salutació

A mi m'agraden els dinosaures i la paleontologia, ( i també l'arqueologia ) .... i a tu?

dissabte, 19 de març de 2016

Timurlengia euotica: una baula perduda en l'evolució dels Tiranosauroïdeus.

En l'evolució dels Tiranosauroïdeus hi ha un buit de 20 milions d'anys a mitjans del Cretaci, entre els 100 i els 80 M.A. Abans dels 100 M.A., tots els Tiranosauroïdeus eren dinosaures petits amb una mida inferior a la d'un cavall i ocupaven nínxol ecològics de depredadors secundaris. Després dels 80 M.A., ja trobem els Tiranosauroïdeus de més de 5 m de llargada i més d'una tona de pes ja convertits en els depredadors dominants. S'ha deduït que el podria haver passat durant aquell parèntesi hauria estat un increment de la mida, però la falta de fòssils ha fet que no s'hagi pogut aclarir aquesta hipòtesi. S'ha hagut esperar fins ara perquè sortís una esperança per resoldre aquest dilema, un animal que es podria definir la baula perduda de l'evolució dels Tiranosauroïdeus.
Per entendre a aquest fòssil tan important tenim que viatjar a l'Uzbekistan, un país que no és molt conegut com a productor de fòssils de dinosaures (ja que a més s'han trobat relativament pocs), però on almenys hi ha una formació geològica on s'ha pogut reconstruir amb certa precisió l'ambient d'una època força desconeguda de l'evolució dels dinosaures: l'inici del Cretaci superior, al Turonià (al voltant dels 90 M.A.). De fet, el nom genèric del nou depredador és una referència al país a través del seu personatge més representatiu: Timur Leng, el rei conqueridor del segle XIV que és més conegut a Occident com a Tamerlà. Els dinosaures uzbeks procedeixen de la Formació Bissekty, de l'època esmentada abans i situada al desert Kyzylkum al nord-est del país. Paleontòlegs russos porten treballant a la Formació Bissekty des dels anys 40.

Reconstrucció d'un Timurlengia emplomallat (no s'han trobat plomes als seus ossos) caminant per una platja. La Formació Bissekty representa un antic entorn costaner i humit (o sigui, res a veure amb el que és avui) amb molts cursos fluvials.
Foto: Todd Marshall.
El 2004, el rus Alexander Averianov va desenterrar una caixa cranial de Teròpode a la Formació Bissekty i la va guardar en una caixa a l'Institut de Zoologia de l'Acadèmia Russa de Ciències. Van haver de passar de deu anys, perquè un expert en Tiranosauroïdeus, en Stephen Brusatte de la Universitat d'Edimburg, s'adonés de la importància de la peça rescatada per en Averianov. Tots dos junts han participat en la descripció del Timurlengia euotica publicada a la revista PNAS el 14 de març. Només la caixa craniana representa l'holotip. S'han identificat més de fòssils de Timurlengia, però cadascun pertany a un individu diferent: la meitat dreta d'una altra caixa craniana, un maxil·lar dret, un os frontal esquerre, un quadrat esquerre, un dentari dret fragmentari, dues vèrtebres cervicals, una vèrtebra dorsal, tres vèrtebres caudals, una urpa de la mà i una altra del peu. En total, només s'hi troba representat el 5% de l'esquelet total, Tot i això, s'ha pogut estimar la seva mida en 3-4 m de llargada i 170-270 quilograms, comparable a la d'un cavall i que seria mitjana en els Tiranosauroïdeus.

Ossos identificats del Timurlegia amb la seva situació a un hipotètic esquelet complet de l'animal.
Foto: PNAS.  
El Timurlengia pot semblar gran, però no arribava als 12 m i a les 7 tones del Tyrannosaurus, pel que encara podria ser considerat un depredador de segona. A més, els seus ossos de constitució gràcil i això fa que s'assembli més als seus minúsculs avantpassats de finals del Juràssic i principis del Cretaci que no pas del seu parent més conegut de complexió robusta. Però tenia una arma amagada en el seu encèfal, que ajudaria als seus descendents a acabar dominant els ecosistemes de la recta final del Mesozoic. La tomografia computada de la seva caixa craniana mostra que tenia un cervell gran amb unes capacitats olfactives, auditives i visuals en un nivell de desenvolupament molt semblant al dels Tiranosauroïdeus tardans, Destaca sobretot la oïda interna, amb uns canals semicirculars molt grans que podrien haver ajudat al Timurlengia a escoltar sons de baixa freqüència. Això canvia el que es creia fins ara de l'evolució dels Tiranosauroïdeus, ja que característiques com l'anteriorment esmentada només havien aparegut amb les espècies gegants de la part final de la seva evolució i es suposava que van sorgir en aquests dinosaures quan hi va haver l'increment de mida. El Timurlengia ens mostra que les característiques que van fer dels Tiranosauroïdeus uns depredadors excel·lents ja existien en les espècies més petites com aquesta, pel que seria un dels animals més ferotges de l'ecosistema del Turonià de la Formació Bissekty.

La caixa cranial holotip del Timurlengia (vistes posterior, ventral i lateral dreta) i la seva tomografia computada (cervell blau fosc, oïda interna rosa, nervis grocs i vasos sanguinis vermells).
Foto: PNAS.

Una dent de Timurlengia (dreta) al costat d'una dent de Tiranosaure (esquerra) a la presentació del nou tàxon uzbek al Museu Nacional d'Història Natural de Washington DC.
Foto: Nsikan Akpan.
Les orelles desenvolupades han ajudat a crear el nom específic del Timurlengia, euotica, que significa amb bona oïda en grec. El Tiranosauroïdeu més proper filogenèticament al Timurlengia és el Xiongguanlong, identificat a la província xinesa de Gansu en roques de l'Aptià (112 M.A.), molt abans que el nou tàxon uzbek, però que tenia una mida semblant. El Xiongguanlong es caracteritza per tenir un musell llarg i estret. El Timurlengia té un dentari allargat que indica que la seva boca tindria una forma semblant. Aquests Tiranosauroïdeus de mida mitjana i musell llarg serien el grup germà dels Tiranosàurids, que serien els que experimentarien l'increment de mida. El descobriment del Timurlengia suggereix que els Tiranosauroïdeus van superar la mida d'un cavall en un temps relativament ràpid que serien aquests 20 milions d'anys de parèntesi que just ara s'estan desvetllant. Realment, un bon desenvolupament dels sentits no els hauria pogut ajudar a fer-se gran si no fos perquè això va passar durant el declivi dels Al·losauroïdeus com a reis de la majoria d'ecosistemes cretàcics, ja que aquests també tenien sentits especialitzats.

Arbre filogenètic dels Tiranosauroïdeus amb la inclusió del Timurlengia i on es marca el buit temporal del Cretaci mitjà.
Foto: PNAS.

dissabte, 5 de març de 2016

Com un dinosaure va sobreviure a una pallissa gairebé mortal.

Per ara s'han identificat patologies en cinc esquelets de Teròpodes no aviaris. Es tracten de fractures i punxades possiblement relacionades amb un estil de vida depredador i combatiu ple d'enfrontaments amb tot tipus de criatures, i que per ara s'han trobat a la cintura escapular i les extremitats anteriors. Els esquelets lesionats són un d'Al·losaure, un de Deinocheirus i tres de Tiranosaure, estant en aquests últims el que presenta el nombre de patologies identificat fins ara: quatre. Ara, tots aquests han estat superat de plet per un dels primers grans dinosaures depredadors: un Dilofosaure (Dilophosaurus wetherilli) amb vuit ossos afectats.
I és que, a més, el Dilofosaure on s'han documentat les lesions és l'holotip de l'espècie, identificat ja fa més de 70 anys, al 1942, a la Formació Kayenta (Juràssic inferior Sinemurià, 196 M.A.) d'Arizona. Ha estat reexaminat per en Phil Senter i la Sara Juengst, que van donar a conèixer els seus resultats a la Plos One el 24 de febrer. Tots dos són paleopatòlegs. La paleopatologia és la branca de la paleontologia que es estudia les patologies en els ossos fossilitzats dels animals extingits.
La veritat és que és una mica estrany que hagin tardat a descobrir una cosa tant important en un esquelet coneguts pels científics des de fa tant de temps, però té els seus perquès. El primer és que sovint costa identificar que és una anomalia causada durant la vida de l'individu o després de la seva mort, ja que si el que hi ha en un esquelet pertany al segon cas, és tasca de la tafonomia i no de la paleopatologia. Per assegurar-se si una deformitat és una patologia o no, s'ha de veure si hi ha alguna cosa semblant en animals actuals. En Senter i la Juengst recomanen utilitzar les aus i els rèptils com anàlegs per als dinosaures degut al seu estret parentesc. Ho diuen perquè no consideren oportú fer-ho amb mamífers, ja que pot portar a errors degut a les diferencies que hi ha entre les malalties d'aquests i les dels rèptils i les aus. Una altra raó per la qual es tant difícil reconèixer patologies en els fòssils és perquè moltes vegades es deixen de banda en les descripcions, sent oblidades en el pitjor dels casos.

Foto de l'holotip del Dilofosaure feta el 1954, quan se li va posar el nom de Megalosaurus wetherilli. Actualment una rèplica està exposada al Museu Reial d'Ontàrio a Toronto (Canadà).
Foto: Bulletin of thr Geological Society of America.
Per sort, moltes de les ferides no mostren cap rastre d'infecció, el que seria una prova de que el Dilofosaure va sobreviure mesos, o fins i tot anys, després de que rebés la pallissa més gran identificada fins ara al registre fòssil, el que és una prova de que els dinosaures eren criatures molt resistents que es podien recuperar d'inflexions molt fortes, que per un mamífer podrien ser fins i tot mortals. Però altres ferides van seguir presents durant el temps en que l'animal va continuar vivint. Gairebé tota l'extremitat anterior dret va quedar truncada. L'húmer mostra un grau de torsió anormal comparat amb el seu equivalent del braç esquerre, l'escàpula mostra una línia discontínua pròpia d'una fractura, el cúbit mostra una forma anormal perquè va continuant creixent després de rebre la ferida, i el tercer dit de la mà va perdre les falanges i no es podia flexionar.

Fotos dels ossos afectats de l'esquelet holotip del Dilofosaure i la seva situació al cos del dinosaure. Segons les lletres: el radi i el cúbit drets, els dos húmers, l'escàpula dreta, una falange del tercer dit de la mà dreta, el tercer metacarpià, una falange del primer dit de la mà esquerre i la seva homòloga de la mà dreta, el cúbit esquerre, el radi esquerre, i els metacarpians i les falanges del segon i el tercer dits de la mà dreta.
Foto: Plos One.  
La flexió anormal de l'húmer va fer que tot el braç del Dilofosaure també sobresortissin de la posició habitual. Això ha estat relacionat amb l'osteodisplàsia, una malaltia òssia que afecta a les aus amb deficiències nutricionals. El que passa és que si una au té una extremitat lesionada, fa canviar de pes a l'altra extremitat per evitar el dolor i això provoca que els seus ossos es deformin, encara que hi ha l'inconvenient de que després aquests ossos siguin més propensos a patir lesions. Aquest seria el primer cas d'aquest tipus de malaltia en un dinosaure no aviari. Hi ha dos tipus de ferides. Unes indicarien que el Dilofosaure va patir un gran impacte contra una superfície durant la lluita en que va estar involucrat, probablement xocant contra un arbre o una roca. Les altres semblen ser fetes per un element corporal d'un altre dinosaure, encara que no s'ha pogut concretar si l'atacant era un altre Dilofosaure, un depredador o una presa a la defensiva. 

Dibuix de la mà on es veu la situació del tercer dit de la mà esquerre després de que rebés la pallissa.
Foto: Plos One.