d'Hadrosàurids durant les últimes campanyes d'investigació a un jaciment del Cretaci a prop de Beranui (Osca) per part del Grup d'Investigació de Vertebrats del Mesozoic i del Quaternari de la Universitat de Saragossa (conegut també com Aragosaurus). El 90 % dels fòssils eren molt petits, molt més que la majoria dels ossos de les tres espècies nombrades anteriorment. Això va fer que, per lògica, es pensés en un principi que eren ossos de cries, però a mesura que s'anaven estudiant, es veia que molts ossos, com les apòfisis espinoses vertebrals i les vèrtebres sacres, estaven fusionades entre si, una característica decisiva perquè indica que eren restes d'animals adults. Per corroborar-ho, el doctor Julio Company, de la Universitat Politècnica de València va realitzar estudis histològics (sobre l'estructura interna dels ossos) al microscopi del fragment proximal de l'húmer, del fragment distal del fèmur i de vàries costelles d'un d'aquests dinosaures. Moltes característiques histològiques eren pròpies d'individus adults, com una intensa remodelació del teixit ossi, la presència de varis anells de creixement anuals (que indica que van viure forces anys) i altres estructures a la perifèria dels ossos que són una prova que alguns d'aquests misteriosos Hadrosàurids ja havien completat el seu creixement abans de morir. Per tant, es va poder descartar que fossin individus juvenils.
I si ja havien aconseguit la seva mida final d'adults, com de petits eren? Es va comparar un húmer amb altres del registre fòssil europeu d'Hadrosàurids, incloent-hi els del Tethyshadros insularis d'Itàlia i el Telmatosaurus transsylvanicus de Romania, considerants entre els més petits amb una mida totalment condicionada pel nanisme insular. El resultat va ser que el nou possible Hadrosàurid dels Pirineus aragonesos era encara més petit que aquests dos, convertint-se en el més petit a Europa i possiblement un dels amb menys mida de tot el món.
El seu estudi va ser publicat a la revista Journal of Iberian Geology el 25 de març del 2015. El grup Aragosaurus (del qual m'he basat per escriure aquesta entrada) va fer pública la notícia a la seva pàgina web el 4 de maig.

Fotos d'un fragment de fèmur i un fragment d'húmer dels Hadrosàurids de Beranui i la seva situació (assenyalada amb fletxes) dins d'un hipotètic esquelet en que estan pintats de color taronja els ossos identificats.
Foto: Aragosaurus.      

dissabte, 2 de maig de 2015

Galeamopus hayi, nou Sauròpode Diplodòcid del Juràssic superior dels Estats Units.

El 7 d'abril del 2015, els paleontòlegs Emanuel Tschopp, Octavio Mateus i Roger Benson van publicar un article a la revista PeerJ on revisaven la filogènia dels Diplodòcids, un dels grups de Sauròpodes més coneguts. El resultat es que alguns tàxons que anteriorment s'havien identificat com espècies de gèneres tan coneguts com l'Apatosaure i el Diplodoc han estat reclassificats com nous gèneres. Entre ells hi ha el Galeamopus hayi.
Els fòssils del Galeamopus provenen de la cantera Red Fork Powder River, a prop del poble de Sheridan (Wyoming), una localitat de la zona inferior d'un dels jaciments de la Formació Morrison del Juràssic superior Kimmeridgià (155 M.A.). Els primers fòssils van ser descoberts el 1902 i van ser identificats com una nova espècie de Diplodoc, D. hayi. El nom específic es va posar en homenatge al paleontòleg Oliver Perry Hay (1846-1930). El mateix paleontòleg que el va nombrar, així el 1924, en William Holland, ja comentava que hi podria haver una possible separació del Diplodocus en el futur, una hipòtesi que altres paleontòlegs van defensar posteriorment. L'estudi d'en Tschopp, en Mateus i en Benson ho ha acabat de confirmar, proposant-li el nom genèric Galeamopus.
Aquest nom vol dir "que necessita casc" en llatí (galeam i opus). Li han posat aquest per dues raons: la primera perquè en alemany el nom propi Wilhelm té un significat semblant, que és l'arrel del nom anglès William, que serveix per honrar tant a William Utterback, qui en va descobrir les primeres restes com a William Holand, qui el va nombrar per primera vegada. També fa al·lusió al seu crani, que era molt fràgil.
L'holotip, conservat al Museu de Ciències Naturals de Houston (Texas) consta d'un esquelet parcial, d'un dels més complets identificats dins els Diplodòcids. Està compost d'un crani complet, un gran nombre de les vèrtebres cervicals, dorsals, sacres i caudals, les extremitats posteriors i una d'anterior gairebé completa. Pertany a l'espècie tipus del gènere, Galeamopus hayi. També s'han identificat com de Galeamopus un crani complet del Museu Americà d'Història Natural (Nova York), un crani parcial del Museu Nacional d'Història Natural (Washington DC) i altre un esquelet incomplet del Museu dels Saures d'Aathal (Suïssa), però en aquests s'han observat característiques que no apareixen en l'holotip. Pels tres autors del treball, és una possible prova de dues o més espècies de Galeamopus, però per ara només es pot donar per segura l'espècie hayi.
Des de feia temps, ja s'havien identificat característiques en l'holotip del Galeamopus força diferent de la majoria d'exemplars de Diplodoc, com unes potes anteriors robustes i trets cranials més típics dels Apatosaures. Tot i que ja sigui un gènere diferent, el Galeamopus és un tàxon molt proper al Diplodoc. També, per trets de les vèrtebres caudals, s'ha pogut establir una relació de parentesc molt propera amb el Leinkupal, l'únic Diplodòcid del Cretaci i d'Amèrica del Sud.

Crani de Galeamopus del Museu Amèrica d'Història Natural, encara descrit com un Diplodoc.
Foto: Viquipèdia

divendres, 1 de maig de 2015

Els Tiranoraptors i els Compsognàtids.

Els Tiranoraptors (Tyrannoraptora) són la primera gran derivació dins dels Celurosaures. El seu nom està format per les paraules llatines tyrannus (tirà) i raptor (rapinyiare o lladre), que fan referència als dos grups més reeixits d'aquest clade encara sense rang, els Tiranosauroïdeus i els Maniraptors, dels quals ja parlaré més endavant. La primera derivació dins dels Tiranoraptors són els Compsognàtids (Compsognathidae) amb rang de família, que són també el primer grup ben definit de Celurosaures en aparèixer.
El seu nom prové del seu membre més conegut tant a nivell acadèmic com popular, el Compsognathus, del Juràssic superior Kimmeridgià (152 M.A.) d'Alemanya i França, tractant-se d'un dels primers Celurosaures en aparèixer, a més, d'un dels Teròpodes més petits amb només un metre de longitud. Tots els altres membres tampoc no tenien una mida gaire gran. Van viure fins fa 125 M.A., en el Cretaci inferior Aptià.
La seva posició filogenètica és incerta. És pot estar segur de que es tracten de Tetanurs, amb novetats evolutives compartides tant pels Carnosaures com pels Celurosaures com la ubicació de totes les dents per davant de les òrbites, una mà de tres dits i una "bota" púbica. Durant molt de temps no se sabia si encaixar-los dins dels Carnosaures o dels Celurosaures perquè no es distingien bé els trets diferenciatoris de cada clade. Actualment, la majoria de paleontòlegs coincideixen que per antiguitat i estadi evolutiu són Celurosaures primitius, propers al que seria l'avantpassat comú del grup. També estan relacionat de prop amb els Tiranosauroïdeus.
Entre les novetats evolutives dels Compsognàtids hi ha: un crani llarg i baix amb un musell bruscament estret, una mandíbula inferior prima, òrbites oculars molt grans, pleurocels (cavitats vertebrals per alleugerir pes) només en les cervicals, apòfisis espinoses en forma de ventall, vèrtebres caudals llargues i primes, petits xebrons curts, costelles cervicals no fusionades amb les vèrtebres i braços amb un terç de la longitud de les cames. La forma general de l'esquelet fa pensar en els Compsognàtids com unes criatures àgils i lleugeres de coll flexible.
A més del Compsognathus, en aquest família també s'hi troben el Sinosauropteryx del Cretaci inferior de la Xina i el Scipionyx del Cretaci inferior d'Itàlia. Per ara només el Sinosauropteryx ha donat presència de plomes. El 1996, científics xinesos van proposar el nom alternatiu per aquesta família de Sinosauropterygidae.
Aquí deixo una foto per a cada gènere de Compsognàtid, els quals en són set:

Esquelet holotip de Compsognathus, trobat el segle XIX a la pedrera de Solnhofen, a Baviera (Alemanya) i exposat a Oxford.
Foto: Viquipèdia.

Restes d'Aristosuchus, identificat a Anglaterra el 1876 en sediments del Barremià.
Foto: Viquipèdia.

Esquelet de Huaxiagnathus procedent de Liaoning (Xina) i exposat a Hong Kong.
Foto: Viquipèdia.

Reconstrucció del Juravenator, del Kimmeridgià d'Alemanya.
Foto: Nobu Tamura.

Reconstrucció del Mirischia, del Cretaci inferior Albià del Brasil.
Foto: Viquipèdia.

Esquelet holotip del Sinocalliopteryx, del Barremià de la Xina.
Foto: Viquipèdia.

Esquelet holotip del Sinosauropteryx trobat el 1996. Les taques negres corresponen al plomall.
Foto: Universitat de Bristol.