salutació

A mi m'agraden els dinosaures i la paleontologia, ( i també l'arqueologia ) .... i a tu?

dissabte, 17 de febrer del 2018

Mansourasaurus shahinae, nou Titanosaure del Cretaci superior d'Egipte.

El Cretaci superior a l'Àfrica continental (en una definició que inclou la Península Aràbiga, que llavors formava part d'aquesta massa i no d'Àsia, però que exclou Madagascar) sempre s'ha caracteritzat per donar fòssils de vertebrats terrestres, inclosos dinosaures, molt fragmentaris i que moltes vegades no permeten cap identificació taxonòmica a nivell de gènere i espècie. Tot i això, en els últims temps estan apareixent restes que permeten omplir llacunes sobre la composició faunística de l'Àfrica finicretàcica i la seva relació amb les faunes dels continents veïns. Entre aquests descobriments es troba un nou Sauròpode Titanosaure, el qual és també la darrera aportació en Paleontologia de dinosaures de la terra dels faraons.
El 29 de gener es donar conèixer, a la revista Nature Ecology and Evolution i de la mà d'un equip de paleontòlegs dirigits per en Hesham Sallam (Universitat de Mansoura, Egipte), el Mansourasaurus shahinae, un Titanosaure Lithostrotia del Cretaci superior Campanià (80 M.A.) d'Egipte. El nom genèric del Sauròpode fa referència a la Universitat de Mansoura, la qual s'ha encarregat de bona part del treball de camp i de laboratori en l'animal, mentre que el nom específic homenatja a la Mona Shahin, qui va ajudar en la creació del Centre de Paleontologia de Vertebrats de la ja mencionada universitat egípcia. El Mansourasaurus presenta l'honor d'estar representat per l'esquelet de vertebrat terrestre més complet trobat en sediments del Cretaci superior a l'Àfrica continent fins al moment. Aquest està compost per fragments del crani, els dos dentaris, tres vèrtebres cervicals i dues de dorsals (tots dos conjunts amb costelles associades), l'escàpula-coracoides, l'estèrnum, els dos húmers, un radi, un metacarpià III i els metatarsians I, III i (sense tenir tota la certesa) IV. Tots aquests ossos formarien un dinosaure de 8 i 10 m que no hauria acabat de créixer degut a que l'escàpula i el coracoies no estan fusionats encara que sí que ho estan els centres vertebrals i les apòfisis espinoses. Unes peces òssies aplanades i amb contorns irregulars de l'holotip del Mansourasaurus han estat interpretats com possibles osteoderms. Els fòssils van ser desenterrats a l'oasi de Dakhla del Desert Occidental egipci, situat geològicament a la Formació Quseir (Campanià).

Dalt-esquerra: mapa d'Egipte on es marca l'oasi de Dakhla,d'on provenen els fòssils del Mansourasaurus. Dalt-dreta: disposició de les restes òssies del dinosaure in situ. Baix: reconstrucció de l'esquelet del Mansourasaurus on es marquen amb color els ossos presents en l'holotip.
Foto: Sallam et al. (2018)/Nature Ecology and Evolution.
El Mansourasaurus es troba diagnosticat per deu alveòls dentals (per a la col·locació de les dents a l'os mandibular) al dentari, una estructura semblant a la barbeta relativament desenvolupada a la símfisi (zona més anterior del dentari), centres vertebrals de les vèrtebres cervicals anteriors i mitjanes amb un foramen al darrere de la seva cara lateral i un foramen a les costelles cervicals anteriors. El Titanosaure egipci ha estat identificat com un Lithostrotia a partir d'un estèrnum que supera en longitud a l'húmer en un 70% i un extrem distal del radi inclinat en un angle de 20º respecte de l'eix de l'os del braç. L'anàlisi filogenètica del Mansourasaurus ha revelat que els Titanosaures Lithostrotia que estan més relacionats amb ell són els Saltasàurids del Cretaci superior Campanià-Maastrichtià d'Europa i Àsia. De fet, el tàxon germà del Mansourasaurus és l'ibèric Lohuecotitan i una anàlisi paleobiogeogràfica mostra que els avantpassats del nou tàxon egipci haurien arribat a Àfrica des d'Europa. Aquest grup també es troba integrat per l'ibèric Lirainosaurus, els mongols Nemegtosaurus i Opisthocoelicaudia, el francès Ampelosaurus i el romanès Paludititan i alguns caràcters ossis que donen suport a aquesta associació, tots de l'escàpula-coracoides, són la manca d'expansió de l'escàpula i un foramen a l'àrea del coracoides en articulació amb l'escàpula. Aquest clade afro-eurasiàtic de Titanosaures Saltasàurids es troba a la vegada relacionat amb un altre format per espècies nord-americanes com l'Alamosaurus i sud-americanes com el Dreadnoughtus, la divergència entre els quals s'hauria donat fa 100 M.A., la mateixa època en que es van separar Amèrica del Sud i Àfrica.

A dalt: mapa de la Terra a finals del Cretaci on es mostren els models paleobiogeogràfics proposats pels Titanosaures Saltasàurids a partir dels 100 M.A., notant-se la divisió entre els llinatges americà i africà i la unió d'aquest últim amb l'eurasiàtic. A baix: arbre filogenètic amb eix cronològic del Cretaci on es mostren els resultats obtinguts pel Mansourasaurus i també s'indica l'època de separació entre Amèrica del Sud i Àfrica.
Foto: Sallam et al. (2018)/Nature Ecology and Evolution.
Malgrat el caràcter fragmentari i ambigu del registre fòssil de vertebrats terrestres al Cretaci superior de l'Àfrica continental, al llarg dels anys s'han formulat diverses hipòtesis referents a la paleobiogeografia de la fauna present en aquesta època i aquest territori. Mentre alguns paleontòlegs han postulat que Àfrica estaria aïllada dels continents veïns i desenvoluparia una fauna pròpia composta per relictes (és a dir, llinatges que en èpoques anteriors eren més abundants i diversos i tenien una distribució geogràfica més àmplia), altres eren partidaris de connexions faunístiques intercontinentals amb Europa després de la separació amb Amèrica del Sud. L'estreta relació filogenètica del Mansourasaurus amb un Titanosaure europeu es converteix en la primera evidència amb proves robustes d'intercanvis faunístics entre les dues ribes del Mar de Tetis a finals del Cretaci. Això també és un missatge per seguir la investigació paleontològica en el Cretaci superior africà amb l'objectiu de trobar més fòssils en un estat de conservació considerable que permetin identificar tàxons a nivell de gènere i espècie i, de retruc, confirmar o refutar més suposicions sobre el caràcters dels animals que hi van viure.

Reconstrucció d'un Mansourasaurus en una platja junt amb una bandada d'aus.
Foto: Andrew McAfee.

dissabte, 10 de febrer del 2018

Caihong juji, el dinosaure de l'Arc de Sant Martí.

El primer dinosaure no aviari emplomallat del 2018 arriba per partida doble ja que també mostra evidències de quin color podrien ser les seves plomes, el qual no deixarà indiferent a ningú. Es tracta del Caihong juji, un Teròpode Paraves basal procedent del Juràssic superior del nord-oest de la Xina presentat a la revista Nature Communications el 15 de gener per part d'un equip dirigit per en Dongyu Hu (Museu de Paleontologia de Liaoning, Shenyang, capital de Liaoning). El nom genèric del dinosaure, Caihong, significa "Arc de Sant Martí" en xinès, degut a que l'holotip es troba molt ben preservat i per un seguit de proves que aporta sobre l'origen evolutiu dels Paraves, mentre que el nom específic juji vol dir "cresta gran" en la mateixa llengua, per la presència en aquest dinosaure d'una cresta lacrimal prominent.

A: foto del motlle de l'esquelet holotip del Caihong. B: foto del contramotlle. C: dibuix de l'esquelet. D: foto del crani. E: dibuix del crani.
Foto: Hu et al. (2018)/Nature Communications.
El Caihong està basat en un esquelet gairebé complet amb plomes preservat en una llosa que representaria un animal de 0,4 m de longitud i una massa corporal estimada de 475 g procedent del jaciment de Gangou, ubicat administrativament al nord de la província xinesa d'Hebei i geològicament a la Formació Tiaojishan (Juràssic superior Oxfordià, 161 M.A.). D'aquesta àrea i època provenen els Paraves més antics del registre mundial (Anchiornis, Xiaotingia, Eosinopteryx, Aurornis), però tots ells presenten una morfologia semblant tant pel que fa als ossos com a les plomes. El Caihong es caracteritza per presentar certes diferències amb aquest patró general de Paraves basals. El Caihong presenta com a caràcters de diagnòstic, a més de les crestes lacrimals abans esmentades, una fenestra accessòria al maxil·lar i un ili curt que és menys de la meitat de la llargada del fèmur (mentre que en altres Teròpodes, l'ili és més de la meitat de la llargada del fèmur). A més, també es diferencia de la resta de Paraves de la Formació Tiaojishan en posseir un musell que representa un 60% de la llargada del crani, extremitats anteriors relativament curtes (un 60% de la llargada de les seves equivalents posteriors, mentre que en els altres tàxons és entre el 75% i el 85%) i un cúbit i un radi més llarg que l'húmer.
Respecte a les plomes del Caihong, les situades als braços arriben a ser més de 2 cops més llarg que l'húmer, fet que fa engrandir la mida de l'extremitat anterior respecte a quan només es miren els ossos. Hi ha un seguit de plomes situades a prop del polze dret, estructura que recorda l'àlula de les aus actuals (grup de plomes posat sobre els dits que es desplega en maniobres de vol a baixa velocitat), pel que s'ha suggerit que també ho seria encara que no hauria de tenir la mateixa funció. A les extremitats posteriors, el Caihong presenta els peus extensament emplomallats amb plomes pennàcees (identificades per presentar barbes paral·leles). Pel que fa a la cua, les rectrius (plomes de vol de la cua) adjuntes a les vèrtebres caudals anteriors i mitjanes tenen eixos asimètrics (el qual ja és una prova de que tindria les adaptacions per poder volar) i formarien una cua en forma de fulla de falguera que superaria en superfície a la de l'Archaeopteryx. Els eixos asimètrics de les rectrius i els braços allargats indica que el Caihong tindria una locomoció diferent a la d'altres Paraves de la Formació Tiaojishan.

Fotos de plomes de vàries àrees del cos de l'holotip del Caihong. A i B: plomes del coll. C: plomes del pit. D i E: plomes dels braços. F: plomes de les cames. G, H, I i J: rectrius.
Foto: Hu et al. (2018)/Nature Communications.
En Hu i col·laboradors van extreure 66 mostres de les plomes de l'holotip del Caihong per estudiar-les amb un microscopi electrònic. S'hi han observat unes estructures que s'han descartat com pertanyents a bacteris i que més aviat serien melanosomes, que indiquen el color de les plomes i que ja s'havien trobat en altres fòssils Paraves. Aquests melanosomes indiquen que el color majoritari del cos del Caihong seria el negre, però hi ha algunes mostres procedents del cap, del pit i de la base de la cua que tenen forma de plaqueta i recorden als melanosomes que permeten la iridescència (el canvi de color depenent de l'angle en que es mira) amb colors vius en els colibrís. D'aquesta manera, el Caihong presentaria certa diversitat de pigment de plomes i els melanosomes en forma de plaqueta donarien també colors vius com encara que no s'han pogut identificar. La iridescència ja s'havia identificat anteriorment en un Paraves mesozoic, el Dromeosàurid del Cretaci inferior Microraptor, el qual mostrava aquesta característica en tot el plomatge. El Caihong és curiós perquè presenta a la vegada dues possibles eines d'exhibició dels Teròpodes de les quals una, les plomes en aquest cas iridescents, és pròpia dels Paraves com ell, i l'altra, la cresta lacrimal, més característica dels Teròpodes més basals. Per tant, el nou tàxon indica que l'aparició de noves formes d'atreure l'atenció va ser anterior a la desaparició de les velles.

Reconstrucció d'un Caihong sobre la branca d'un arbre en que es mostren els patrons de color que tindria segons el que se sap a partir dels seus melanosomes (els colors de l'àrea iridescent són especulatius).
Foto: Velizar Simeonovski. 

dissabte, 3 de febrer del 2018

Diluvicursor pickeringi, nou Ornitòpode del Cretaci inferior d'Austràlia.

L'11 de gener es va publicar, a la revista PeerJ i de la mà d'un equip dirigit per en Matthew Herne de la Universitat de Queensland (Brisbane, Austràlia), un dels primers tàxons binomials de dinosaures no aviaris del 2018. Es tracta del Diluvicursor pickeringi, un petit Ornitòpode procedent del jaciment Eric the Red West de la Formació Eumeralla (Cretaci inferior/mitjà Albià, 100 M.A.), a l'estat australià de Victòria, al sud-est del país. De la Formació Eumeralla ja s'han recuperat dos altres Ornitòpodes, el Leallynasaura i l'Atlascopcosaurus, tots dos amb holotips basats en restes cranials. En canvi, el fòssil tipus del Diluvicursor és un esquelet postcranial parcial consistent en una part caudal de la columna vertebral gairebé completa, els extrems distals de la tíbia i el peroné drets, un tars dret complet i un peu dret parcial.

Foto (a) i dibuix (b) de l'holotip del Diluvicursor.
Foto: Herne et al. (2018)/PeerJ.
El nom genèric Diluvicursor significa "corredor del diluvi o de la inundació" en llatí, ja que l'holotip es va trobar en els sediments d'un antic riu que passava pel lloc de descobriment del dinosaure a l'Albià que, a més, es trobava dins d'una plana d'inundació, mentre que el nom específic pickeringi homenatja al paleontòleg David Pickering, que va contribuir especialment en el desenvolupament de la Paleontologia australiana i que va morir durant la producció de l'article de presentació del dinosaure. L'holotip del Diluvicursor fa 1,2 m i la falta de fusió de les vèrtebres caudals suggereix que es tracta d'un juvenil. El Diluvicursor també es troba representat per una vèrtebra caudal aïllada, un mesurament de la qual indica que aquest Ornitòpode podria arribar als 2,3 m, encara que no se sap si pertany a un exemplar adult o no. El Diluvicursor es troba diagnosticat per apòfisis espinoses de les vèrtebres caudals baixes i gairebé iguals a l'altura del centre vertebral, procés intervertebral (extensió òssia de les vèrtebres situada en l'àrea d'articulació d'aquestes) triangular i amb una osca en forma de V en el centre de la vèrtebra adjacent i costelles caudals amples que representen el 80% de l'alçada total de les vèrtebres. Es van utilitzar diverses matrius filogenètiques per resoldre les relacions taxonòmiques del Diluvicursor, i en tots forma part de politomis (grup de tàxons propers temporalment en els quals no s'acaben de resoldre les seves relacions filogenètiques) dins dels Ornitòpodes o del grup més inclusiu dels Ceràpodes (Ornitòpodes+Marginocèfals), sense poder indagar més. Tot i això, un seguit de caràcters de les vèrtebres caudals, el tars i el peu com proporcions baixes de les vèrtebres, un procés ascendent de l'astràgal (zona de contacte de l'os amb la tíbia) ample i en angle obtús, un metatars I en forma de T i un metatars II en forma de lluna creixent acosten l'espècie australiana a la resta d'Ornitòpodes de la Formació Eumeralla, a tàxons sud-americans i antàrtics (Gasparinasaura, Anabisetia, Morrosaurus) i als Driosàurids d'Àfrica i Lauràsia. Aquestes relacions seran confirmades per una nova anàlisi filogenètica. Els dinosaures més propers per ara al Diluvicursor són dos esquelets parcials del jaciment Dinosaur Cove dins de la Formació Eumeralla (que en alguns estudis estan considerats com exemplars de Leaellynasaura), els quals del nostre protagonista es diferencien per tenir la cua més curta i un peu més robust, i una vèrtebra caudal aïllada procedent d'Eric the Red West, indicant la presència d'almenys dos tàxons d'Ornitòpodes en aquest jaciment.

A dalt: imatge de tomografia computada de les falanges superiors del peu de l'holotip del Diluvicursor on es pot veure la patologia que pateix (veure més avall). A baix: aproximació de l'anomalia.
Foto: Herne et al. (2018)/PeerJ.
Altres aspectes sobre el Diluvicursor i el seu holotip tractats per Herne i col·laboradors són la presència d'una patologia en el peu de l'exemplar tipus del dinosaure i la posició que tindria en l'ecosistema de la Formació Eumeralla de l'Albià respecte als altres Ornitòpodes de la regió. En primer lloc, l'extrem de la primera falange del dit I del peu es troba desviat respecte a la seva articulació amb el metatars II, el qual ha estat identificat com una patologia antemortem (és a dir, feta abans de morir) i no com a conseqüència de l'enterrament del fòssil per la presència de teixit os rugós en l'àrea en que hi hauria d'haver l'articulació, una anomalia coneguda com osteofitosi. Això hauria resultat que l'articulació entre els metatarsians i les falanges tingués menys mobilitat. En segon lloc, l'entorn de la Formació Eumeralla en temps del Diluvicursor està constituït per boscos de coníferes amb grups molt variats de plantes baixes, entre les quals hi havia Angiospermes. Això hauria ajudat que els diferents Ornitòpodes que habitaven aquest hàbitat tindrien formes d'alimentació diferents a partir de la seva morfologia. És una hipòtesi que s'ha formulat a partir de les diferències entre el Diluvicursor i els Ornitòpodes de Dinosaur Cove, els quals també van ser enterrats en un riu. Aquest fet també dóna suport a aquesta proposta tenint en compte que l'antic riu de Dinosaur Cove era més petit i tindria menys força que el d'Eric the Red West.

Reconstrucció de dos Diluvicursor buscant menjar per la riba d'un riu (representant en el que es va trobar l'holotip del dinosaure).
Foto: Peter Trusler.