diumenge, 26 de juliol de 2015

Huanansaurus ganzhouensis: nou Oviraptorosaure del Cretaci superior del sud de la Xina.

L'holotip d'aquest nou tàxon va ser descobert durant la construcció d'una nova estació de tren a la ciutat xinesa de Ganzhou, a la província meridional de Jiangxi. Consta d'un esquelet parcial que conté un crani gairebé complet incloent-hi la mandíbula inferior, les set primeres vèrtebres cervicals (tot i que només quatre són gairebé completes), bona part del braç dret, la mà esquerra, l'extrem distal del fèmur dret, l'extrem proximal de la tíbia dreta i les falanges del peu dret. Ha estat datat en 72 M.A., al Cretaci superior Campanià, dins del conjunt geològic de la Formació Nanxiong, en la qual s'hi troba Ganzhou. Va ser descrit com un nou gènere i espècie d'Oviraptorosaure el 3 de juliol per paleontòlegs de la Universitat d'Uppsala (Suècia), el Museu Geològic de la província de Henan (Xina), l'Institut de Geologia de l'Acadèmia Xinesa de Ciències Geològiques, la Universitat de Hokkaido (Japó) i l'Institut Coreà de Geociència i Recursos Minerals (Corea del Sud) a la revista Nature (tot i que jo m'he esperat a escriure-ho fins ara perquè abans volia fer una entrada sobre els Oviraptorosaures en general).

Foto de l'esquelet holotip del Huanansaurus amb l'aproximació del braç.
Foto: Nature.
El nom genèric Huanansaurus vol dir "rèptil de Huanan", una antiga denominació per al sud de la Xina, i el nom específic ganzhouensis fa referència a la ciutat de Ganzhou. La Formació Nanxiong s'està convertint en un dels jaciments més productius en fòssils d'Oviraptorosaures, junt amb els  seus contemporanis de Mongòlia. A les províncies de Jiangxi i la veïna Guangdong s'han trobat més dos-cents nius d'Oviraptorosaures i s'han identificat cinc gèneres diferents d'aquests Teròpodes (quatre abans de la incorporació del Huanansaurus). Aquests veïns, contemporanis i parents seus s'anomenen Banji long (nom completament xinès que vol dir "drac amb cresta ratllada), Ganzhousaurus nankangensis (el nom genèric del qual ve de Ganzhou i l'específic del comtat de Nankang, on es situa bona part de la Formació Nanxiong), Jiangxisaurus ganzhouensis (el nom genèric del qual ve de Jiangxi i l'específic de Ganzhou) i Nankangia jiangxiensis (el nom genèric del qual ve de Nankang i l'específic de Jiangxi). A més d'Oviraptorosaures, s'hi han trobat restes de dinosaures d'altres tipus, el més destacat dels quals és el Tiranosàurid Qianzhousaurus sinensis. Tot i viure a la mateixa època i territori, els diferents Oviraptorosaures del sud de la Xina correspondrien a diferents estadis de l'evolució del grup i cadascun estaria més relacionat amb una espècie de Mongòlia que no pas amb un dels seus veïns.

Foto del crani de l'holotip (baix) i dibuix d'aquest amb abreviacions dels ossos (dalt).
Foto: Nature.
En el cas del Huanansaurus s'ha identificat un parentesc proper amb el Citipati, de la Formació Djadokhta a Mongòlia. Aquesta relació s'ha pogut identificar a partir de característiques cranials com uns ossos occipital i quadrat inclinats dorsalment. La mida del Huanansaurus s'ha estimat en 1,5 m de longitud i un 1 m d'alçada, més o menys la meitat de la mida del Citipati (3 m de longitud). A més d'establir les seves relacions filogenètiques, el crani del Huanansaurus també ha desvetllat les característiques necessàries com per considerar-lo una nova espècie, per exemple, el dentari presenta una branca inferior que es torça i una branca superior té una vora inferior còncava. La forma de la mandíbula és una de les coses que més diferencia a cadascun dels Oviraptorosaures de la Formació Nanxiong: el Banji long té la seva punta fortament corbada cap avall, mentre que el Nankangia jiangxiensis la tenia relativament curta i amb forma U. Les tres altres espècies estarien entre aquests dos extrems. La mandíbula aporta informació sobre l'alimentació d'un animal, en aquest no s'ha pogut esbrinar de que s'alimentaria cadascú però si es pot deduir que cada dinosaure tindria les seves pròpies estratègies alimentàries i ocuparia un nínxol ecològic diferent, el que explicaria que poguessin conviure en un mateix entorn sense entrar en competència per un mateix recurs. Això es podria extrapolar als Oviraptorosaures de Mongòlia, on també eren una part important de l'ecosistema, i tot fa apuntar que això s'estendria per tota Àsia, encara que per ara els Oviraptorosaures asiàtics són exclusius d'aquestes dues zones.

Reconstrucció de dos Huanansaurus emplomallats (tot i que a l'holotip no hi ha plomes, és molt segur que en tingués com altres Oviraptorosaures). El de l'esquerra correspondria a un mascle i el de la dreta a una femella incubant a l'estil dels Oviraptorosaures de Mongòlia.
Foto: Chuang Zhao.

dissabte, 25 de juliol de 2015

Els Oviraptorosaures.

Els Oviraptorosaures (Oviraptorosauria) són un clade de Teròpodes Celurosaures Maniraptors amb rang d'infraordre. Són exclusius del Cretaci, apareixent fa aproximadament 125 M.A., a l'estatge Aptià del Cretaci inferior i extingint-se fa 65 M.A. Són un grup molt conegut a partir de jaciments xinesos (com la Formació Yixian del Cretaci inferior) i mongols (com les Formacions Nemegt, Baruungoyot i Djadokhta del Cretaci superior). També s'han identificat Oviraptorosaures, tot i que en menys quantitat, en jaciments del Canadà (Formació Canyó Ferradura o Horseshoe Canyon), Estats Units (Formació Hell Creek) i Uzbekistan (Formació Bissekty).

Cladograma dels Oviraptorosaures.
Foto: Nature.
Els Oviraptorosaures es distingeixen clarament d'altres Teròpodes per tenir una mandíbula sense dents que acaba en un bec i, en forces casos, una cresta a la part superior del seu crani feta de teixit esponjós i que es faria servir més per a l'exhibició que per a la lluita. Entre altres novetats evolutives dels Oviraptorosaures hi ha un crani molt neumatitzat i amb ossos bastant fusionats, unes fenestres molt grans en les mandíbules, un musell curt, una gran expansió dels ossos dorsals del crani, un coll fortament corbat que faria que el cap estigués situat a gran alçada respecte a la resta del cos, una fúrcula amb forma d'U, uns braços que mesuren la meitat de les cames i una mica de la meitat de la regió presacral de la columna vertebral, un coracoides flexionats i amb protuberàncies prominents per sostenir els músculs del braç, mans llargues de tres dits amb ungles prominents, entre cinc i vuit vèrtebres sacres, un pubis vertical, un isqui corbat cap a la part superior, una tíbia amb una longitud que és entre un 15 i un 25% més llarga que la del fèmur i una cua curta que acaba amb quatre vèrtebres fusionades, una estructura semblant al pigostil de les aus. Els Oviraptorosaures són generalment de mida petita/mitjana que rarament superen els 2 metres de llargada, amb l'extraordinària excepció del Gigantoraptor (Cretaci superior de la Xina), de 8 metres de llargada,  7 d'alçada i un pes de 1,4 tones. I no tots els Oviraptorosaures eren desdentats, en alguns tàxons primitius de la Formació Yixian com l'Incisivosaurus presentaven unes poques dents a la part frontal de la mandíbula que sobresortien de la boca d'una manera molt semblant als incisius dels conills i els castors (d'aquí el nom).

Comparació de la mida d'un Gigantoraptor (inclòs un ou) amb la d'un humà.
Foto: Viquipèdia.

Crani d'Incisivosaurus.
Foto: WTF-Nature Live Journal.
Com en el cas dels Ornitomimosaures, el fet que la majoria d'Oviraptorosaures no presentin dents ha suscitat un gran debat respecte a la seva possible alimentació. El seu nom vol dir "rèptils (sauria) lladres (raptor) d'ous (ovum)", nom que a la vegada ve del gènere tipus Oviraptor. Això ve perquè als anys 20 una expedició del Museu Americà d'Història Natural a Mongòlia va trobar uns nius de dinosaure i esquelets associats d'Oviraptor i del Ceratopsià Protoceratops. Llavors es va pensar que el Protoceratops era el propietari dels ous trobats als nius i que la presència de l'Oviraptor es justificada perquè intentava robar-los per alimentar-se. Tot i que no es pot negar del tot que l'Oviraptor pogués incorporar ous a la seva dieta, aquesta visió del seu comportament ha estat totalment destronada des dels anys 90 amb el descobriment d'embrions d'Oviraptor dins d'aquests ous, pel que realment un adult d'aquests dinosaures realment estaria protegint el seu propi i no atacant el d'un altre tipus d'animal. També s'han descobert alguns exemplars d'Oviraptors adults en posició sedent a sobre d'un niu en actitud d'incubar els ous, el que encara canvia més la seva imatge de rapinyaire a protector.
Antiga imatge d'un Protoceratops (dreta) aturant a un Oviraptor (esquerra) que li pren els ous.
Foto: Planeta DeAgostini. 

Oviraptor emplomallat incubant.
Foto: Julius Csotonyi.
A més d'aquest malentès que hi hagut en el seu comportament, es pot dir que hauria un gran espectre de dietes en els Oviraptorosaures. La majoria de paleontòlegs creuen, a l'igual que amb els Ornitomimosaures, que la mandíbula desdentada indica una dieta omnívora. El bec de molts Oviraptorosaures estava dissenyat per triturar aliments durs, entre els que destacarien els mol·luscs bivalves, un fet justificat per la configuració de la mandíbula d'alguns exemplars, com el Conchoraptor de Mongòlia (el nom del qual prové justament de closca). Actualment la majoria de paleontòlegs creuen que serien una part important de l'alimentació dels Oviraptorosaures tardans en detriment dels ous. També s'han trobats continguts estomacals en esquelets d'Oviraptor que representen llangardaixos i cries d'altres dinosaures, pel que almenys aquesta espècie també s'alimentaria de petits vertebrats. Però entre els Oviraptorosaures més primitius l'evidència apunta que la seva dieta apuntaria cap al vegetarianisme, per exemple, les grans dents de l'Incisivosaurus no són esmolades i són més semblants a les de dinosaures herbívors no Teròpodes o a les dels mamífers herbívors. També s'han trobats gastròlits a l'estómac d'un Caudipteryx, també del Cretaci inferior de la formació Yixian. El Gigantoraptor es considera forces vegades com un herbívor, però presenta unes cames molt grans amb urpes corbades i esmolades, unes proporcions mot semblants a les dels grans Teròpodes depredadors. Si es justifica que incorporava carn a la seva dieta, el Gigantoraptor podria haver caçat preses d'una mida considerable.

Un Oviraptor adult alimentant a les seves cries amb un llangardaix.
Foto: John Sibbick.
Els Oviraptorosaures són un dels primers grups de Celurosaures no aviaris en que es va identificar la presència de plomes en un dels seus membres, més concretament amb el Caudipteryx el 1998, en el qual a més les plomes dels braços i la cua estan molt desenvolupades i s'assemblaven molt a les dels ocells actuals, formant una petita ala en el cas de les extremitats anteriors. Aquestes ales eren molt petites com perquè pogués aixecar el vol, així que, a l'igual que amb altres dinosaures amb protoales, les faria servir més per espantar als enemics o per atreu-re al sexe oposat. El Caudipteryx també presenta plomes filamentoses a la resta del cos que li servirien per mantenir la temperatura, una teoria que ja està més que acceptada. A l'igual que amb altres grups de Celurosaures on ha aparegut algun exemplar emplomallat, després del descobriment del Caudipteryx molts paleontòlegs estan segurs que les plomes serien comunes a tots els Oviraptorosaures i s'han representat als altres membres del clade (tant ja coneguts abans com nomenats posteriorment) amb plomes llargues als braços i al final de la cua i filamentoses a la resta del cos, tot i que no hi hagi evidència directa de la seva presència en els seus fòssils. El fet que es coneixen forces esquelets d'Oviraptorosaures tardans en posició incubació, ha fet que la possibilitat de que tinguessin protoales sigui més real, perquè a l'estendre els braços haurien pogut cobrir del tot amb les plomes els ous situats a la perifèria dels nius i poder mantenir la temperatura adient per a l'eclosió. Hi ha forces investigadors que creuen que els Oviraptorosaures es podrien incloure dins de les aus i que haurien perdut el vol. Entre les proves que podrien justificar-lo estan les ales del Caudipteryx, que es diu que, en comptes de ser un precedent de les estructures voladores dels ocells, haurien vingut de les ales d'aus voladores que s'haurien acabat atrofiant, o l'estructura en forma de pigòstil del final de la cua, tot i que hi ha altres paleontòlegs que consideren que evolucionar de forma diferent i independentment del pigòstil aviari.

Esquelet holotip de Caudipteryx, on les taques negres representen les marques de plomes.
Foto: Viquipèdia.
Dins dels Oviraptorosaures hi ha subdivisions força interessants. Tradicionalment, s'ha considerat dins d'aquest infraordre l'existència de dues famílies: els Quenagnàtids o Elmisàurids (Caenagnathidae/Elmisauridae) i els Oviraptòrids (Oviraptoridae). Els Quenagnàtids tenen unes mandíbules més llargues que les dels Oviraptòrids, unes extremitats més llargues i gràcils i també se'ls hi destaca més l'estructura caudal en forma de pigòstil. Dins dels Oviraptòrids s'han diferenciat dues subfamílies: els Ingeninins (Ingeniinae) de mida més petita, uns braços més curts i sense cresta i que rep el nom del tàxon mongol Ingenia, i els Oviraptorins (Oviraptorinae) amb una mida major, uns braços més llargs i la presència de cresta. Però aquesta classificació dels Oviraptorosaures està a punt de desaparèixer perquè s'ha descobert que molts Quenagnàtids poden estar més relacionats amb els Oviraptorins del que semblava i que l'Oviraptor seria el més primitiu de la seva família, per tant els Oviraptorins serien els Oviraptòrids més basals (sempre s'han considerat els més evolucionats) i després haurien perdut la cresta i així sorgir els Ingeninins (que sempre s'han considerat més primitius que els Oviraptorins). 
Dibuixos del cap de varis Oviraptorosaures de la família dels Oviraptorins. L'exemplar amb la lletra D es va considerar durant molt de temps membre del gènere Oviraptor, però ara molts paleontòlegs el consideren membre d'un altre gènere: Citipati.
Foto: Matt Mart.

dilluns, 20 de juliol de 2015

Dents d'un possible nou Tiranosàurid trobades al Japó.

Es tracten de tres fòssils trobats a la prefectura de Nagasaki, a l'illa de Kyushu, l'any passat per un equip del Museu de la Ciència de Nagasaki i el Museu dels Dinosaures de la prefectura de Fukui (el més important pel que fa a la investigació i divulgació del tema al País del Sol Naixent) i presentats el 14 d'aquest mes als mitjans de comunicació. Estan datades en 81 M.A., a principis del Cretaci superior Campanià.
Per la forma general se sap que són de Teròpodes. La primera dent estaria ubicada a la mandíbula inferior esquerra en una hipotètica mandíbula del dinosaure i fa 82 mm d'alçada, 38 mm d'amplada i 27 mm de gruix. La segona dent te una alçada de 78 mm, una amplada 37 mm i un gruix de 28 mm. Aquesta última peça no està completa del tot i li falta la part de dalt, pel que encara seria més gran, tant o fins i tot més que la primera dent. La tercera dent és molt més petita que les altres, amb una alçada de 37 mm, una amplada de 22 mm i un gruix d'11 mm. Les dues primeres dents han estat identificades com de Tiranosàurids per la seva gran mida, una forma semblant a un plàtan que podria permetre triturar ossos i una secció transversal en forma de D ovalada i amb un bony. La tercera dent, en canvi, no presenta aquestes característiques i pertanyeria a un altre tipus de Teròpode. Tot i que els tres fòssils es van trobar a la mateixa localitat, no se sap (en el cas de les dues primeres) que pertanyessin a un sol individu.

Foto de les tres dents de Teròpode de Nagasaki, que complementa la petita descripció feta anteriorment.
Foto: Museu dels Dinosaures de la prefectura de Fukui.
Anteriorment ja s'havien trobat restes de Tiranosàurids al Japó, més concretament a la prefectura de Fukushima, consistents en una tíbia esquerra i unes quantes dents que es trobarien a la punta de la mandíbula superior. Però aquests fòssils correspondrien a una espècie petita de Tiranosàurid, mentre que la mida del propietari de les dues primeres dents de Nagasaki arribaria a fer 10 m de llargada, pel que és la primera evidència d'un depredador d'una mida tan gran en el Mesozoic japonès. I el fet que les dents siguin de fa 81 M.A., indica que ja hi hauria Tiranosàurids gegantescos a la base del seu arbre evolutiu, quan la majoria de tàxons identificades fins ara encara eren de mida mitjana (entre 5 i 7 m). La regió de Nagasaki estava connectada per terra amb el continent asiàtic, pel que seria raonable que per aquí arribessin a l'arxipèlag japonès Tiranosàurids procedents dels actuals territoris de la Xina i Corea.
Tant les restes de Tiranosàurid de la prefectura de Fukushima com les de la prefectura de Nagasaki encara no han rebut nom o no han estat assignades a cap tàxon conegut. La majoria de les restes de dinosaures trobades al Japó són dents, que moltes vegades no són suficients per poder-les assignar a un tàxon genèric i/o específic conegut o com per crear-ne un de nou. Tot i que sempre hi ha excepcions, com el Wakinosaurus (que a més és japonès), basat només en una dent trobada a la prefectura de Fukouka i que correspondria a un Carnosaure, tot i que ara es considera un tàxon dubtós per a la seva validesa.
Font: BBC i Museu dels Dinosaures de la prefectura de Fukui.       

dissabte, 18 de juliol de 2015

Els Rebaquisàurids: una migració intercontinental de dinosaures al descobert.

Els Rebaquisàurids (Rebbachisauridae) són una família de Sauròpodes estretament relacionada amb la dels Diplodòcids (Diplodocidae) que va viure exclusivament al Cretaci (tot i que es possible que ja existissin a finals del Juràssic) i era originària del continent austral Gondwana, més concretament d'Amèrica del Sud. Al 2011 es va descriure a un membre d'aquesta família a la Península Ibèrica (que llavors formava part del continent septentrional Lauràsia), el Demandasaure (Demandasaurus) de la província de Burgos. El fet que formés part d'un clade fins llavors considerat exclusiu del sud ha fet que alguns paleontòlegs s'hagin preguntat com s'ho va fer per arribar a la Península Ibèrica. Al maig, gràcies a un nou estudi d'un altre Rebaquisàurid, s'ha pogut desvetllar com aquests dinosaures de coll llarg van passar d'un continent a un altre, sent la primera vegada que es desxifra a tot detall una migració intercontinental d'un grup de dinosaures.
Tot i ser originaris d'Amèrica del Sud i està justificada la presència d'una espècie a Europa, el continent on són més comuns els Rebaquisàurids és Àfrica. D'allà prové l'espècie que es va analitzar en aquest nou estudi, publicat a la Plos One: el Tataouinea hannibalis, del qual el nom genèric prové de la província tunisiana de Tataouine (que va inspirar el nom del planeta Tatooine de La Guerra de les Galàxies i on també s'hi van filmar les escenes ocorregudes allà) i el nom específic d'en Anníbal Barca, el famós general cartaginès durant les Guerres Púniques contra Roma. Els primers fòssils del Tataouinea es van descobrir el 2011 per paleontòlegs italians i tunisians en sediments del Cretaci inferior Albià i pertanyien a un sacre articulat i unes vèrtebres caudals. Però van ser destruïts durant la revolució que sacsejava al país aquell any. El 2013, amb la situació més calmada, es van restaurar les peces fetes malbé dos anys abans, se'n van extreure de noves i es va nombrar al dinosaure al qual pertanyien com Tataouinea. Com ja he dit abans, enguany s'ha revisat la seva descripció fent servir nous fòssils descoberts després de la descripció inicial, que s'han reconstruït mitjançat imatgeria 3D. Gràcies a això s'ha pogut complementar d'una millor manera la informació que ja es tenia sobre el Tataouinea. Entre el que s'ha descobert hi ha que els ossos del Tataouinea tenien cavitats buides plenes d'aires que alleugerien el seu pes i li facilitaven la respiració, d'una manera molt semblant a la dels ocells i els Teròpodes, tot i ser un Sauròpode que estava més allunyat evolutivament d'aquests. Els ossos pèlvics del Tataouinea també estaven buits per dins, una característica única en tots els dinosaures.
Vèrtebres sacres, vèrtebres caudals, l'ili esquerre i l'isqui dret de l'holotip del Tataouinea i reconstrucció de l'esquelet del dinosaure en que hi estan acolorits els ossos representats a dalt.
Foto: Nature (la revista on es va publicar la descripció original del Tataouinea).

Reconstrucció d'un Tataouinea.
Foto: Davide Bonadonna.
Amb la descripció complementada, els paleontòlegs, liderats per en Federico Fanti de la Universitat de Bolonya (Itàlia), van acabar d'establir les relacions filogenètiques entre el Tataouinea amb altres Rebaquisàurids africans, sud-americans i el Demandasaure europeu i explicar la seva expansió. L'equip d'en Fanti ha argumentat que els Rebaquisàurids es van originar a Amèrica del Sud fa uns 160 M.A., a finals del Juràssic. Llavors aquest continent estava cobert d'espesses i humides selves tropicals que podrien sustentar a Sauròpodes de gran mida, com el Zapalasaure (Zapalasaurus), un Rebaquisàurid primitiu trobat a Argentina de 25 m de llargada. 25 milions d'anys més tard, fa 135 M.A. (Cretaci inferior) comencen a aparèixer els primers Rebaquisàurids a Àfrica, que llavors formava una sola gran massa continental amb Amèrica del Sud dins del Gondwana. Allà el clima era més sec i havia menys vegetació, poca per alimentar a un coll llarg de 25 m. Per tant, els Rebaquisàurids africans van haver de reduir la mida per poder sobreviure millor. Això explicaria les cavitats en els ossos del Taraouinea, el qual només mesurava 12 m de llargada. Un altre Rebaquisàurid d'aquest continent era el Nigersaure (Nigersaurus), conegut pel seu estrany crani aplanat amb bateria dental, que encara era més petit (9 m de llargada). Però aquesta teoria presenta dos problemes: en primer lloc retrocedeix desenes de milions d'anys l'origen acceptat fins ara dels Rebaquisàurids. I en segon lloc hi ha el fet que els fòssils dels tàxons sud-americans són més recents que els tàxons africans i el Demandasaure. Però l'equip d'en Federico Fanti ha escollit per un origen sud-americà dels Rebaquisàurids i no per un origen africà perquè filogenèticament els tàxons del primer continent estan més a prop de la base del grup que els del segon continent.

Comparació de la mida d'un Zapalasaure, un Tataouinea, un Demandasaure i un Nigersaure.
Foto: El País.
I per acabar, com el Tataouinea va arribar a la Península Ibèrica i va evolucionar fins a donar lloc al Demandasaure? En Federico Fanti diu que la zona de l'antic Mar de Tethys que separava el que actualment és Tunísia de l'antiga illa que s'acabaria convertint en la Península Ibèrica seria poc profunda i els Rebaquisàurids la poguessin creuar. En José Ignacio Canudo, paleontòleg de la Universitat de Saragossa que va participar en el nomenament del Demandasaure, ha acceptat en part la teoria de l'italià. Només en part perquè no considera que els dinosaures creuessin el mar directament cap a Iberia perquè, tot i que la separació amb Àfrica seria poca, hi havia corrents molt forts que ho convertirien en una barrera infranquejable. En Canudo aposta a que els Rebaquisàurids van arribar a Europa per la Península Itàlica, que llavors formava part d'Àfrica i que més o menys a l'època en que va viure el Demandasaure es va unir al continent del nord portant tot un seguit de fauna procedent del sud, d'una manera molt semblant al que li passaria a l'Índia amb Àsia milions d'anys més tard, un fenomen que ja es coneix com "una Arca de Noè biològica". Això s'hauria produït fa 130 M.A., cinc milions d'anys després de que apareguessin a Àfrica. Pel que la migració dels Rebaquisàurids des d'Amèrica del Sud fins a Europa va durar 30 milions d'anys, amb cada tram protagonitzat per una espècie diferent.

Mapa que mostra la migració dels Rebaquisàurids, amb l'origen i les destinacions indicades amb lletres.
Foto: El País.
Font: El País.

dijous, 16 de juliol de 2015

El Ceratòpsid del Museu Reial d'Ontàrio ja te nom: Wendiceratops pinhornensis.

Si heu llegit "Un nou Ceratòpsid, estrella al Canadà", on es comenta que al Museu Reial d'Ontàrio (ROM) a la ciutat canadenca de Toronto s'exposava l'esquelet d'un nou tàxon de dinosaure banyut sense nom amb un crani amb moltes ornamentacions òssies, us sonarà. Doncs sí, ara aquest Ceratòpsid que ja s'havia donat a conèixer abans d'hora torna a sortir als mitjans, aquesta vegada ja amb un nom binomial: Wendiceratops pinhornensis.
Ha estat descrit pels paleontòlegs David Evans i Michael Ryan, els mateixos que van presentar la seva descoberta i els seus ossos als canadencs ja fa més de 6 mesos, a la revista Plos One el 8 de juliol. El seu nom genèric vol dir "cara banyuda de Wendy", en honor de, com ja vaig comentar a l'entrada enllaçada anteriorment, de la paleontòloga Wendy Sloboda que va descobrir les seves primeres restes el 2010 als badlans del sud d'Alberta. El nom específic prové de la Reserva Provincial de Pasturatge Pinhorn, un parc natural situat a prop d'on es van trobar les restes del dinosaure. Els doctors Evans i Ryan l'han descrit a partir de més de 200 ossos pertanyents a quatre exemplars (tres adults i un juvenil). A l'altra entrada vaig mencionar a l'holotip, que va ser l'únic exemplar que llavors es va presentar.
Les roques on es van trobar els ossos diagnosticats del Wendiceratops pertanyen a la Formació Oldman, datada a principis del Cretaci superior Campanià fa 79 M.A. En aquesta època comencen a aparèixer a Amèrica del Nord els primers Ceratòpsids de grans cranis amb banyes i projecció parietal altament desenvolupades i ornamentades respecte a tipus més primitius de dinosaures banyuts (els Ceratopsians). Però tenen un registre fòssil amb només set tàxons identificats, molt pobre comparat amb el dels Ceratòpsids del Campanià superior i el Maastrichtià. Els fòssils d'aquests Ceratòpsids basals són molt limitats i estan en un estat força fragmentari. El descobriment del Wendiceratops és important està representat amb un material fòssil més abundant i en millor estat que el de les altres espècies, que a més comprèn ossos de diferents parts del cos, tot i que la part que més crida l'atenció és el crani, un dels més ornamentats de tota la família, amb banyes corbades a la projecció parietal i probablement també banyes postorbitals i una gran banya nassal en posició vertical. Dic "probablement" perquè encara no s'han trobat ossos d'aquests dos tipus d'estructures en les restes del Wendiceratops (en el cas que estiguessin ossos, perquè hi havia Ceratòpsids amb banyes de ceratina). Les banyes postorbitals s'han deduït amb comparació amb altres dinosaures banyuts i la banya nassal a partir d'una protuberància situada a aquesta zona del crani que seria la seva base. Tot i que no es pot determinar la seva forma, se sap que la presentava. Aquesta possible banya es força semblant a la dels Centrosaurins, per tant el Wendiceratops s'ha classificat en aquesta subfamília. Per altra banda, la presència d'aquesta estructura i l'antiguitat de les restes indiquen que la banya nassal va evolucionar per separat i en èpoques diferents en les Centrosaurins i Casmosaurins, l'altra subfamília dels Ceratòpsids. Això va en contra de la idea que es tenia fins ara, en que es deia que la banya nassal estava present en el seu avantpassat comú de tota la família.
Els descobriments de Ceratòpsids fet els últims anys sempre han mostrat que la diversitat dels seus cranis és més àmplia de la que es creia en un principi, i, com s'ha vist, el Wendiceratops no és cap excepció. Però la seva antiguitat mostra que aquesta ja existiria en el principi de la seva radiació evolutiva.

Comparació entre la projecció parietal del Wendiceratops (A) amb la d'altres Ceratòpsids Centrosaurins: Xenoceratops (B), Centrosaurus (C), Styracosaurus (D), Achelousaurus (E), Albertaceratops (F), Pachyrhinosaurus (G), Einiosaurus (H) i Diabloceratops (I). 

Reconstrucció del cap d'un Wendiceratops.
Foto: Danielle Dufault.

dilluns, 6 de juliol de 2015

Els Maniraptors.

Els Maniraptors són la principal subdivisió dins dels Teròpodes Celurosaures i inclou als ocells i als seus avantpassats mesozoics més derivats que els Ornitomimosaures. El seu nom vol dir en llatí "mà (manus) de lladre (raptor)". L'última terminació s'utilitza molt al nombrar gèneres de dinosaures de dins d'aquest clade (entre ells els coneguts Oviraptor i Velociraptor). Els Maniraptors no aviaris els formen sis grups: els Oviraptorosaures, els Terizinosaures, els Alvarezsauroïdeus (Alvarezsauroidea), els Troodòntids, els Escansoriopterígids, i els Dromeosàurids. En nombrar a aquest grup s'ha volgut fer referència a les mans perquè en elles s'observen canvis importants respecte a Celurosaures més primitius com els Tiranosauroïdeus i els Ornitomimosaures que portarien a les ales de les aus que les ajudarien a conquerir el medi aeri, que és on aquests supervivents dels dinosaures triomfen actualment. Per un camí semblant ja van passar els Pterosaures a principis del Mesozoic i també hi passarien els ratpenats durant el Cenozoic.
La primera modificació important en els braços i mans dels Maniraptors no aviaris és l'augment de longitud d'aquests. Tot i que el canvi principal en l'estructura de la mà prové del canell, on dos dels seus ossos (carpians) es fusionen per donar lloc a un nou os en forma de mitja lluna (i que per això rep el nom de carpià semilunar) que proporciona l'existència d'una mà molt mòbil, àgil, ràpida, precisa i letal per atrapar preses i que més tard permetrà a la mà realitzar el moviment que requereix l'aleteig durant el vol. Les mans acaben en unes urpes corbes molt desenvolupades perfectament adaptades per agafar el menjar, les quals destaquen molt en els Dromeosàurids i en aquest cas tenen la denominació col·loquial d'urpes assassines. El fet que la majoria de tàxons de Maniraptors tinguin urpes fa pensar en un origen arborícola d'aquests. De fet, algunes de les espècies més basals (que van viure durant el Juràssic superior/Cretaci inferior) ho eren, com els Escansoriopterígids (exemple Yi qi), els Dromeosàurids Microraptor i Changyuraptor i també el primer ocell Archaeopteryx. És possible que les primeres formes de vol tant en aus com en Maniraptors no aviaris apareguessin en espècies com aquestes.
Mans d'un Maniraptor no aviari a l'esquerra (Deinonychus) i d'una au antiga a la dreta (Archaeopteryx).
Foto: Viquipèdia.
Les característiques de transició cap les aus dels Maniraptors s'estenen per tot l'esquelet. Per exemple, la cua es modifica notablement fins al punt en que la seva zona proximal es molt mòbil i ràpida mentre que la distal es torna completament rígida i el dinosaure l'utilitzava com a timó a l'hora de córrer. També s'accentua la reducció de les vèrtebres caudals. El pubis s'orienta cap endarrere i es disposa de forma més o menys paral·lela a l'isqui. Les clavícules es fusionen un sol os, la fúrcula, que en les aus enforteix la caixa toràcica perquè suporti les pressions durant el vol. Per una altra banda, és en els Maniraptors no aviaris on està del tot justificada l'inici de la presència de plomes llargues semblants a les dels ocells, tot i que la majoria de tàxons amb plomes encara les tenen filamentoses.

Evolució de la fúrcula en els Teròpodes i les aus. Tot i que adquireix importància amb els Maniraptors, ja existia en Teròpodes més primitius.
Foto: Viquipèdia.

Comparació de les pelvis d'un Maniraptor aviari (Archaeopteryx) i un altre de no aviari (Velociraptor).
Foto: Fins to Feet.   
Les característiques de la mà dels Maniraptors comencen a desenvolupar-se en els Ornitomimosaures, tot i que aquests no tenen les característiques necessàries per ser considerats Maniraptors, pel que es consideren el grup germà d'aquests últims englobant-los en un clade més inclusiu anomenat Maniraptoriformes. La separació entre els Ornitomimosaures i els Maniraptors hauria ocorregut a  la segona meitat del Juràssic i la separació entre els diferents llinatges de Maniraptors, a finals del mateix període, tot i que, més o menys de la mateixa manera que els Tiranosauroïdeus i els Ornitomimosaures, no comencen a tenir certa importància fins ja començat el Cretaci, quan els Carnosaures entren en decadència a diverses parts del món. Com ja s'ha dit abans, molts Maniraptors van començar sent insectívors arborícoles i més tard van evolucionar fins a formes terrestres que anaven des dels gegantins Terizinosaures herbívors fins als petits però mortífers depredadors Dromeosàurids, passant pels Oviraptorosaures de grans crestes.