salutació

A mi m'agraden els dinosaures i la paleontologia, ( i també l'arqueologia ) .... i a tu?

dissabte, 30 de juliol de 2016

Nous rastres d'icnites de dinosaures a Bolívia.

El registre fòssil de dinosaures més conegut d'Amèrica del Sud és el d'Argentina, però també n'existeix un als països veïns que no s'ha d'oblidar, com Bolívia, on els fòssils corporals no són comuns però els rastres d'icnites de diferents tipus de dinosaures. Aquesta setmana s'ha reportat la visita del paleontòleg argentí Sebastían Apesteguía a tres rastres bolivians acabats de desenterrar.
Els dos primers rastres pertanyen a un Estegosàurid i a un Sauròpode, tots dos del Juràssic superior (circa 145 M.A.) identificats al jaciment Palmar de Tunasniyoj, a 50 km de la localitat d'Icla (província Juana Azurduy de Padilla, al sud del país). Es tracten d'uns dels rastres d'icnites mesozoiques més antics d'Amèrica del Sud i, en el  cas de l'Estegosàurid, representaria una possible nova espècie. En Sebastían Apesteguía va vindre el 28 de juny com a part d'una expedició organitzada per l'Ajuntament d'Icla i serà ell l'encarregat d'estudiar les icnites i publicar la descripció en una revista científica. La presència de tantes petjades a Tunasniyoj podria ser deguda a que seria un oasi envoltat per un gran desert a finals del Juràssic. És un descobriment important perquè es troben entre alguns dels pocs rastres de dinosaures juràssics a Bolívia, sent la majoria del Cretaci.

Un dels rastres de dinosaures de Palmar de Tunasniyoj.
Foto: Correo del Sur (diari bolivià).

I pertany al Cretaci una icnita gegantina (1,15 metres d'amplada) de Teròpode visitada per en Apesteguía al 26 de juny, la més gran trobada a Bolívia. Va ser trobada per una guía turística, la Grover Marquina, a prop d'una de les capitals bolivianes, Sucre, i estaria situada en sediments al voltant dels 80 i els 78 M.A. (Cretaci superior Campanià). Es tractaria d'una icnita d'Abelisàurid, els màxims depredadors de l'època en la regió, i la mida de l'animal s'ha estimat en 12 m, sent molt gran per a aquests Teròpodes amb una longitud mitjana d'entre 6 i 9 m. També és la petjada d'Abelisàurid més gran del món junt amb una altra trobada al llac Turkana (Kenya), tampoc descrita científicament.

En Apesteguía al costat de la icnita d'Abelisàurid.
Foto: EFE.

divendres, 29 de juliol de 2016

Tres notícies sobre la Paleontologia turolenca.

Aquí us presento un recull de tres notícies relacionades amb els jaciments del Juràssic superior i el Cretaci inferior de Terol amb presència de fòssils corporals i icnites de dinosaures. La primera és sobre un estudi en relació a icnites descobertes ja fa anys, la segona sobre l'apropament al públic d'aquests fòssils i la tercera sobre els resultats de la campanya paleontològica d'aquest estiu.

DESCRIPCIÓ D'ICNITES DEL CRETACI

El grup d'Investigació de Vertebrats del Mesozoic i el Quaternari de la Universitat de Saragossa (conegut també com Aragosaurus) va publicar al 5 de juliol (la notícia no va ser publicada al blog del grup investigador fins al dia 27) al New Mexico Museum of Natural History and Science Bulletin la descripció de 11 icnites de Teròpodes i Ornitòpodes de la Formació Mirambel (Cretaci inferior Barremià, situada al municipi de Castellot) descobertes per aquests paleontòlegs al 2011. És el primer estudi sobre icnofòssils d'aquesta localitat. Hi ha diferents tipus d'icnites entre les identificades a Mirambel (petjades veritables, sub-petjades, contramotlles...), algunes molt ben conservades. El més interessant és que les petjades de Teròpodes superen a les d'Ornitòpodes, tot el contrari que amb els ossos, on els Ornitòpodes són els dinosaures que dominen. També hi ha dues icnites de Sauròpodes. La majoria d'elles no s'han pogut identificar, excepte els gèneres Megalosauripus (Teròpode) i Caririchnium (Ornitòpode).

Icnites de Teròpodes de la Formació Mirambel.
Foto: New Mexico Museum of Natural History and Science Bulletin.

LA MUSEALITZACIÓ DUNES ALTRES ICNITES

Un altre municipi amb jaciments d'icnites de dinosaures (fins a 61 localitats amb 800 fòssils en total) és El Castellar, els quals són de finals del Juràssic (Formació Villar del Arzobispo, 150-145 M.A.) i on hi destaquen les petjades Deltapodus ibericus, relacionades amb el Tireòfor Estegosàurid Dacentrurus armatus identificat per restes òssies, i les Iberosauripus grandis identificades com les d'un Teròpode de gran mida. Els jaciments juràssics de El Castellar són Bien de Interés Cultural pel Govern aragonès des del 2004. En aquest últim any, la Fundación Dinopolis, la principal organització paleontològica dedicada a la investigació i la difusió de les restes fòssils mesozoiques de la província, ha musealitzat algunes de les localitats més importants cobrint-les, cercant-les, marcant recorreguts perquè els visitants puguin veure el més a prop possible els rastres d'icnites més importants i posant panells per facilitar la compressió dels fòssils presents (força semblant al Mirador del Cretaci de Coll de Nargó). És l'últim pas donat per la Fundación Dinopolis per difondre el patrimoni paleontològic de la província i promoure el desenvolupament local, tenint com el seu màxim exponent els museus amb parcs temàtics infantils de la capital i alguns altres pobles com Riodeva, Galve, Castellot o Albarrasí.

Recorregut museístic per un jaciment d'icnites juràssiques de El Castellar.
Foto: Fundación Dinopolis.

RESULTATS IMPRESSIONANTS EN LA CAMPANYA D'EXCAVACIÓ D'ENGUANY

És a l'estiu quan es duen a terme les campanyes d'excavació en els jaciments paleontològics ibèrics, sent la més coneguda la dels jaciments plistocènics de la Serra d'Atapuerca, però també està la dels jaciments miocènics del Cerro de Los Batallones (Comunitat de Madrid) i els jaciments mesozoics repartits per tot Terol, sent organitzades per la Universidad de Verano de Teruel (UVT), impartida per la mateixa Fundación Dinópolis, I els resultats d'aquesta campanya són molt prometedors. Al 2015 i enguany, l'UVT ha centrat els seus objectius al jaciment Sant Cristóbal, pertanyent geològicament a la Formació Villar del Arzobispo i administrativament a El Castellar. Les activitats fets, organitzades pel paleontòleg Alberto Cobos, consistien a que els alumnes identifiquessin icnites de Deltapodus i després desenterressin restes òssies, que no va començar bé però que va acabar en un espectacular esquelet gairebé complet d'Estegosàurid (possiblement de Dacentrurus) amb el 40% dels ossos (vèrtebres sacres, dorsals, caudals i cervicals; costelles, fèmur, peroné i una espina òssia de la cua), amb alguns ells articulats. Els ossos d'Estegosàurids són força comuns en la Formació Villar del Arzobispo, però el nou esquelet pot ser el més complet identificat a tot l'estat espanyol. La notícia ha estat reportat pel Diario de Teruel quan moltes de les restes ja s'havien desenterrat, però encara no s'han extret de la matriu rocosa. Un altre paleontòleg de la Fundación Dinópolis, en Rafaeal Royo, va ser entrevistat al diari destacant la importància de l'isqui, un altre os present en aquest exemplar i que podria indicar, després del llarg procés de preparació i descripció que encara s'ha de fer, si pertany a l'espècie Dacentrurus armatus o una nova espècie del gènere o fins i tot un nou gènere.

Els alumnes de l'UVT desenterrant els ossos del possible Dacentrurus del jaciment Sant Cristóbal.

dimarts, 26 de juliol de 2016

Murusraptor barrosaensis, segon Teròpode argentí en dues setmanes.

Fa més o menys dues setmanes que a PlosOne es va publicar la descripció del misteriós Teròpode argentí Gualicho shinyae i ara, a la mateixa revista, surt a la llum un altre depredador gegant igual d'inquietant. L'estudi va ser publicat al dia 20 d'aquest mes per dos dels majors experts mundials en dinosaures: en Rodolfo Coria del Consejo Nacional de Investigaciones Científicas y Técnicas (Argetina) i en Philip Currie de la Universitat d'Alberta.
L'animal descrit, el Murusraptor barroseansis, és un possible Megaraptor del Cretaci superior Turonià (circa 80 M.A.) de la Formació Sierra Barrosa a la província de Neuquén, amb el que tampoc no està molt lluny d'on es va descobrir al Gualicho. Es pot apreciar que el nom específic fa referència a l'origen geogràfic de l'animal, mentre que el nom genèric vol dir "lladre del mur" en llatí ja que l'holotip es va desenterrar a la paret d'un canyó. L'holotip del Murusraptor es va descobrir al 2001 i representa a un individu, probablement juvenil, que conserva bona part del crani (caixa craniana, lacrimal, prefrontal, postorbital i quadrat, entre altres), les dents, dotze vèrtebres, onze costelles, gastralia, una gran urpa manual (molt característica del grup), l'ili esquerre complet, l'ili dret parcial, extrems proximals dels dos pubis, extrems distals dels isquis, la tíbia dreta i un calcani. L'exemplar faria uns 6,5 m de llargada.

Siluetes del crani i el cos complet del Murusraptor on hi estan pintats els ossos de l'holotip del Murusraptor.
El Murusraptor és el quart Megaraptor identificat a Amèrica del Sud després del Megaraptor namunhaiquii, l'Aerosteon riocoloradensis i l'Orkoraptor burkei, formant part així d'un clade també present al Cretaci d'Austràlia, el Japó i possiblement el Brasil que encara presenta una posició molt volàtil, oscil·lant entre els Al·losauroïdeus i els Celurosaures. L'holotip juvenil del Murusraptor té una mida semblant a les d'un Aerosteon i un Orkoraptor adults i fins i tot podria superar al Megaraptor a l'arribar a l'edat adulta. El Murusraptor, a l'igual que el Gualicho, presenta característiques òssies de diferents tipus de Teròpodes. Per començar, el lacrimal, les costelles sacres i l'isqui són novetats evolutives pròpiament seves. En l'anàlisi filogenètica, alguns caràcters dels ossos cranials eren fins i tot semblants als dels Teròpodes primitius tipus Cryolophosaurus. Pel que respecte als altres Megaraptors, les vèrtebres, les costelles, les gastralia, la tíbia i les dents del Murusraptor tenen més afinitats amb les del Megaraptor, encara que s'observen algunes diferències d'origen ontogènic ja que entre els fòssils descrit del Megaraptor hi ha exemplars més joves i més madurs que l'holotip del nou tàxon. Els ossos prefrontal, postorbital i quadrat del Murusraptor tenen una forma gairebé idèntica als de l'Aerosteon, juntament amb alguns trets vertebrals i l'ili. Característiques dentals i del postorbital també s'han trobat semblants a les de l'Orkoraptor.

L'holotip del Murusraptor tal com es va trobar a la matriu rocosa, amb identificacions d'alguns ossos.
Foto: PlosOne.
Una primera anàlisi filogenètica inclou al Murusraptor en un grup format pels Megaraptors sud-americans que, a la vegada, es posa al costat dels Neovenatòrids, família pertanyent als Al·losauroïdeus. El Murusraptor comparteix amb els Neovenatòrids caràcters de les vèrtebres, l'ili i la tíbia. Una segona anàlisi utilitzant menys animals situa als Megaraptors de tots els continents on s'han trobat restes en un sol clade sense subdivisions, però en aquest cas es situa com el tàxon germà dels Tiranosàurids. Trets de les dents maxil·lars i dentaries, el prefrontal, el quadrat, l'acetàbul (situat a l'ili), l'isqui, el postorbital i el calcani. Per ara, el Murusraptor es situa entre els Neovenatòrids i els Tiranosàurids, encara que també té trets dels Carcarondotosàurids i dels Al·losàurids. Amb el que es veu, el Murusraptor no acabava d'aclarir les autèntiques relacions filogenètiques dels Megaraptors, però pot ser un exemplar molt útil per als debats sobre el tema. Pot ser que la volatilitat de la situació dels Megaraptors es deguda a una la utilització de diferents criteris en les anàlisis filogenètiques. L'altre problema és que es necessiten fòssils de Megaraptors més primitius, objectiu que ha assenyalat en Coria a les entrevistes fetes als mitjans de comunicació sobre el nou Teròpode.

Reconstrucció d'un Murusraptor en una platja.
Foto: Jan Sovák.

dilluns, 25 de juliol de 2016

Perquè els Neornites van sobreviure al Límit K/T?

Totes les aus actuals formen part dels Neornites (Neornithes, "aus noves"), els quals van aparèixer a finals del Cretaci i són l'únic grup de dinosaures supervivents. Però el perquè els Neornites van sobreviure a la desgràcia del Límit K/T encara no està molt clar. Un estudi publicat enguany a la revista Current Biology pot donar una pista al relacionar les estratègies alimentàries amb l'adaptació a catàstrofes.
Aquest estudi es va publicar el 20 d'abril i en ell han treballat paleontòlegs de la Universitat de Toronto (Canadà). El problema que es va trobar al fer això és que les restes aviàries del Cretaci, almenys a Amèrica del Nord, són molt poc comunes, pel que es van haver de basar en les dents de quatre tipus de Teròpodes Maniraptors presents en els últims 18 M.A. del Cretaci nord-americà: les aus, els Dromeosàurids, els Troodòntids i l'enigmàtic Richardoestesia. A la Universitat de Toronto ja es teoritzava des de fa temps que la diferència morfològica entre les aus i els dinosaures emplomallats considerats com "no aviaris" seria la causa de la desaparició dels últims i la supervivència dels primers. Pel que era hora de posar la hipòtesi a prova.

Dos exemples dels quatre tipus de Maniraptors estudiats amb les seves dents.
Foto: Current Biology.
El primer que es va observar que l'estructura dental en les aus dentades (no Neornites) i els Maniraptors no aviaris no varia molt al llarg del Campanià i bona part del Maastrichtià, amb només un lleuger increment de la mida en tots als grups durant el Maastrichtià inicial (circa 70 M.A.). Això és una altra prova que dóna suport a la teoria que els dinosaures no aviaris es van extingir de forma sobtada després d'un llarg període d'estabilitat quan fa 66 M.A. l'impacte del meteorit de Chicxulub (Mèxic) va desencadenar l'Apocalipsi (i dic 66 M.A. i no 65 per una revisió de la datació sobre aquest fenomen). A partir d'aquí es va assenyalar que la dieta de cada grup hi podria estar relacionada.

Variació de l'abundància de capa tipus de dent en els jaciments nord-americans del Cretaci superior.
Foto: Current Biology
Per comprovar-ho, es van fer comparacions amb l'Actualitat. La majoria de Neornites moderns s'alimenten de llavors (granívors) i també ho farien els seus avantpassats, si és veritat que entre els primers animals del grup que es coneixen del Cretaci també hi havia formes semblants als ànecs i les oques que menjarien d'algues i peix. Pel contrari, les aus dentades i els Maniraptors no aviaris del Cretaci nord-americà menjarien plantes, insectes i petits vertebrats. L'avantatge dels granívors respecte als herbívors, els insectívors i els carnívors és que les llavors poden sobreviure als incendis, els quals sempre són presents en els cataclismes com els terratrèmols, les erupcions volcàniques i els impactes meteòrics. En canvi, les plantes són les primeres afectades pels incendis i, encara que en un principi abunda la carronya a l'inici d'un desastre natural, sempre acabava desapareixent. En els boscos reduïts a cendres, les llavors poden durar anys i ajuden als granívors a desenvolupar-se en un ambient hostil d'on acabaran sorgint noves oportunitats.

Representació d'un bosc tropical de la Formació Hell Creek (EUA Occidental) al Cretaci superior Maastrichtià amb tres tipus de Teròpodes Maniraptors: un Dromeosàurid del gènere Archeroraptor caçant una petita au, un Dromeosàurid Microraptorí sense identificar atrapant un llangardaix i un Neornit sense identificar sortint d'un tronc caigut amb llavors. L'enfocament de la imatge destaca al Neornit per mostrar-lo com un supervivent al costat de dos "condemnats".
Foto: Danielle Dufault. 

divendres, 22 de juliol de 2016

Registre fòssil d'aus mesozoiques a la Península Ibèrica.

Les restes d'aus mesozoiques no són molt comunes a la Península Ibèrica, pertanyent al Juràssic superior de Portugal i el Cretaci inferior de Castella-La Manxa i Catalunya. Tot i això, la major part dels seus fòssils es troben ben conservats i presenten bona part dels seus ossos, pel que no ha estat difícil establir les relacions evolutives amb altres aus del mateix període. Algunes vegades, les aus mesozoiques ibèriques han ajudat a crear la visió actual sobre l'evolució d'aquests dinosaures.

PORTUGAL

Per desgràcia, els fòssils d'aus del Juràssic superior de Portugal són molt fragmentàries i només consisteixen en dents, però són importants perquè representen les úniques evidències de la gran estrella de l'evolució de les aus, l'Archaeopteryx, fora d'Alemanya. Les dents atribuïdes a l'Archaeopteryx s'han identificat a la Formació Alcobaça de Guimarota junt amb un gran conjunt d'aquestes peces de branques de Teròpodes molt diverses. De fet, Alcobaça té una edat semblant a Solnhofen i les dents d'Archaeopteryx són les més comunes al jaciment després de les de Compsognathus.

CATALUNYA

A Catalunya s'han identificat dos exemplars d'Enantiorni als jaciment de la Serra del Montsec (Noguera), datats del Cretaci inferior Hauterivià-Barremià (132-121 M.A.). Les aus Enantiornies eren el grup més comú d'aquests dinosaures durant el Cretaci coneixent-se formes tant diverses com les aus actuals, pel que la seva presència a Catalunya no seria rara. El primer i únic Enantiorni català descrit amb precisió és el Noguerornis gonzalei ("au de la Noguera i d'en Gonzal", el nom del descobridor). Va ser descrit al 1989 per en Antoni Lacasa Ruiz a partir d'un fòssil del jaciment La Pedreda de Rúbies. En aquest exemplar es poden apreciar les ales, amb unes quantes plomes, i la fúrcula. El Noguerornis faria 12 cm de llargada i pesaria uns 35 g. Al Montsec es va recuperar un altre exemplar d'au primitiva, que es podria tractar d'un individu juvenil. És de dimensions relativament grans i segurament pertanyeria a una altre espècie. Els jaciments cretàcics del Montsec estan formats per calcàries litogràfiques que representen un antic llac. Aquest últim exemplar segurament es va caure del seu niu i s'hi va ofegar.

Exemplar holotip del Nouguerornis incrustat a la roca.
Foto: Estudios geológicos.

CASTELLA-LA MANXA

D'una composició i una edat molt semblant als jaciments del Montsec és la Formació Calizas de La Huérgina" a Las Hoyas (Conca), on les aus Enantiornies són alguns dels fòssils estrella juntament amb els també Teròpodes Pelecanimimus i Concavenator. Són tant importants les aus per a Las Hoyas que s'han identificat tres espècies: Iberomesornis romerali ("au mitjana ibèrica d'en Romeral", pel seu descobridor), Concornis lacustris ("au de Conca i de les llagunes") i Eoalulavis hoyasi ("au de l'alba i de Las Hoyas). L'Iberomesornis va ser el primer en ser descrit l'any 1992. Al seu llibre Dinosaurios: Un paseo entre gigantes (2008), el paleontòleg de la Universitat Autònoma de Madrid Joaquín Moratalla recorda que al 1986 en Armando Díaz Romeral, aficionat als fòssils de Conca, es va presentar a la universitat amb un tros de calcària de Las Hoyas que va despertar l'interès del seu professor José Luis Sanz al veure que la roca amagava una petita au de la mida d'un pardal. En aquella època, hi havia un espai en buit al Cretaci inferior en l'evolució de les aus i una banda s'hi trobava el primitiu Archaeopteryx i a l'altra les aus més evolucionades del Cretaci superior, amb el que el nou fòssil seria una "baula perduda".

Esquelet holotip de l'Iberomesornis.
Foto: Yacimiento de Las Hoyas.
Per llavors ja s'havia trobat una ploma aïllada i el petit fòssil d'una au articulada sense crani, llavors encara sense nom. L'Iberomesornis va ser presentat a la revista Nature i mostra característiques tant primitives com evolucionades que li van valer el nom d'"au mitjana ibèrica". El més important és que sembla que ja podria desenvolupar un vol actiu diferent al planament de l'Archaeopteryx, amb el que es situaria el seu origen fa 125 M.A. L'Iberomesornis presenta una fúrcula totalment fusionada on es tanca l'angle entre les varies clavícules, un allargament del coracoides en forma de T i una escàpula orientada cap endarrere, que indica que ja realitzaria el cicle de batement tant característic de les aus voladores actuals. També és l'evidència més antiga d'un pigostil en les aus, acompanyat d'unes plomes que ajudaria en la direcció i la frenada. En canvi, la pelvis i les extremitats posteriors encara conservaven característiques dels Teròpodes més basals.

Reconstrucció d'un Iberomesornis. La seva fama als 90 va ser tal que va aparèixer en el quart capítol de Caminant entre Dinosaures, on un grup d'ells molesten al protagonista (un Pterosaure del gènere Ornithocheirus) en la seva migració anual entre Amèrica del Nord i Europa.
Foto: Durbed.
Al mateix any es descriu el Concornis, el qual va proporcionar un estèrnum fort que, com un timó, ajuda a augmentar la força de la musculatura pel vol. A més, presenta cames llargues que no estarien adaptades ni per agafar-se a les branques dels arbres ni per córrer, quedant com a última possibilitat que fos un camallarg que visqués a les ribes del llac. Però el Concornis i l'Iberomesornis no tenien un últim element cabdal per poder volar, l'àlula o una petita ala al voltant del dit I que serveix per evitar la formació de turbelències al voltant del cos de l'au quan vola abaixa velocitat i està a punt d'aterrar. Al 1996 es va descriure l'Eoalulavis, que ja presentava aquesta característica, el qual també presentava les restes d'un crustaci a l'estómac que eren una prova de que s'alimentava d'animals aquàtics. També a Las Hoyas es va trobar un petit Enantiorni en una egagròpila (material indigerible) d'un dinosaure no aviari més gran, encara sense identificar encara que el fòssil ja va ser descrit per primera vegada per en Sanz al 2001.

Esquelet holotip del Concornis.
Foto: Plan de Mejora de las Infraestructuras Turísticas de Cuenca.
Un fet molt important relacionat amb les aus cretàciques de Las Hoyas és que també són de la mateixa època que els preciosos fòssils d'aus i dinosaures no aviaris emplomallats de la Formació Yixian a la Xina, que en aquella època començaven a revelar els seus secrets i també s'han trobat en sediments de calcària litogràfica. Això va fer inevitable el contacte entre els científics xinesos i espanyols per comprendre les semblances i diferències entre les seves faunes. Fins i tot, alguns dels Enantiornis de Conca estarien més evolucionats que molts dels de Liaoning.

Esquelet holotip del Eoalulavis.
Foto: Yacimiento de Las Hoyas.

dimecres, 20 de juliol de 2016

El Protoavis i altres teories sobre l'origen de les aus.

En entrades anteriors ja es va indicar que hi havia cert grup de paleontòlegs que descarta que les aus siguin dinosaures Teròpodes i mostren com a avantpassats seus a tots els altres grups d'Arcosaures: dinosaures Ornitisquis, Pterosaures i cocodrils. Aquestes teories estan basades en poques evidències i ignoren totes les novetats evolutives de les aus que s'han identificat en els antics Teròpodes.
A vegades, s'ha descartat l'origen dinosaurià de les aus en referència a l'estructura de les mans, molt semblant però no la mateixa. En els dinosaures no aviaris de tres dits l'estructura és I-II-III (amb el dit I funcionant com un polze), mentre que en les aus és II-III-IV. Els que defensen un origen no dinosaurià de les aus, diuen que la semblança és resultat de la convergència evolutiva. Com a resposta, els que defensen l'origen dinosaures diuen que aquest argument no és un fet concloent, si no una simple suposició.
Es diu que les aus podrien descendir dels cocodrils perquè presenten alguns trets ossis semblants a la mandíbula i l'oïda mitjana, que es tractaria més aviat de convergència evolutiva que no pas de característiques compartides. En altres aspectes, cocodrils i aus són molt diferents, encara que els primers són actualment els rèptils més propers als últims amb l'extinció tant dels Pterosaures com de la resta dels dinosaures. També és una convergència evolutiva amb les aus el vol dels Pterosaures, que no tenen res a veure a més de tenir un avantpassat comú amb els primers dinosaures. Alguns Pterosaures presenten algunes estructures filamentoses semblants a "proto-plomes", però no mostren cap tipus d'evolució a partir d'aquí. Per acabar, la pelvis dels Ornitisquis (el nom dels quals vol dir precisament "pelvis d'ocell") només s'assembla superficialment a la pelvis aviària, sent aquesta realment una modificació de la pelvis Saurisquia clàssica que va succeir en els Celurosaures Maniraptors.
Ara us mostraré un cas de fòssil que va estar relacionat amb alguna d'aquestes teories, però que al final no té cap fonament estable.

PROTOAVIS, L'AU TRIÀSICA (?)

El 1991, en Sankar Chatterjee de la Universitat Tecnològica de Texas va descriure un conjunt d'ossos procedents d'un jaciment del Triàsic (230 M.A.) de l'oest de l'estat com un petit dinosaure de 30 cm de llargada que, segons ell, tindria possibles característiques aviàries, pel que li va posar el nom de Protoavis texensis ("primera au de Texas"). Si tenia raó, les aus són tan antigues com els dinosaures mateixos (70 M.A. més antic que l'Archaeopteryx) i s'haurien separat d'ells en aquella època o haurien evolucionat a partir d'altres Arcosaures. Per desgràcia, la descripció original ha desaparegut. Però el que més xoca és que en els diaris texans ja es descrivia al Protoavis com un au a l'any, el 1986. El fòssil ja havia estat desenterrat al 1973 però es creia que es tractaria d'una cria de Coelophysis.

Possible reconstrucció de l'esquelet del Protoavis.
Foto: Philosophical Transactions of the Royal Society B: Biological Sciences.
La veritat és que la naturalesa aviaria del Protoavis seria més una suposició que no pas una hipòtesi contrastada. Els ossos de l'holotip es van trobar desarticulats i barrejats en una capa d'argil·la, i no es podia aclarir si es tractava d'un sol individu o d'un conjunt d'individus. Aquest fenomen és conegut en Paleontologia com una quimera. A més, els ossos ben definits de l'exemplar de Protoavis, com les clavícules i els ossos de les extremitats, no difereixen dels seus corresponents en altres dinosaures de la mateixa època. Per ara, la majoria de paleontòlegs dubten de la validesa del Protoavis com a tàxon i el classifiquen dintre dels Saurisquis però sense anar més enllà. En la seva obra Rise of the birds (1997), en Chatterjee continuava defensant al Protoavis com una au i argumentava que el mal estat de les seves restes era deguda a un desastre natural com una inundació.

Esquelet de Protoavis descrit per en Chatterjee.
Foto: Philosophical Transactions of the Royal Society B: Biological Sciences.
El Protoavis és un exemple molt clar dels casos en que els paleontòlegs han d'anar molt en compte per donar a conèixer novetats en la matèria tant als mitjans científics com als divulgadors, una problemàtica que s'accentua quan les notícies es donen primer a conèixer en els últims i els resultats dels descobriments no són revisats per altres paleontòlegs, pas obligat entre la presentació d'un estudi a una revista científica i la publicació en aquesta.

Reconstrucció d'un Protoavis com una au i volant.
Foto: Dinosaur Jungle.

dissabte, 16 de juliol de 2016

Jurassic World 2 is coming...

Rehabilitar la famosa expressió Winter is coming de Joc de Trons reflecteix molt bé el tema del qual vaig a parlar ara. Quan fa poc més d'un any de l'estrena de la quarta entrega de Parc Juràssic, Món Juràssic (Jurassic World), ja han arribat alguns informes que parlen sobre alguns aspecte de la cinquena entrega, Món Juràssic 2 (Jurassic World 2).
El rodatge del film no serà fins a l'any que ve. L'actriu Bryce Dallas Howard, que va participar a Món Juràssic com a Claire, ha dit que l'equip s'ha assegurat de no difondre res oficialment, almenys que sigui verbalment i no per escrit. Però entre el que s'ha filtrat es troba l'any de l'estrena: 2018. També hi ha alguns aspectes de l'argument, com el que li ha succeït al genetista Henry Wu després d'escapar del parc temàtic a Món Juràssic, i del paper d'alguns dinosaures.
No hi ha res de quines espècies apareixeran ni tampoc quin aspecte tindran (espero que hi posin plomes), però si que hi haurà dos tipus de dinosaures segons el rol que protagonitzen a la pel·lícula. El primer tipus són uns dinosaures militars que formaran part d'un exèrcit creat per en Wu, pel que les lluites seran un plat fort de la nova pel·lícula. El segons tipus són uns dinosaures domesticats que viuen a la ciutat com a mascotes dels humans. Pel que es veu, desapareix qualsevol element científic (que en les altres pel·lícules ja són pocs) i la trama es converteix en ciència-ficció pura i dura. Això si, fa tota la pinta de ser una bona pel·lícula d'acció.
Doncs aquí estaré esperant jo, per tornar al cinema a veure dinosaures en acció. I espero veure'ls amb plomes, perquè si no, tornar-ne a rebre un gran disgust. També cal dir que aquesta entrada la faig en relació a mencions que he fet a Parc Juràssic en altres publicacions d'aquest mes.
Acompanyo l'entrada amb dues fotos relacionades amb la pel·lícula anterior.

El Velociraptor escatat, agressiu i de mida humana de Mon Juràssic, mostrat com a tant perillós que el públic no el pot veure.
Foto: Universal Pictures.

Versió de la pàgina oficial de Món Juràssic en que s'hi mostra un veritable Velociraptor emplomallat i més aviat pacífic basat en l'evidència fòssil de Mongòlia. Aquesta agressivitat més baixa faria que pogués estar en un recinte dedicat a dinosaures emplomallats.
Foto: TheToastinator.

Dinosaures i aus també són iguals a la manera d'expressar-se.

L'estreta relació entre les aus actuals i els dinosaures prehistòrics està canviat la nostra percepció dels antics reis dels ecosistemes terrestres molt més enllà de les plomes. Aquests canvis també es troben en la seva conducta i forma d'expressar-se. Els sons que emetien els dinosaures mesozoics serien més semblants als preciosos i inofensius càntics aviaris que als agressius i intimidadors rugits mamífers que els han acompanyat en la cultura popular.
L'última aportació en aquest tema es troba en una nova publicació de la revista científica Evolution presentada el 12 de juliol. Es tracta d'un estudi sobre l'evolució dels sons produïts amb la boca tancada en les aus actuals. Entre aquests sons de boca tancada s'hi troba l'amanyac dels coloms, que es produeix en impulsar l'aire cap a una bossa de pell a l'esòfag que s'engrosseix al produir el so, que sona com un prrrpp. Aquests sons de boca tancada només són utilitzats pels coloms i les aus més grans que aquests, com els estruços i els casuaris (més propers encara als dinosaures primitius) i es fan servir bàsicament per atreure al sexe oposat o defensar el territori. Són els petits ocells els que fan els càntics amb la boca oberta.

Cladograma on estan indicats un cocodril, un colom i un estruç. En els diagrames de sectors, el color blau representa la capacitat de produir sons amb la boca oberta i el color vermell representa la capacitat de produir sons amb la boca tancada. La silueta major representa a una au amb la bossa de l'esòfag engrossida al produir el so.
Foto: Evolution.
L'estudi s'ha fet amb 208 espècies d'aus, a més d'alguns cocodrils, per observar la evolució filogenètica dels sons de boca tancada respecte a la mida dels exemplars en els Arcosaures vivents. De les 208 aus i cocodrils, 52 van revelar tenir aquesta particularitat, però no totes estan relacionades entre si, i s'ha concretat que hauria evolucionat almenys 16 vegades en els Arcosaures. A partir d'aquí s'ha començat a teoritzar amb els dinosaures. El fet que la majoria de dinosaures no aviaris siguin d'una mida superior als 10 kg, fa pensar que la seva forma d'expressió sonora més utilitzada sigui la de boca tancada, encara que es no descarten que fessin alguns sons de boca oberta. L'ús dels sons tancats molt possiblement també estaria relacionat amb la reproducció i la defensa.

El típic Tiranosaure escatat i amb rugit de la primera pel·lícula de Parc Juràssic.
Foto: CDA/ Universal Pictures.
Quan es va saber la notícia, era obligat fer la menció als mitjans de les pel·lícules de Parc Juràssic, d'on són molt coneguts els rugits dels dinosaures, que es van fer utilitzant sonoritats d'elefants, balenes, fèlids i alguns rèptils. Però que, encara que ja no és el mateix, els sons aviaris també serien intimidadors per a un animal carnívor de cinc tones com és el Tiranosaure. Les investigacions de l'equip present a l'estudi (format per investigadors procedents de Texas, Arizona, Terranova i Utah) és aplicar les seves teories als fòssils de dinosaures no aviaris i aus antigues.

Tiranosaure emplomallat fent la mateixa postura que l'anterior. També cal afegir que els veritables Tiranosaures no mostrarien les dents amb la boca tancada i tindrien llavis.
Foto: RJPalmerArt.

divendres, 15 de juliol de 2016

Hannah, una possible "baula perduda" en l'evolució dels Ceratòpsids.

L'onze de juliol, una periodista de la Canadian Broadcasting Corporation (CBC) d'Ottawa va publicar una entrevista amb el paleontòleg Scott Persons, estudiant de doctorat a la Universitat d'Alberta, que es troba treballant en un esquelet de Ceratòpsid dels jaciments del Parc Provincial dels Dinosaures del Cretaci superior Campanià. És un exemplar gairebé complet que li ha posat l'àlies afectuós d'Hannah, en honor a la seva gossa, que l'acompanya a les excavacions.

En Scott Persons tocat el crani de l'Hannah.
Foto: Amanda Kelley.
En Persons va saber que hi havia alguna cosa important sota la roca cretàcica l'estiu del 2015, quan va veure sobresortir una banya del terra, clarament de Ceratòpsid. No va tardar en avisar a un equip de la seva universitat, que va desenterrar un crani parcial de la matriu rocosa. Aquest juny, l'equip d'en Persons va tornar al jaciment i va desenterrar un seguit de restes postcranials del mateix individu, estant ara en el procés de neteja de les restes. Els fòssils, d'una mida considerable, seran transportats en helicòpter fins al laboratori de la universitat per estudiar-los.

Hipotètica reconstrucció de l'Hannah.
Foto: Everything Dinosaur.
Com s'ha vist, això només és el principi i encara falta moltíssim per poder veure la descripció i el nom científic de l'animal que amaga l'Hannah, però amb una petita ullada s'ha vist que és un dinosaure especial. L'Hannah fa tota la pinta de ser una nova espècie, i aquest estatus resulta molt important. Aquest misteriós exemplar s'ha trobat en roques al voltant dels 76-75 M.A., i per la presència d'una sola banya nasal s'ha concretat que es tracta d'un Centrosaurí. En la mateixa localitat, existeixen dos Centrosaurins més: el Centrosaurus, que va viure abans que l'Hannah, i el Styracosaurus, que va viure després. El Centrosaurus presenta una projecció parietal senzilla, mentre que la del Styracosaurus és molt elaborada amb moltes extensions òssies. L'Hannah sembla que tingui característiques dels dos, que, juntament que s'hi troba al mig, fan pensar que podria ser una baula perduda, un fòssil de transició pels Centrosaurins canadencs.

Foto de les roques del Parc Provincial dels Dinosaures (Alberta) on els tres dinosaures Centrosaurus, Styracosaurus i Hannah es mostren a una certa altura respecte a la seva antiguitat.
Foto: Everything Dinosaur.
En Persons està molt emocionat amb el seu espectacular descobriment. I és, que ho torno a repetir, l'Hannah té molt que prometre.

dijous, 14 de juliol de 2016

Gualicho shinyae, nou Teròpode del Cretaci argentí.

Just ahir es va publicar a la PlosOne la descripció d'un nou gegant argentí, en aquest cas un Teròpode, que presenta característiques de llinatges diferents d'aquests dinosaures. Prové de la Formació Huincul de finals del Cenomanià i principis del Turonià (circa 90 M.A.), situada administrativament a la província de Río Negro i geològicament a la Conca de Neuquén, d'on provenen bona part dels dinosaures gegants que caracteritzen l'Argentina de finals del Cretaci, com el Titanosaure Argentinosaurus, el Carcarodontosàurid Mapusaurus i alguns Rebaquisàurids i Abelisàurids.
S'ha dit que aquest nou Teròpode, el Gualicho shinyae, és curiós per si mateix, tant que també té una història curiosa que ha portat a nombrar-lo d'aquesta manera. Per saber la història del Gualicho ens tenim que remuntar al 2007, quan en Sebastián Apesteguía (Fundación de Historia Natural Félix de Azara, Buenos Aires) i en Peter Makovicky (Museu Field d'Història Natural, Chicago) van viatjar fins a una localitat de la Formació Huincul a prop del poble de Villa El Chocón. En Apesteguía ja havia excavat allà el 1999 i hi va trobar forces fòssils, volent tornar a repetir el mateix èxit. Els acompanyava l'Akiko Shinya, la cap de l'equip tècnic del museu de Chicago, que va desenterrar un esquelet de Teròpode el 13 de febrer del 2007. El nom específic del dinosaure, shinyae, ha servit per homenatjar-la. A més d'en Apesteguía i en Makovicky, han descrit al Gualicho un científic del Museu d'Història Natural del Comtat de Los Angeles i un altre de la Secretaria de Cultura del Govern de Río Negro.

Reconstrucció de l'esquelet holotip del Gualicho al Centro Cultural de la Ciencia al barri de Palermo (Buenos Aires).
Foto: La Voz (diari argentí).
Hi va haver un problema amb els vehicles que havien de transportar els fòssils del Gualicho i es va tenir que aturar l'excavació, a més de protegir els ossos amb guix al jaciment i deixar-los allà per l'any següent. Al 2008, encara hi va haver més problemes perquè el Govern de Río Negro va impedir excavar a Villa el Chocón. Es va tenir que esperar al 2011 perquè en Apesteguía i en Makovicky descobrissin que els fòssils enguixats havien estat transportats al Museo Patagónico de Ciencias Naturales dos anys abans. Finalment, al 2013 es va poder començar a estudiar les restes. L'equip argentí-estatunidenc de paleontòlegs ha volgut donar un color local al nom genèric del dinosaure. Gualicho és una deformació de Watsiltsüm, una deessa de la mitologia dels amerindis Tehuelches que després de la introducció del Cristianisme a la Patagònia, es va associar amb el Dimoni. Així es volia expressar les complicacions que van haver de passar per poder estudiar-lo.

Reconstrucció amb silueta del possible esquelet del Gualicho, on els ossos identificats en l'holotip estan pintats de color blanc.
Foto: PlosOne.
L'holotip del Gualicho es basa en una vèrtebra dorsal, costelles gastralia, algunes vèrtebres caudals, l'escàpula i el coracoides esquerra, una extremitat anterior, l'extrem distal del pubis i parts dels dos fèmurs, tíbies, peronés i peus. L'estimació en pes i longitud es troba en els 450 kg i els 6-7 m. En l'excavació original hi havia més restes, però es van perdre per l'erosió. Semblen poques restes, però han estat suficients per identificar les característiques que al principi estan anomenades com curioses. Abans d'anomenar-les, dic que el Gualicho reemplaça al Nototyrannus, un tàxon invàlid de Teròpode de la mateixa època i zona que es va publicar al 2011.
El Gualicho mostra característiques dels dos tipus de Teròpodes presents a la Formació Huincul, els Carcarodontosàurids (Tetanurs Al·losauroïdeus) i els Abelisàurids (Ceratosaures), encara que no pertany a cap dels dos. Les mans són els dos conjunts ossis més importants, ja que són de la mida d'un humà juvenil i només tenen dos dits funcionals, amb el tercer reduït al metacarpià. Per la mida, aquestes mans s'assemblen a les dels Abelisàurids, però aquests tenen quatre dits com a Ceratosaures. Per trobar paral·lelismes morfològics amb les mans del Gualicho hem d'anar al Lauràsia, ja que presenta la mateixa condició que els Tiranosàurids que més o menys van aparèixer per aquesta època. Aquest ha estat el ganxet per presentar el nou depredador austral als mitjans com "Gualicho, l'argentí de mans de Tiranosaure". Tot i això, el Gualicho no presenta característiques de Tiranosàurid, pel que es considerat un cas de convergència evolutiva. Les semblances que també es troben amb els Abelisàurids, fa pensar que les mans petites van evolucionar com a mínim tres vegades en els Teròpodes. A l'igual com amb els altres dos grups, no se sap perquè les mans del Gualicho són reduïdes, però s'apunta que dependria més del crani i de les extremitats posteriors per caçar.

Falanges de la mà del Gualicho.
Foto: PlosOne.
Altres característiques dels Ceratosaures identificades en el Gualicho es troben en uns metatarsians robusts, a més de trets típics dels Al·losauroïdeus Megaraptors, en aquest cas unes vèrtebres dorsals allargades. Això fa que les anàlisis filogenètiques variïn molt, situant-lo alguna vegada entre els Al·losauroïdeus i una altra entre els Celurosaures. L'únic animal que pot tenir una relació clara amb el Gualicho és el Deltadromeus agilis, un possible Al·losauroïdeu de la família dels Neovenatòrids. El Deltadromeus també està representat per pocs fòssils trobat a la Formació Kem Kem del Marroc i Algèria, de la mateixa època que la Huincul. Seria la primera vegada que el Deltadromeus estableix un parentiu i la quarta relació coneguda entre Teròpodes sud-americans i africans del Cretaci (després dels Carcarodontosàurids, els Abelisàurids i els Espinosàurids). Les semblances òssies entre el Deltadromeus i de Gualicho es troben a l'escàpula, l'articulació distal de l'húmer, el peroné i l'articulació proximal dels metatarsians. Tot i que aquesta característica també es troba en els Ceratosaures, s'afirma que els dos Teròpodes són possibles Al·losauroïdeus i apareixen com a tàxons germans en algunes anàlisis filogenètiques. Tots els llinatges de dinosaures presents a Huincul tenen els seus equivalents a Kem Kem i altres jaciments africans com Bahariya (Egipte) i Echkar (Níger). Això porta alguns problemes, perquè els fòssils de mitjans del Cretaci continuen sent escassos i perquè la separació entre els dos continents ja s'havia fet quan apareix aquesta fauna. Per ara, alguns aspectes del Gualicho es troben més o menys aclarits, però com sempre en la Paleontologia, s'han d'esperar a més evidències o també hi pot haver canvis.

Un parell de Gualicho emplomallats atacant a un petit Ornitòpode mentre s'apropa un tornado.
Foto: Jorge González i Pablo Lara.

dimecres, 13 de juliol de 2016

Les aus són dinosaures. O és al revés?

Si haveu vist entrades anteriors d'aquests blog, ja sabreu perfectament que les aus tenen un parentesc molt proper amb els antics dinosaures, els quals ja tenien les característiques biològiques i conductuals dels seus descendents, molt diferents dels trets reptilians que se'ls ha volgut donar al llarg dels segles i que encara són presents en la imaginació popular d'aquests animals antediluvians. Per sort, ja està arribant aquesta nova forma d'entendre els dinosaures al públic. Per posar un exemple, il·lustrar les notícies de divulgació sobre descobriments paleontològics amb dinosaures emplomallats i amb aspecte aviari, amb dibuixos fets per paleoartistes entesos en el tema.

Un Gorgosaurus amb plomes filamentoses menjant un Corythosaurus. Tots dos s'han trobat a Alberta i serien molt possiblement depredador i presa.
Foto: Danielle Dufault.
Això ja seria suficient com perquè ja no haguéssim de classificar els dinosaures com a Sauròpsids (terme científic que substitueix als "rèptils", terme més aviat obsolet per la pertinença dels seus membres a diferents llinatges). A partir d'aquí és quan sorgeix el debat, un bon exemple sobre el punt de manejable que és la filogènia segons la filosofia que s'aplica. La majoria de paleontòlegs suprimeixen el rang de classe d'Aves (les aus) i posar-lo com una branca més dels dinosaures Saurisquis Teròpodes Tetanurs Celurosaures Maniraptors, mostrant que l'extinció dels reis terrestres del Mesozoic només va ser parcial i ara (amb més de 9000 espècies catalogades d'aus) encara superen als mamífers (teòricament, els reis terrestres del Cenozoic), sent els reis aeris d'aquesta època. 
Personalment, aquesta és la classificació que prefereixo. Els paleontòlegs que defensen aquesta classificació parlen sobre els dinosaures mesozoics com dinosaures no aviaris (sent el terme més utilitzat en aquest blog en l'actualitat) i, en clau humorística, parlen de l'indiot de Nadal com "el dinosaure de Nadal" (d'una manera semblant ho vaig fer jo als inicis d'aquest projecte a "Els dinosaures de l'avi", on mostrava per primera vegada aquestes evidències). Tot i això, hi ha altres paleontòlegs que defensen que les aus són vertebrats únics i que aquesta excepcionalitat va ser el que va portar a classificar-les com una classe separada. Tot i que característiques com plomes només es troben en les aus a l'Actualitat, aquestes es troben sense problemes en els dinosaures mesozoics. Els que defensen aquesta definició fan els moviments contraris al col·lectiu anterior. En comptes de posar a les aus com a dinosaures, posen als dinosaures com a aus.
Argumenten que, quan es parla de dinosaures no aviaris, l'avantpassat comú dels dinosaures és també el de les aus. Això faria que els dinosaures deixessin d'existir i fossin considerats un grup parafilètic, ja que les aus es van proposar abans que els dinosaures. Això té conseqüències molt importants. Per una banda, pot suposar la destrucció de la imatge popular d'aquests animals, que sempre se'ls ha considerat com especials. I d'una altra, també és un cop molt fort per molts científics ja que els dinosaures estan definits des de molt antic, gairebé tant com les aus. La descripció original feta per en Richard Owen el 1841 al llibre British Fossil Reptiles, quan els únics tres gèneres de dinosaures descrits llavors eren els Megalosaurus, l''Iguanodon i l'Hylaeosaurus, diu que es caracteritzen per tenir un gran sacre de cinc vèrtebres, la forma i la mida de les apòfisis neurals de les vèrtebres dorsals, un ampli coracoides i clavícules llargues i primes, entre altres trets. Això es va definir amb comparació amb els "rèptils", però com aquestes característiques es troben en les aus, s'hauria d'acceptar això (o més aviat, les revisions fetes al llarg del temps) dins de la definició d'Aves.
Per tant, els dinosaures no aviaris entren dins d'Aves (inclosos els Sauròpodes i els Ornitisquis), i el terme que els substitueix, ara que els dinosaures no existeixen, és el d'aus-mare o aus-tija, en comparació amb les aus-corona (que serien el grup Aves en l'altra definició). Les aus-tija es vindrien a definir com el grup d'aus que hi ha entre les aus-corona (els seus descendents) i els animals no aus més propers a elles, que serien els cocodrils. Això ho va proposar per primera vegada en Colin Patterson, del Museu d'Història Natural, el 1993 en una publicació a Nature. Aquesta definició d'aus-tija per als dinosaures no aviaris porta alguns problemes segons l'amplitud que se li vol donar, ja que, si es considera que també cal incloure als animals vivents més propers a les aus-corona, els cocodrils també serien aus-tija. Per no parlar que entre els cocodrils i els dinosaures existeixen els Pterosaures, que sempre se'ls ha intentat separar dels dinosaures, amb els quals se'ls associa erròniament en la cultura popular.

Dos cladogrames tenint en compte les dues definicions proposades en anterioritat.
Foto: Musée des Dinosaures.
Es veu que el panorama està força complicat i encara no s'ha aconseguit cap conclusió sobre aquest tema. Es pot preferir entre conservar els dinosaures i anomenar no aviaris als antics reis del Mesozoic, o atrevir-se a anomenar-los aus-tija. De fet, el Museu dels Dinosaures (Musée des Dinosaures) de la localitat occitana d'Esperasan prefereix la segona definició. Això si, totes dues ideologies estan subjectes a la mateixa hipòtesi filogenètica entre els dinosaures i les aus.

dissabte, 9 de juliol de 2016

Leptoceratops, el dinosaure que menjava com un ratolí.

Se sap que els dinosaures herbívors mastegaven per processar les dures plantes de les quals s'alimentaven. En el cas dels Ceratopsians, s'ha investigat que primer tallaven els brots amb el bec i després eren descomposts amb les dents de la part posterior de la mandíbula. Aquests dinosaures banyuts presenten diferents tipus de masticació, amb una constant al llarg del temps d'augmentar la superfície de tall de les dents. Ja s'han fet molts estudis sobre el moviment mandibular dels Ceratòpsids mitjançant lleis físiques com si fossin palanques i examinant les dents, encara que la majoria d'ells es limiten només als músculs mandibulars, que en el cas dels Ceratopsians són molt grans.
El 6 de juliol, el paleontòleg del King's College de Londres Frank Varriale va presentar a la revista PeerJ  l'anàlisi de la mandíbula del petit Ceratopsià nord-americà Leptoceratops, que va viure al Cretaci superior Maastrichtià (67 M.A.) a Montana i Alberta. En Varriale ha recopilat informació arreu del món per estudiar amb més deteniment l'evolució de la masticació en aquests dinosaures. I s'ha fixat primerament en el Leptoceratops per poder concloure els rumors de si alguns dinosaures herbívors podrien haver tingut una masticació orbital, on la mandíbula rota sobre si mateixa i reparteix el menjar per tota la boca, com els mamífers. Això es degut que en alguns dinosaures Ornitisquis hi ha evidències d'oclusió dent (contacte entre dents) molt precisa (sent-ho més que en els rèptils i més semblant a la dels mamífers), un desgast dental molt present, i la capacitat de fer moviments mandibulars complexos. Tot i això, altres estudis mostren que els Ornitisquis tindrien un moviment simple que només tallaria les plantes.

Superfície d'una dent de Leptoceratops on hi està marcada amb blau una marca de tall feta durant la masticació.
Foto: PeerJ.
Els resultats de l'anàlisi d'en Varriale mostren moviments curvilinis en la superfície de les dents del Leptoceratops Això és una prova de que la mandíbula feia un moviment orbital des d'endavant i cap endarrere, mentre que el moviment rectilini que s'ha donat a altres Ceratopsians està caracteritzant per marques lineals. A mitja mossegada, les mandíbules canviarien de direcció i les dents formarien cercles al moure's unes contra altres. Pel contrari, el moviment mandibular més primitiu només consistiria en pujar i baixar i moure's d'esquerra a dreta. Aquesta masticació existeix en alguns mamífers Rosegadors que s'alimenten de plantes dures, una dieta semblant a la que tindria el Leptoceratops. Després d'això, en Varriale està segur que aquesta masticació existeix en altres Ceratopsians i que els resultats del seu estudi mostren que encara falta molt per comprovar el complexos que eren els dinosaures en molts aspectes. La masticació amb moviments circulars s'ha mostrat com una novetat evolutiva dels mamífers que els hauria ajudat a prosperar durant el Cenozoic, mostrant als dinosaures com animals primitius, que realment no ho eren. Possiblement, els reis herbívors del Mesozoic no haurien prosperat si no fos per ser complexos també amb el menjar.

Cranis i dents de Leptoceratops que mostren el canvi de moviment de la seva masticació.
Foto: PeerJ.

El malalt de Transsilvània.

En els Hadrosàurids s'han identificat forces restes fòssils amb patologies, però la majoria d'aquests ossos malalts pertanyen a animals de la zona més evolucionada de la família. El que presento ara és un doble descobriment ja que és la primera evidència tant de paleopatologia en un Hadrosàurid primitiu com del seu mal en un fòssil.
M'estic referint a una mandíbula inferior de Telmatosaurus transsylvanicus, un Hadrosàurid procedent del Cretaci superior Maastrichtià (69-67 M.A.) de Romania, més concretament a la anonemada Vall dels Dinosaures al comtat de Hateg, situat a la infame Transsilvània a la qual homenatja el nom específic del dinosaure. Aquest dentari esquerre es va trobar juntament amb el seu corresponent del costat dret fa més de deu anys i que es conserva a la Facultat de Geologia i Geofísica de la Universitat de Bucarest. El que fa especial al dentari esquerre és la presència d'una protuberància a la seva superfície labial (la parent òssia del dentari), malformació que no apareix al dentari dret. Per esbrinar que podria ser, científics romanesos acompanyats d'un d'americà i una d'anglesa van utilitzar la instal·lació de micro-tomografia computada de Scanco Medical (Suïssa) per analitzar la mandíbula, publicant els resultats a la revista Scientific Reports, que van estar en línia el 5 de juliol.


La mandíbula malalta de Telmatosaurus amb una indicació del tumor i la visió amb TC on aquest està indicat amb colors.
Foto: Scientific Reports.
En un principi es va apuntar que seria alguna fractura provocada per un cop violent, però no hi ha línies de factures ni desplaçament de dents, característics en les mandíbules en aquests casos. La inflamació té forma de bombolles de sabó, el que, comparat amb casos d'animals vius, va portar a la conclusió que la malformació era deguda a un ameloblastoma. Els ameloblastomes són tumors no cancerigens que solen apareixen en individus joves, sent aquest també el cas d'aquest Telmatosaurus. Els ameloblastomes són bastant comuns en els humans i molts altres mamífers i també en els rèptils actuals, però mai en una criatura extingida. En Bruce Rothschild, l'investigador nord-americà que ha participat en la recerca, ha explicat en un comunicat de premsa que és una altra prova que, pel que fa a comportament corporal, els mamífers estem més a prop dels dinosaures del que es pensava en un principi. 



Reconstrucció del cap del Telmatosaurus malalt, on es pot veure l'engrossiment de la paret òssia del dentari esquerre.
Foto: Mihai Dumbrava. 

Gat amb un ameloblastoma, per fer una comparació.
Foto: Strange Biology.
Els animals actuals que pateixen ameloblastomes els solen superar i aquest també podria ser el cas del Telmatosaurus, encara que el fòssil mostra que va morir abans de que arribés a l'edat adulta. No se sap quina podria ser la causa de la seva mort. Se sap d'animals gregaris actuals, com serien els Hadrosàurids, que els individus malalts són marginats del grup i tenen més possibilitats de caure sota els depredadors. També els depredadors, per si mateixos, decideixen atacar a preses malaltes per ser menys fortes que les sanes, a l'igual que ataquen a juvenils i a ancians en comptes que a adults de mitjana edat. Les mandíbules es van trobar a prop de la llera d'un antic riu cretàcic, un ambient on els animals tant carnívors com omnívors són més actius i on podria haver més possibilitats de que el Telmatosaurus fos atacat. Però només és una hipòtesi feta sense evidències dels fòssils de Transsilvània. Això si, és l'Hadrosàurid més antic amb presència de patologies i el primer ameloblastoma trobat en un fòssil. 

Un Telmatosaurus perseguit per dos Balaur, l'únic Dromeosàurid identificat a Transsilvània i que podria ser el seu depredador.
Foto: Mihai Dumbrava.

dimecres, 6 de juliol de 2016

Archaeopteryx. Realment el primer ocell?

En una entrada anterior es va comentar que la definició de l'Archaeopteryx com a "primer ocell" està més aviat antiquada, ja que les característiques que en un principi es van assenyalar com exclusivament aviàries, s'han identificat en un munt de Teròpodes considerats més primitius i no aviaris. Això faria replantejar la definició establerta d'au i com va ser el procés evolutiu per arribar a ser aquest tipus d'animal a través dels dinosaures mesozoics. En els últims cinc anys s'han presentat vàries proves, que han portat a una posició bastant ambigua de l'Archaeopteryx, expulsant-lo algunes vegades de les aus, tornar-lo a rehabilitar-lo en altres. Tots aquests descobriments es van presentar a la revista Nature.
Per trobar el primer cas d'aquest tipus ens tenim que remuntar al juliol del 2011, quan en Xing Xu i tres paleontòlegs xinesos més van donar a conèixer un dels ja comuns Teròpodes emplomallats de Liaoning, el Xiaotingia zhengi, el nom del qual homenatja al també paleontòleg Xiaoting Zheng. Va ser identificat en roques de la Formació Tiaojishan entre els 161 i els 145 M.A., sent més antic que l'Archaeopteryx. En la descripció, s'afirmava com les extremitats anteriors llargues i robustes, presents tant en el Xiaotingia com en l'Archaeopteryx i identificades en un principi com característicament aviàries, també estan presents en els Dinonicosaures (Deinonychosauria, formats pels Troodòntids i els Dromeosàurids), ja que es va fer una comparació amb el Troodòntid Anchiornis. Això faria desplaçar a la "primera au" a aquest grup tradicionalment "no aviari". El Xiaotingia va rebre la mateixa classificació. Altres característiques que van portar a aquesta nova classificació van ser un musell curt i un crani molt expandit cap endarrere, i es deia que això es troba en l'Archaeopteryx, el Xiaotingia i els Dromeosàurids però en les aus primitives. El descobriment va ser presentat amb títols semblants a "l'Archaeopteryx ja no és una au" i en Xing Xu responia totalment segur que l'antic estatus de l'espècie alemanya es devia al poc coneixement que es tenia al segle XIX. Aquesta afirmació va provocar força polseguera en els anys següents. Una nova anàlisi feta uns quants mesos després recuperava a l'Archaeopteryx com una au, mentre que el Xiaotingia seria un Troodòntid molt proper a l'Anchiornis.  A partir d'aquí, la situació de l'Archaeopteryx ha continuat sent estable però no la del Xiaotingia, que es va classificar al 2012 com un Dromeosàurid per tornar a ser un Troodòntid al 2013.

Esquelet holotip del Xiaotingia i dibuix d'aquest on s'hi troben assenyalats els ossos.
Foto: Nature.

Reconstrucció del Xiaotingia amb quatre ales. Al fòssil, les plomes només són presents fins a l'altura del genoll.
Foto: Xing Lida.
Un altre fòssil xinès que ha ajudat a variar l'estatus de l'Archaeopteryx és l'Aurornis xui, el nom genèric del qual significa "au de l'alba" i el nom específic homenatja a en Xing Xu. Va ser presentat per un equip encapçalat pel belga Pascal Godefroit al maig del 2013. L'Aurornis és curiós perquè prové de la mateixa localització i època que el Xiaotingia, a la Formació Tiaojishan fa 160 M.A. La situació de l'Archaeopteryx dins dels Dinonicosaures i el caràcter volador que sempre se li ha donat va fer que es teoritzés que el vol va sorgir en els dinosaures almenys dues vegades. L'Aurornis va tornar a fer canviar les regles al tornar a posar l'Archaeopteryx dins de les aus. A més, es va considerar als Troodòntids com el grup germà de les aus, amb el que es tornava a recuperar la teoria d'un sol origen per al vol en els dinosaures i indicaria que ja hi va haver una diversificació dels Teròpodes Paraves al Juràssic mitjà/superior, quan es creu que van aparèixer. Això és a la vegada una victòria i una derrota per l'Archaeopteryx, perquè torna a recuperar l'estatus d'au però no el de primera au, que seria ara per l'Aurornis. Aquesta posició desperta certa controvèrsia pel fet que realment existeixen diferents definicions del terme au que sempre depenen de l'Archaeopteryx i per tota aquesta sèrie de matisos entre el que és aviari i el que no ho és. Matisos que no s'acaben aquí.


Esquelet holotip de l'Aurornis i dibuix d'aquest on s'hi troben assenyalats els ossos.
Foto: Nature.

Reconstrucció de l'Aurornis amb plomes fins als canells a les mans, el musell al cap i els turmells a les cames.
Foto: Jonica Dos Remedios.
La complicada situació de l'Archaeopteryx va ser un dels temes de debat a la Reunió del SVP del 2014 celebrada a Berlín, capital del país d'on prové aquest dinosaure. Es va discutir respecte a dos estudis en que es van utilitzar fòssils d'Archaeopteryx i on es va poder comprovar aquesta ambigüitat respecte a l'evolució de les aus. Un d'ells va ser publicat al juliol del 2014 i examinava un nou esquelet complet d'aquest animal, l'onzé, mitjançant un espectre de llum ultraviolada en tres dimensions amb el qual es va descobrir que l'Archaeopteryx també tindria plomes a les extremitats posteriors com alguns Dromeosàurids i Troodòntids. Les plomes de les cames eren llargues fins a l'articulació tíbia-tars però curtes fins a l'articulació tars-metatars. Suposa un nou tipus de classificació per a l'Archaeopteryx que podria tornar a posar-lo dins dels Dinonicosaures. També hi va haver novetats respecte a les plomes de les ales, ja que ja no semblen tant aptes per volar i podrien tindre una funció d'exhibició com la que s'ha aplicat als dinosaures no aviaris amb plomes pennàcees. Això també tornava a apuntar que el vol hauria sorgit en diferents vegades en els Teròpodes.

Foto de l'onzé esquelet d'Archaeopteryx on la situació de les plomes està marcada en diferents colors segons el tipus.
Foto: Nature.
L'altre estudi es basava en els encèfals de l'Archaeopteryx, les aus modernes i alguns Teròpodes no aviaris, un dels aspectes menys estudiats d'aquesta transició. Mitjançant tomografia computada d'alta resolució, es va deduir que l'augment de l'encèfal respecte al cos, molt característic de les aus, en els Teròpodes no aviaris va començar en llinatges primitius. Pel que respecte a l'Archaeopteryx, aquest estaria entre les dues bandes, però apropant-se als Teròpodes primitius pel que fa a mida, encara que amb alguna característica aviaria com una estructura anomenada Wulst, que no és present en els Teròpodes no aviaris i que està relacionada amb el processament de la informació durant el vol. Això porta a les conclusions que el cervell aviari, com les plomes, es va desenvolupar molt abans de que sorgís el vol i en un context molt diferent, possiblement relacionat amb la depredació, i que la forma final que va conduir al vol també va sorgir en diversos llinatges de dinosaures sense que hi hagués connexió.

Cladograma dels Teròpodes/aus des dels Al·losauroïdeus (representats per l'Acrocanthosaurus) amb reconstruccions dels seus encèfals per tomografia computada.
Foto: Nature.
La veritat és que se li ha donat un estatus gairebé totèmic a l'Archaeopteryx com a "primer ocell", pel que sovint o gairebé sempre ha estat molt difícil divulgar algun descobriment que el pugui perjudicar sense voler. Però totes les proves que s'han observat, entre les moltes més que hi ha, ni beneficien ni perjudiquen tant a l'Archaeopteryx com a qualsevol dels seus cosins tant aus com no aviaris. Simplement mostren que la transició dinosaure-ocell no és un arbre evolutiu definit, a diferència de la transició primat-humà, si no que tot el que s'entén com "au" pot haver aparegut dues o tres vegades com a mínim dins dels Teròpodes Celurosaures.