salutació

A mi m'agraden els dinosaures i la paleontologia, ( i també l'arqueologia ) .... i a tu?

dimarts, 30 de juny de 2015

Els Ornitomimosaures.

Els Ornitomimosaures (Ornithomimosauria) són un clade de Teròpodes Celurosaures amb rang d'infraordre que segueix als Tiranosauroïdeus en el camí evolutiu cap als ocells. Van aparèixer aproximadament al Cretaci inferior Berriasià (140 M.A.) i es van extingir, com la majoria de grups de dinosaures no aviaris, al Cretaci superior Maastrichtià (65 M.A.). Són un dels grups de Celurosaures que es coneixen millor i el que s'han trobat més fòssils, els quals són molt comuns als ambients del Cretaci superior d'Àsia Central i l'oest d'Amèrica del Nord, així com també restes del Cretaci inferior a Europa. Possibles Ornitomimosaures podrien haver viscut a Àfrica i Austràlia, però en el cas que es justifiqués aquest parentesc, els Ornitomimosaures són un grup característic del continent septentrional Lauràsia.

Cladograma dels Ornitomimosaures on s'indica a quina branca succeeixen canvis en la dentadura.
Foto: Pino di Legami, basat en varis estudis sobre la filogènia d'aquest grup.  
El seu nom vol dir "rèptils (sauria) que imiten (mimus) ocells (ornithos)", perquè superficialment s'assemblen als ocells actuals (només superficialment perquè no són els Celurosaures no aviaris més propers filogenèticament als dinosaures actuals) i més concretament als grans corredors incapaços de volar com els estruços, els emús i els nyandús, ja que com aquests, els Ornitomimosaures presenten un cap petit amb un bec sense dents, un coll esvelt i unes potes llargues, el que que siguin coneguts també com dinosaures estruç. Però com tots els dinosaures mesozoics, els Ornitomimosaures tenien braços amb urpes a les mans i una cua òssia llarga. De fet, aquesta semblança amb els ocells actuals ha fet que el sufix -mimus (imitador) sigui el més utilitzat al nombrar gèneres d'Ornitomimosaures, a diferència de la majoria de gèneres de dinosaures, que acaben amb -saurus (rèptil) en al·lusió al gran clade al que pertanyen. Posar -mimus al final del nom genèric dels Ornitomimosaures ja s'ha convertit en una tradició pels paleontòlegs que els estudien.

Esquelet de Struthiomimus en que el coll i el cap estan estirats cap endarrere, un exemple de postura mortal.
Foto: Viquipèdia.
Entre les novetats evolutives que distingeixen als Ornitomimosaures d'altres Celurosaures hi ha: un crani de complexió lleugera amb òrbites rodones molt grans, un morro baix i estret amb un bec corni que cobria gran part de les mandíbules, l'absència de dents (característica que ja he anomenat abans), un coll molt llarg que equivalia al 40% de la longitud presacral (anterior a les vèrtebres sacres) de la columna vertebral amb articulacions molt flexibles que li conferien una gran mobilitat, costelles ventrals o gastralia que haurien donat una gran rigidesa a l'abdomen, profundes cicatrius a les apòfisis espinoses de les vèrtebres que suggereixen la presència d'uns poderosos lligaments al llarg del dors, braços extremadament llargs que representaven la meitat de les cames, mans amb tres dits paral·lels i d'igual longitud amb ungles llargues, punxegudes i lleugerament corbes (per tant no es poden considerar del tot urpes), cames molt llargues en comparació amb la resta del cos i peus que que han perdut el dit I o hàl·lux (dit gros) i amb altres tres dits funcionals d'ungles aplanades. 
Aquesta anatomia suggereix amb força que eren corredors ràpids, possiblement tant com els seus anàlegs actuals els estruços, que poden arribar a una velocitat punta de 90 km/h. Molts estudis biomecànics amb fòssils d'Ornitomimosaures com el Struthiomimus (Cretaci superior del Canadà, que el seu nom significa "imitador de l'estruç) suggereixen que no serien tan ràpids però que si podrien arribar a velocitats considerables com a uns 50 km/h.

Grup de Struthiomimus corrent.
Foto: Raúl Martín.
A més, com ja s'ha comentat en entrades anteriors, els Ornitomimosaures tenen un turmell arctometatarsalià, una característica que el 1990 va fer que es crees el clade Arctometatarsalia que comprenia als dinosaures estruç i altres Celurosaures amb aquest tret com els Tiranosauroïdeus i altres grups més evolucionats com els Troodòntids. La concepció de l'Arctometatarsalia com un grup monofilètic va ser abandonada pocs anys després perquè els Tiranosauroïdeus i els Troodòntids estan més emparentats amb altres clades de Celurosaures que amb els Orintomimosaures.

Cladograma del clade de Teròpodes Celurosaures Arctometatarsalia, actualment en desús.
Foto: Dinopedia (pàgina sobre dinosaures en rus).
El fet que els Ornitomimosaures tinguin becs sense dents ha provocat debats intensos entre paleontòlegs sobre la possible dieta d'aquests Teròpodes, animals majoritàriament de dents esmolades que indiquen una dieta carnívora. Els estruços són generalment herbívors però alguna vegada s'alimenten de petits animals o de carronya. L'estructura estranya de les mandíbules i l'analogia amb les aus corredores ha fet que la hipòtesi més acceptada és que els Ornitomimosaures adquirien la major part de les seves calories de les plantes però que ho combinarien amb invertebrats, petits vertebrats, carronya i ous. Al llarg dels anys han anat apareixent proves que justifiquen un règim alimentari vegetarià en els dinosaures estruç: en un primer moment es va suggerir que els seus braços llargs servirien per agafar i tirar branques o per cavar. La gran abundància de fòssils d'Ornitomimosaures respecte a la d'altres Teròpodes també recolza aquesta idea (en la majoria d'ecosistemes els herbívors superen en nombre als carnívors). El 1999 es van identificar gastròlits a l'estómac d'un Sinornithomimus (del Cretaci mitjà-superior de la Xina), el qual no presentava restes òssies de vertebrats. També es possible que fossin filtradors com els actuals flamencs, una hipòtesi que va aparèixer el 2001 quan es va informar d'una estructura semblant a una pinta al bec d'un Gallimimus (Cretaci superior de Mongòlia, que el seu nom significa "imitador del gall") que hauria tingut aquesta funció. Això podria estar recolzat pel fet que la majoria d'Ornitomimosaures provenen de jaciments amb paleoambients humits durant el Cretaci, a diferència dels estruços, emús i nyandús, que viuen en hàbitats més aviat secs.

Reconstruccions dels esquelets d'un adult i d'una cria de l'Ornitomimosaure xinès Sinornithomimus, basats en els que s'hi van trobar gastròlits a l'estómac.
Foto: Viquipèdia.

Aproximació de l'estructura en forma de pinta capaç de filtrar present en el crani del Gallimimus.
Foto: Nature.
A l'igual que amb els Tiranosauroïdeus, amb els Ornitomimosaures hi ha una subdivisió amb les membres més representatius: la família dels Ornitomímids (Ornithomimidae), nombrada pel nord-americà Othniel Charles Marsh el 1890. A partir de la segona meitat es van identificar dinosaures estruç amb algunes característiques que no eren presents en els Ornitomímids, això i l'aspecte excepcional dins dels Teròpodes van portar al mongol Rinchen Barsbold a encunyar als Ornithomimosaures el 1976, que a més dels Ornitomímids  inclou a altres famílies com els Deinocheiridae.
El 1972 es va considerar a l'Elafrosaure (Elaphrosaurus) del Juràssic superior de Tanzània com el primer Ornitomimosaure, un dinosaure que des del 1999 s'ha demostrat que realment és un Ceratosaure. El 1993 es va descriure al Shuvosaure del Triàsic superior de Texas com un Ornitomimosaure molt primitiu, una cosa que retrocediria el seu origen a la mateixa època que tota la branca dels dinosaures. El 1997 es va demostrar que no era ni de bon tros un dinosaure si no un cocodril primitiu bípede i que les característiques que semblaven de dinosaure estruç havien aparegut per convergència evolutiva. El 1994 van aparèixer a Austràlia uns fèmurs d'un possible Ornitomimosaure del Cretaci inferior que se li va anomenar Timimus ("imitador en honor d'en Tim", el fill dels descobridors del dinosaure Thomas Rich i Patricia Vickers). Els fòssils eren de fa 106 M.A., més de 20 milions d'anys anteriors que la majoria d'Ornitomimosaures de Lauràsia, el que podria indicar que es van originar a Gondwana, però uns anys més tard es va observar que no hi havia cap caràcter propi dels Ornitomimosaures als fèmurs del Timimus i des de llavors la seva posició és de Celurosaure indeterminat. Actualment la majoria de paleontòlegs creuen que el Pelecanimimus ("imitador del pelicà"), el primer dinosaure-estruç trobat a la Península Ibèrica i a tota Europa, està a prop de la base del llinatge. Prové del jaciment de Las Hoyas a Conca (Castella-La Manxa), del Cretaci inferior Barremià (130 M.A.). El Pelecanimimus presenta el major nombre de dents trobades mai en un Teròpode: 200. Això indica que els Ornitomimosaures més evolucionats no van acabar amb un bec desdentat perquè es reduís el nombre de dents, si no que s'augmenta i se'n disminueix la mida, amb el que s'aconsegueix una superfície contínua de petites dents que actuaria igual que un bec corni. Aquest procés s'anomena exaptació i és el que s'observa a la mandíbula del Pelecaniminus i desemboca amb la boca desdentada dels seus descendents. Un altre Ornitomimosaure del Cretaci inferior amb dents és l'Harpymimus, procedent de Mongòlia.

Fèmur holotip de Timimus vist des de diferents vistes.
Foto: Plos One.

Esquelet reconstruït d'Elafrosaure exhibit al Museu d'Història Natural de Berlín. Les restes trobades d'aquest dinosaure no presenten crani, per tant ha estat fet a partir d'espècies properament emparentades.
Foto: Archosaur Musings.

Reconstrucció d'un Shuvosaure.
Foto: Nobu Tamura.

Crani de Pelecanimimus incrustat a la roca.
Foto: Yacimiento de Las Hoyas.
La presència de plomes en alguns Ornitomimosaures no s'ha pogut identificar fins fa relativament poc. El 1995 es va descobrir un esquelet del gènere tipus Ornithomimus amb marques estranyes als avantbraços que llavors no es va entendre que era. El 2008 es van trobar dos esquelets més amb flocs de plomes filamentoses semblants a les trobades en fòssils de Celurosaures d'altres grups. El 2012 es van revisar aquestes restes i es va descobrir que les marques de l'esquelet trobat el 1995 pertanyien a plomes llargues que podrien haver format un antecedent a l'ala de les aus però que no serviria per volar, si no possiblement per impressionar a les femelles (en el cas que pertanyi a un mascle) i també per cobrir els seus nius durant la incubació. Un dels esquelets trobats al 2008 pertanyia a una cria i només tenia plomes filamentoses, mentre que els altres dos pertanyien a adults i tenien també les protoales esmentades abans, el que indica que, almenys a l'Ornithomimus, les plomes s'anaven desenvolupant a mesura que l'animal creixia. Aquesta també va ser la primera prova de dinosaures emplomallats a Amèrica del Nord.

Dibuix que representa a un adult d'Ornithomimus amb llargues plomes als braços i una cria del mateix dinosaure amb plomes filamentoses amagant-se sota seu.
Foto: Julius Csotonyi. 

divendres, 26 de juny de 2015

Regaliceratops peterhewsi àlies "Hellboy": un Ceratòpsid que semblava un altre.

Es tracta d'un nou gènere i espècie de "dinosaure banyut" descrit el 4 de juny a la revista Current Biology. Al ser nou per a la ciència, mostra un esquema d'ornamentació cranial diferent a la d'altres Ceratòpsids, cosa que no sols fa augmentar el divers mosaic de cranis d'aquests dinosaures, si no que també presenta un cap que no correspon a la branca de Ceratòpsid a la qual pertany.
Primer de tot s'ha de dir que vol dir el seu nom: "Cara banyuda real (Regaliceratops) i de Peter Hews (peterhewsi)". El nom genèric ve del llatí reaglis (real) més la ja tradicional terminació grega ceratops per referir-se a la cara banyuda dels Ceratòpsids, l'element que els distingeix a primera vista d'altres dinosaures, pel fet que l'holotip, un crani d'un metre i 60 cm, té unes estructures òssies triangulars a la vora de la projecció parietal, amb el que sembla que porti una corona, i també perquè es guarda al Royal Tyrrell Museum a Drumheller (Alberta, Canadà). Peter Hews, al qual el nom específic del Ceratòpsid li fa un homenatge, és un geòleg va descobrir el crani holotip el 2005 a pocs metres per sobre de al riu Oldman al sud d'Alberta. L'holotip rep el nom afectuós de Hellboy perquè presenta dues banyes a sobre dels ulls com el personatge de còmic i de pel·lícula i també perquè va costar molt de treure'l de la roca on es trobava incrustat, ja que era molt dura, una operació que va portar anys i que es podria considerar "infernal" (traduït literalment Hellboy vol dir "noi de l'infern). El nom binomial el van posar Caleb Brown i Donald Henderson, investigadors del Royal Tyrrell Museum. L'edat del fòssil holotip és de 68 M.A., a mitjans de l'estatge Maastrichtià del Cretaci superior.

El crani Hellboy, l'holotip del Regaliceratops peterhewsi.
Foto: Royal Tyrrell Museum.
I és amb la forma del crani on sorgeixen les proves que han portat a l'afirmació final del primer paràgraf. El Regaliceratops presenta una de les banyes nasals més grans trobades en els Ceratòpsids, de 28 cm, i unes banyes postorbitals molt petites. Això junt amb l'elaborada ornamentació posterior de la projecció parietal, que li dóna una major envergadura, són característiques cranials pròpies de la subfamília de Ceratòpsids nord-americans més primitiva: els Centrosaurins (Centrosaurinae). Però resulta que aquests s'havien extingit a principis del Maastrichtià, poc temps abans de l'aparició en escena del Regaliceratops, sent reemplaçats per l'altra subfamília de Ceratòpsids d'aparició més moderna: els Casmosaurins (Chasmosaurinae), que inclouen al Triceratops i, com aquest, presenten banyes postorbitals molt llargues i una banya nasal més curta comparades amb les dels Centrosaurins. Per aquesta raó, el Regaliceratops es tracta d'un Casmosaurí, però va adoptar l'ornamentació cranial dels Centrosaurins i va ocupar el nínxol ecològic que aquests havien deixat lliure després de la seva extinció, pel que es tracta del primer cas de convergència evolutiva entre "dinosaures banyuts". En moltes espècies de Ceratòpsids la funció de les banyes i de la projecció parietal seria més aviat visual i sexual que no pas defensiva, entre aquestes hi estaria el Regaliceratops, que té crani de Centrosaurí perquè possiblement també hauria adoptat per convergència evolutiva la forma de comunicar-se i d'atreure al sexe oposat d'aquests, en el cas que diferenciés força de la dels Casmosaurins.

Cladograma dels Ceratòpsids en que es diferencien entre espècies de banya nasal llarga i banyes postorbitals curtes i espècies de banya nasal curta i banyes postorbitals llargues. El Regaliceratops ve de l'arbre de la dreta (d'on venen els seus parents més propers filogenèticament) dirigint-se cap a l'esquerra (amb els qui s'assembla superficialment però no hi està tant relacionat).
Foto: Current Biology

Reconstrucció d'un Regaliceratops caminant pel bosc.
Foto: Julius Csotonyi.     

dimecres, 24 de juny de 2015

Cèl·lules sanguínies en fòssils de dinosaures!

Uns investigadors de l'Imperial College de Londres van publicar el 9 de juny a la revista Nature un descobriment molt important fet a partir de varis tipus de fòssils de dinosaures canadencs guardats a les col·leccions del Museu d'Història Natural de la capital britànica: la presència en aquests de cèl·lules sanguínies i de col·lagen, una proteïna que forma fibres i que es troba en ossos i tendons. Si trobar teixits tous com aquests ja és impressionant, els fòssils on han estat localitzats estaven en mal estat, ja que els teixits tous poden aparèixer amb més possibilitats en fòssils ben conservats, el que indica que la seva preservació podria ser extensa en els fòssils encara que aquests no estiguin en un estat de conservació excepcional.
Les cèl·lules sanguínies i les proteïnes de col·lagen es van trobar en vuit fòssils de dinosaures procedents del Canadà: una urpa de Teròpode no identificat, una costella del Ceratòpsid Casmosaure (Chasmosaurus), un turmell i les falanges d'un Hadrosàurid no identificat, la falange d'un Ceratòpsid no identificat i la costella d'un dinosaure sense descriure que encara no ha estat assignat a cap grup provenen de la Formació Dinosaur Park d'Alberta, que té els jaciments de dinosaures cretàcics més productius del Canadà. També hi ha uns altres dos fragments d'ossos d'Hadrosàurids procedents d'altres formacions geològiques de finals del Cretaci (75 M.A.). El primer que van trobar els científics de l'Imperial College van ser estructures semblants als glòbuls vermells a l'urpa de Teròpode i la falange de Ceratòpsid mitjançant un microscopi electrònic. Després en van mirar la composició química amb un espectròmetre de masses i van trobar que les cèl·lules sanguínies d'aquests dinosaures eren molt semblants a les de l'emú, una prova interessant que ajunta encara més als dinosaures amb les aus a més del que s'ha pogut evidenciar a partir dels ossos, i no sols justifica el parentesc proper entre els ocells i els Teròpodes si no també obra una possible relació amb els Ceratòpsids. En quatre altres fòssils van observar estructures de tipus fibrós com les que forma el col·lagen i van detectar aminoàcids que es troben normalment en aquesta proteïna, per això creuen que la presenten, tot i que necessiten investigar més en els fòssils examinats i fer-ho amb altres restes que puguin presentar teixits tous per confirmar les seves teories.
La presència de teixits tous com col·lagen i cèl·lules sanguínies en fòssils de dinosaures tan antics poden ajudar als paleontòlegs per proporcionar-los informació que no seria completa només amb els ossos, com esbrinar com van passar de ser ectoterms (sang freda) a endoterms (sang calenta) o mesoterms (metabolisme intermedi que l'any passat es va proposar que tindrien els dinosauries, veure: Un nou tipus de metabolisme pels dinosaures). La possible presència de col·lagen en ossos de dinosaure ja es va detectar al 2013 a partir d'esquelets d'embrions del Prosauròpode xinès Lufengosaure (Lufengosaurus) de fa 190 M.A., encara més antics que els fòssils canadencs. Si es comparessin els resultats de les dues investigacions, es podria obrir una nova àrea d'investigació pel que fa a la biologia dels dinosaures i altres llinatges d'animals extingits fa molt de temps i comparar-ho amb la dels animals moderns.

Imatge de microscopi de les estructures de col·lagen identificades en la costella de dinosaure no identificat.
Foto: Nature.
Font: Canadian Broadcasting Corporation (CBC).

dissabte, 20 de juny de 2015

Les arrels ibèriques de l'Indominus rex.

Avui torno a parlar de Món Juràssic (Jurassic World), en aquest cas sobre l'espècie de dinosaure protagonista, l'Indominus rex i la seva relació amb altres dinosaures.
Molts ja deveu saber que es tracta d'un híbrid que s'ha creat a partir de l'ADN d'altres dinosaures i que no representa a cap dinosaure identificat a partir de restes fòssils. Els genetistes del parc el creen en un moment en que els visitants anaven a menys, esperant que les xifres de públic tornessin a pujar de forma espectacular. Al principi hi havia dos exemplars d'Indominus, un mascle i una femella, però l'últim (el que apareix a la pel·lícula) es va menjar al seu germà. Es tracta d'un dinosaure molt intel·ligent i d'una agressivitat i ferocitat màxima, que el tenen reclòs en una gran gàbia esperant poder-lo ensenyar al públic, tot i que l'Owen (el cuidador dels Velociraptors) adverteix de que pot ser molt perillós donat que no ha tingut contacte amb altres dinosaures. El Vic Hoskins, que vol utilitzar als Velociraptors com a armes, es comença a interessar per l'Indominus i quan pregunta als investigadors de quins animals estan compostos els seus gens, li responen dient-li que la majoria dels gens són de Tiranosaure i que la resta és confidencial. La femella Indominus marca amb les seves urpes a la paret del seu recinte per fer veure als humans que s'ha escapat, el mateix que com pensa l'Owen quan ho descobreix. La Claire va a la sala de control per preguntar a l'especialista tecnològic Lowery a on es troba la dinosaure, ell li respon que encara es troba a dins. A la vegada, l'Owen baixa amb uns treballadors i l'Indominus els embosca i acaba sortint de la gàbia. El propietari del parc Simon Masrani envia un equip de seguretat armat.

Cartell de la pel·lícula en que apareixen la femella Indominus i la Claire cara a cara.
Foto: Universal Pictures.

DE QUÈ ESTÀ FORMAT UN INDOMINUS REX?

En primer lloc, s'ha de dir que l'Indominus rex és un Teròpode, per tenir un cos principal de Tiranosaure, que segons la web oficial de Món Juràssic, fa 12 m de llargada, pot córrer a 50 km/h i el seu rugit pot arribar a una potència d'entre 140 i 150 decibels. El seu nom es pot abreviar com I.rex i significa "rei indomable" en llatí (Indominus és el gènere i rex l'espècie). En un principi també es va proposar de nombrar-lo Diabolus rex ("rei diabòlic"), abreviat D.rex. Pel que fa al comportament, mata a altres dinosaures no sols per menjar, si no també per plaer, com en el cas de quan es troba amb sis Apatosaures, els mossega enviant-los a l'altre barri i els deixa sense menjar-se'ls (amb un sol Apatosaure, un Teròpode de la mida d'un Indominus tindria menjar per més d'una setmana).
En algunes parts de la pel·lícula, les criatures que conformen el codi genètic de l'Indominus determinen el seu comportament:
Sèpia: Segons explica en Henry Wu, un dels creadors de l'Indominus, els seus gens han fet que es pogués camuflar amb quasi el mateix aspecte que el medi, com quan el perseguia l'equip de seguretat per la selva i que els seus membres no el poguessin trobar.
Granotes arborícoles: Una altra de les coses que va fer que l'equip de seguretat no trobés a l'Indominus és que, gracies als gens d'aquests amfibis, pot variar la seva temperatura corporal a la de l'ambient i no ser detectat per les màquines tèrmiques que portaven els membres del dispositiu de seguretat.
Velociraptor: Quan a la nit en Vic Hoskins es converteix en el cap de l'operació de captura de l'Indominus i utilitza als Velociraptors per atrapar-la, descobreix que si comuniquen i dedueix perquè li van dir que la composició genètica de l'Indominus era confidencial: una part dels gens són de Velociraptor i li permeten interactuar com si fos un d'ells. Això, també, comporta que aquests es posin del bàndol de la depredadora híbrida i ataquin als humans.
A la vegada, alguns paleontòlegs han descobert semblances entre l'aspecte de l'Indominus amb el d'altres Teròpodes i també amb altres rèptils no dinosaures:
Carnotaurus: L'Indominus presenta a l'esquena un seguit d'escames engrossides que sobresurten del cos i es corben, que tenen una mida de 4-5 cm i que es separen per una distància regular de 10 cm. Aquesta característica es troba en un grup de Teròpodes: els Ceratosaures Abelisaures i el millor exemple d'això prové del Carnotaurus sastrei argentí. Aquesta característica es descriu a la pàgina oficial de la pel·lícula.
Concavenator: La característica que aproxima a l'Indominus a aquest Teròpode ibèric no es descriu a la pàgina oficial de Món Juràssic, si no que ha estat identificada pels ulls dels paleontòlegs que van descriure al Pepito el 2010. El cas és que l'Indominus presenta als avantbraços uns filaments molt semblants als que es van proposar que tindria el Concavenator a partir d'uns petits bulbs de la mateixa regió de les extremitats anteriors, que també es troben en el Velociraptor i que serien el precedent dels bulbs dels quals parteixen les plomes de les aus, per tant també es va teoritzar que aquests filaments serien les primeres "protoplomes" identificades en un Teròpode Al·losauroïdeu (per fi alguna cosa!).
Cocodrils: A la web oficial de Món Juràssic es diu que l'Indominus pot reemplaçar les dents, una característica compartida en tots els Teròpodes, però (això allà no s'hi explica) les seves dents no semblen de Teròpode, si no més aviat estan basades en les dels cocodrils, ja que presenten fistonat als alvèols dentals, una característica que no apareix ni en Teròpodes semblants superficialment a cocodrils com els Espinosàurids. Una altra característica de cocodril en la mandíbula de l'Indominus és que estan com "desordenades", amb dents que tenen un àpex que apunta en sentits a vegades oposats a altres dents de la mateixa mandíbula, a diferència de les dents dels Teròpodes, que tenen totes la mateixa orientació.

Dibuix d'un Indominus amb aproximacions a les característiques basades en els tres últims animals.
Foto: El cuaderno de Godzillin. 

Després d'atacar a un Anquilosaure, els germans Gray i Zach i uns Apatosaures, l'Indominus trenca la part de l'aviari (que no té ocells si no Pterosaures), aquests últims surten i comencen a atacar a la gent a l'entrada del parc. A la nit, després de tornar-se del bàndol de l'Indominus, els Velociraptors comencen a atacar als soldats. L'Owen, la Claire, el Gray i el Zach són acorralats fins a l'entrada de Món Juràssic pels Velociraptors i l'Indominus. El primer humà intenta reestablir el vincle amb els seus antics amics, dos dels quals acaben sent assassinats per l'híbrid. El Gray li diu a la Claire que necessiten a un altre dinosaure igual de fort que l'Indominus per combatir-la. La Claire es connecta amb el Lowery perquè deixi anar a un Tiranosaure (i ella corrent davant seu amb talons!). Aquest, després d'una acarrissada lluita, està a punt de morir quan l'últim Velociraptor supervivent l'ajuda a enviar a l'Indominus fins a l'estany del Mosasaure, que l'agafa pel coll i l'enfonsa per asfixiar-la. Al final de la pel·lícula, surt el Tiranosaure des d'un turó de l'illa Nublar rugint com dient "tot i que es facin híbrids que semblin molt forts, jo sempre seré el líder".

LA FAMA DEL PEPITO

El fet de que una part de l'Indominus estigui basada en el Concavenator ha entusiasmat als paleontòlegs espanyols com a mostra de reconeixement internacional cap als dinosaures de la Península. També coincideix en una època en que aquest carnívor del Cretaci de Castella-La Manxa està adquirint una certa fama per mitjà d'altres mitjans, apareixen en videojocs, samarretes, tasses, etc. Una exposició sobre el Concavenator i altres dinosaures dels jaciments de Conca feta al Japó anomenada Dinosaures meravellosos d'Espanya ha fet força popular al Pepito al país asiàtic, tant que apareix en les habitacions d'un hotel, en xocolatines i en origamis.

Estàtua d'un Concavenator exposada davant de l'edifici de la Diputación de Cuenca.
Foto: CadenaSER.

dijous, 18 de juny de 2015

Què penso (i que pensa la comunitat científica) sobre "Món Juràssic".

El dilluns 15 vaig anar a veure la que és probablement la pel·lícula amb més èxit d'aquest any: Jurassic World, a la qual també m'agrada referir-mi com a Mon Juràssic, la quarta entrega de la saga de Parc Juràssic, que ja té 22 anys d'història. Aquí explicaré la meva opinió sobre el film, que (ja aviso) és molt semblant a l'opinió dels paleontòlegs.


Mon Juràssic, com molts ja deveu saber, es va estrenar el divendres 12 de juny, però ja fa mesos que se'n parlava. De fet, el tràiler ja es va estrenar el 25 de novembre i es va projectar a la Super Bowl l'1 de febrer, a la vegada que els impacients fans filtraven imatges de la pel·lícula i la seva web oficial anava donant detalls sobre el que sortiria.
Primer parlaré de la seva relació amb les altres tres pel·lícules. La història de Món Juràssic va seguida directament de la del Parc Juràssic original (1993) oblidant el que va passar a les dues seqüeles anteriors: El Món Perdut (1997) i Parc Juràssic 3 (2001). S'ubica 20 anys després de la història original. Món Juràssic no pretén fixar-se en les seves predecessores, tot i que si fa un homenatge a la primera pel·lícula com quan es posa de fons la música original quan el Gray i el Zach (el nen i l'adolescent germans protagonistes) arriben a l'Illa Nublar o quan els mateixos troben un dels Jeeps originals i l'aconsegueixen arreglar. Una altra cosa en que Parc Juràssic i Món Juràssic s'assemblen és que utilitza l'argument de que dels humans volen controlar el que no es pot controlar per fer la trama de la pel·lícula: en una, els dinosaures com a tals i en l'altra, l'híbrid Indominus rex, el qual tractaré més a fons en una altra entrada. A més d'aquests dos aspectes, l'únic objectiu de Món Juràssic és ser una pel·lícula d'acció i entretinguda sense donar molta importància el que va passar anteriorment.
En segon lloc, com veuen la pel·lícula els paleontòlegs? Molts d'ells no l'han vist amb bons ulls. Reconeixen que es tracta d'una pel·lícula de ciència ficció i no d'un documental, però creuen que hi ha moltes coses per millorar en la forma en que es presenten els dinosaures. Una de les crítiques més fortes que ha rebut Món Juràssic per part de la comunitat científica és que ja s'han fet prou investigacions i està del tot acceptat perquè es puguin representar, almenys els Velociraptors i els Gallimimus, amb plomes, que al contrari tenen la clàssica pell d'escates. Per bona part dels paleontòlegs, els dinosaures de Món Juràssic no s'han actualitzat amb la nova informació obtinguda durant les dues últimes dècades i han arribat a considerar-ho una "oportunitat perduda" per divulgar paleontologia a gran escala. 
Una altra errada important ha estat, com en la primera pel·lícula, representar als Velociraptors amb una mida semblant a la d'un humà quan realment eren molt més petits. La seva mida sembla més a la d'un Deinonychus, una cosa que en el cas de la primera pel·lícula no va ser del tot un error ja que als 90 es creia que el Velociraptor i el Deinonychus eren una mateixa espècie i per representar-ho a Parc Juràssic ho van fer amb la mida del segon però posant-hi el nom del primer. Ara està acceptat que el Velociraptor i el Deinonychus eren espècies diferents i per tant ja es considera un error si s'aplica a Món Juràssic, tot i que es fa amb els de Parc Juràssic. Però hi ha cosa que hi xoca: a Món Juràssic parlen només de Raptors (nom que s'utilitza popularment per anomenar als Dromeosàurids com aquests dos últims) per tant és possible que siguin tant Velociraptors com Deinonychus com altres espècies d'aquesta família de Teròpodes, encara que Raptor s'identifica sempre amb el tipus asiàtic Velociraptor.
Entre altres crítiques hi ha una que tracta sobre el moment en que els Pterosaures (dels gèneres Pteranodon i Dimorphodon) ataquen als visitants del parc,  que amb els seus peus no podrien ser capaços d'agafar les persones com ho fan a la pel·lícula. I una, feta particularment per l'investigador francès Jean Le Loeuff (director del Musée des Dinosaures a Esparasan) que critica que la majoria de dinosaures siguin del Cretaci nord-americà afegint-hi que es podrien haver posat més dinosaures d'altres continents.
Personalment, la trama del film em va semblar molt bona i vaig gaudir un munt. També comparteixo els aspectes a millorar que argumenten els paleontòlegs sobre la forma dels dinosaures, considerant jo també que ja hem arribat a punt en que, tant en documentals com en pel·lícules, alguns dinosaures haurien d'estar emplomallats. A més, voldria afegir que a la pel·lícula no hi surten tots els dinosaures (i altres rèptils) que es descriuen a la pàgina web oficial. Al film hi surten Anquilosaures, Apatosaures, Dimorfodonts, Gallimimus, l'Indominus rex, un Mosasaure, Pteranodonts, Estegosaures, Triceratops, un Tiranosaure i Velociraptors, però entre els "animals de Món Juràssic" hi ha el Baryonyx, l'Edmontosaure, el Metriacantosaure, el Microceratus (un petit Ceratopsià), el Paquicefalosaure, el Parasaurolophus i el Suchomimus que no han arribar a estar-hi. Deu ser que al produir la pel·lícula es pensés que no caldria posar-hi totes les criatures previstes per tenir una bona trama, tenint en compte que només l'Indominus, els Velociraptors i en l'últim moment el Tiranosaure tenen protagonisme. 

Representacions dels animals que surten (o haurien de sortir) a Món Juràssic. D'esquerra a dreta: Velociraptor, Tiranosaure, Apatosaure, Metriacantosaure, Edmontosaure, Baryonyx, Suchomimus, Pteranodon, Paquicefalosaure, Microceratus, Anquilosaure, Estegosaure, Indominus, DimorphodonGallimimus, Parasaurolophus, Triceratop i Mosasaure.




















Postdata: La meva mare, que em va acompanyar a veure la pel·lícula, diu que el major mèrit és per la Claire, la protagonista femenina, que només es despentina gairebé al final i és capaç d'anar amb uns talons d'agulla de més de 10 cm per tota la selva i de córrer davant d'un Tiranosaure amb aquestes sabates!!! I la roba ni se li estripa ni se li embruta!!! AIXÒ SI QUE ÉS UNA HEROÏNA!!! XD

dimecres, 17 de juny de 2015

Els Tiranosauroïdeus.

Els Tiranosàurids no van aparèixer de sobte a finals del Cretaci amb una gran mida. No hem d'oblidar que eren Celurosaures i per tant estaven més emparentats als Teròpodes "petits" que amb la resta dels "grans", que també es pot dir que van sorgir de depredadors de mida reduïda. Doncs així, els carnívors gegantins que ens venen sempre al cap són l'últim estudi d'una fascinant evolució que va començar al Juràssic mitjà/superior, quan els Megalosauroïdeus i els Al·losauroïdeus eren els Teròpodes que ocupaven el lloc de màxims depredadors, a partir d'un possible avantpassat comú amb els Compsognàtids que podia ser tan petit com els altres membres d'aquesta última família. Però mentre aquests es van mantenir minúsculs fins a la seva extinció, un altre llinatge anava augmentat la mida que passava el temps fins a culminar en el mateix Tiranosaure rex. Doncs els Tiranosàurids, la família d'aquest últim, és la culminació d'un clade més ampli amb rang de superfamília: els Tiranosauroïdeus (Tyrannosauroidea), que vol dir "en forma de llangardaixos tirans" (la terminació -oidea utilitzada en les superfamílies vol dir "en forma de" seguit del clade més inclusiu que li dóna nom).

Comparació de les mides dels Tiranosauroïdeus més petits amb la d'un humà. 1-Eotyrannus. 2-Xiongguanlong (Cretaci inferior de la Xina) . 3-Kileskus. 4-Dilong. 5-Guanlong. 6-Raptorex (Cretaci inferior de la Xina). 7-Aviatyrannis (Juràssic superior de Portugal).
Foto: Viquipèdia.

Mapa que mostra on s'han trobat fòssils de Tiranosauroïdeus, amb un color per a cada etapa: Juràssic superior, Cretaci inferior i Cretaci superior, aquesta última diferenciant-se entre Tiranosàurids i no-Tiranosàurids.
Foto: Viquipèdia.

El llinatge que va acabar amb algunes de les màquines de matar més eficaces dels ecosistemes terrestres de tots els temps hauria començat fa aproximadament 160 M.A. partint de l'origen mateix dels Celurosaures, del qual també van sorgir, com ja he dit abans, els Compsognàtids. La primera evidència de separació entre aquests i els Tiranosauroïdeus haurien estat els anomenats Celúrids (Coeluridae), una família que inclou dos gèneres (Coelurus i Tanycolagreus) que va existir a Amèrica del Nord durant el Juràssic superior. Els Celúrids van ser durant molt de temps un tàxon parafilètic que incloïa diversos petits Teròpodes d'aquesta època que ara s'han reclassificat en altres grups, entre ells a Compsognàtids, i que fins fa relativament poc no es va redefinir com un grup monofilètic amb només un gènere a part del tipus Coelurus. A la mateixa època apareix una altra família amb un aspecte encara primitiu però més semblant al dels que serien més tard els Tiranosàurids: els Proceratosàurids (Proceratosauridae) anomenats així perquè presenten crestes cranials elaborades i per això es pensava en un principi que eren Ceratosaures. Dins d'aquests es troba el que molts consideren l'ancestre directe més antic del Tiranosaure: el Guanlong procedent de Xinjiang (oest de la Xina), que és el Proceratosàurid del qual s'han trobat restes més completes i tenia la cresta més desenvolupada. També s'han descobert Proceratosàurids a Anglaterra (Proceratosaurus) i Rússia (Kileskus).

Silueta d'un Kileskus amb les restes que s'han pogut trobar d'aquest Proceratosàurid siberià del Juràssic mitjà.
Foto: Viquipèdia.

Ara compararem les característiques dels Tiranosàurids amb les de parents seus més primitius. En primer lloc, la mida dels Proceratosàurids i altres Tiranosauroïdeus primitius encara sense família del Juràssic superior i el Cretaci inferior era molt petita comparada amb la dels seus descendents del Cretaci superior. Un dels més petits era el Dilong, del Cretaci inferior de Liaoning (est de la Xina), en el qual un adult només feia 1,6 metres de longitud. Un Guanlong adult feia 3 metres. Cap a mitjans del Cretaci comencem a trobar Tiranosauroïdeus de mida gran, com l'Alectrosaurus (trobat a Mongòlia) de 5 metres o el Yutryrannus (trobat a Liaoning) de 9 metres. També hi ha casos d'espècies en que els fòssils trobats fins ara pertanyen a juvenils, com l'Eotyrannus (trobat a Anglaterra), l'holotip del qual feia 4 metres de longitud però no estava totalment desenvolupat, el que indica que un adult podria arribar a ser més gran. Els Tiranosauroïdeus van ser majoritàriament de mida petita/mitjana durant una bona part de la seva evolució, sent comuns els de gran mida només durant els últims 20 milions d'anys d'existència.

Silueta d'un Eotyrannus amb les restes que s'han pogut trobar d'aquest Tiranosauroïdeu sense família anglès del Cretaci inferior.
Foto: Viquipèdia.

Les característiques esquelètiques presentades en l'entrada anterior sobre els Tiranosàurids també es poden trobar en Tiranosauroïdeus més primitius, tot i que sempre hi ha excepcions. Els primers membres d'aquest llinatge tenien cranis baixos, llargs i prims semblant als d'altres Celurosaures, a diferència dels cranis robusts i curts de les formes tardanes que, junt amb la gran mida, els hi donava un aspecte de Carnosaure Al·losauroïdeu (i per això van formar d'aquest altre grup de Teròpodes durant molt de temps). També les formes basals tenien braços llargs que s'adequaven més a la seva mida i que en el cas del Guanlong eren el 60% de les cames. A mesura que anaven augmentat la seva mida corporal, ho feia extremadament la del cap per donar més espai a la zona de la mandíbula i els punts d'inserció dels músculs que l'aguantaven i, tal com vaig dir a l'entrada anterior, això va compartir l'extrema reducció dels braços. En els Tiranosauroïdeus basals juràssics com el Guanlong el dit tercer de la mà encara no havia començat a reduir-se, però ja en el Dilong era més prim que els altres dits. I així fins que al final només van quedar dos dits funcionals. Tots els Tiranosauroïdeus tenien potes llargues respecte a la mida del cos. En el cas dels més petits i basals, això els feia ser uns grans corredors. Aquestes proporcions persisteixen en adults dels grans tàxons tardans, tot i no poder córrer distàncies llargues a gran velocitat. Per acabar, no tots els Tiranosauroïdeus eren arctometatarsalians (entre aquests el Dilong), el que indica en aquest aspecte una evolució convergent en la majoria de tàxons amb els Ornitomimosaures, pel que no faltaria que estiguessin estretament emparentats.

Esquelet holotip de Dilong.
Foto: Viquipèdia.

També molt important és el tema de les plomes. Les proves més plausibles de filaments "protoplomes" en Tiranosauroïdeus basals provenen de Liaoning. El primer exemple d'això va ser un esquelet de Dilong trobat el 2004. Llavors ja s'havien trobat esquelets de Celurosaures emplomallats en aquesta regió com el Compsognàtid Sinosauropteryx. Aquest descobriment va fer que es popularitzés la pregunta "Si els Tiranosauroïdeus petits tenien plomes, en tindrien també els grans?" o dit d'una forma més senzilla "Tenia plomes el T.rex?". S'han trobat algunes (tot i que molt poques) impressions de pell de grans Tiranosàurids amb escates i sense plomes. Això ha fet originar tres hipòtesis: la primera és que si tenien plomes però en altres parts del cos de les quals no s'han trobat impressions de pell. La segona és que el Tiranosàurids grans només tenien plomes quan eren petits i que les anessin perdent a mesura que creixien. La tercera parteix de la idea actualment acceptada que els dinosaures van desenvolupar plomes en un primer moment per mantenir la seva temperatura corporal i diu que, com les plomes només s'han descobert en dinosaures relativament petits, els grans no les necessitaven per mantenir la seva temperatura corporal. Aquesta última teoria s'ha començat a decantar pel descobriment el 2012 del Yutyrannus, l'holotip del qual presentava plomes tot i ser molt gran, amb el que es podria arribar a dir que un dinosaure de la mida d'un T.rex (que era encara més gran que un Yutyrannus) també hauria necessitat plomes.     

Reconstrucció d'un Yutyrannus. El fet de que s'hagin descobert "protoplomes" per mantenir la temperatura corporal en un dinosaure de 9 metres ha fet imaginar a molts paleoartistes que vivia en un ambient fred, contrari a l'idea de que el món del Mesozoic era càlid.
Foto: Robert Back.
Dibuix que representa a un Tiranosaure adult escatat i a una cria emplomallada.
Foto: Michael Skrepnick.

dimarts, 16 de juny de 2015

Els Tiranosàurids.

Els Tiranosàurids (Tyrannosauridae, que en llatí vol dir "llangardaixos tirans") són una família de Teròpodes Celurosaures que van viure durant el Cretaci superior Campanià i Maastrichtià a Amèrica del Nord i Àsia oriental. Són la família més representativa no sols dins els Celurosaures i els Teròpodes, si no de tots els dinosaures i encara més ho és el gènere que els dóna nom, el Tiranosaure (Tyrannosaurus), que també s'esmenta moltes vegades amb el nom de la seva espècie: Tiranosaure rex o T.rex en forma abreviada, que significa "rei dels llangardaixos tirans" en llatí, remarcant el seu paper com a animal gegantí, ferotge, poderós i màxim depredador del seu ecosistema.
Tant ell com altres Tiranosàurids són de gran mida (el Tiranosaure feia 12 m de llargada i 8 tones de pes), molt més pesants que la majoria de Celurosaures. Això va fer que durant molt de temps es classifiquessin com a Carnosaures junt amb altres Teròpodes de gran mida i es considerava que provenien dels Al·losauroïdeus. Però a la dècada del 1990 es van començar a percebre que els Tiranosàurids tenien més característiques òssies de Celurosaures, que fins llavors es considerava que eren els Teròpodes petits, que no pas característiques d'Al·losauroïdeus. Entre elles hi havia el turmell arctometatarsalià, molt diferent del de l'Al·losaure o parents seus. Això no sols posava als Tiranosàurids junt amb els "Teròpodes petits", si no que els acostava als Ornitomimosaures que també presenten turmell arctometatarsalià (no tots els Celurosaures en tenen). Ara ja està totalment acceptat que són Celurosaures de gran mida o, per dir-ho d'una altra manera, uns "gegants" entre els "petits".
Els Tiranosàurids presenten totes les característiques que defineixen als Celurosaures a més de vàries novetats evolutives que els diferencien de les altres famílies com unes dents premaxil·lars molt menors que la majoria de dents i amb una secció transversal en forma de D, una obertura a l'os jugal, un premaxil·lar molt alt que despunta del front del morro, uns ossos nasals fusionats i arquejats cap amunt amb rugositats a la seva superfície superior en algunes espècies, una cresta prominent a l'os suprangular que s'estén de costat des de l'articulació de la mandíbula, uns braços relativament molt curts per la seva gran mida (tot i que eren de la mida d'un braç humà) en els quals ha desaparegut el tercer dit, un forat còncau a l'extrem anterosuperior de l'ili, una cresta vertical a la superfície externa d'aquest, una "bota" púbica que és la meitat de llarga que l'eix propi del pubis i cames llargues respecte a la mida del cos amb tíbies i metatarsians allargats (el que són proporcions pròpies d'animals corredors).
Els Tiranosàurids estaven al cim de la cadena tròfica dels ecosistemes de finals del Cretaci dels territoris que actualment ocupen la Xina, Mongòlia, l'est de Rússia, el Canadà, els Estats Units i el nord-oest de Mèxic. Presentaven uns cranis enormes (d'entre els més grans en els Teròpodes) amb una gran boca plena d'enormes dents que podien fer de 10 cm de longitud i que eren molt fortes, robustes i compactes. Les dents dels Tiranosàurids estaven menys comprimides que les d'altres Teròpodes i eren més resistents a trencar-se, el que els hi servia no sols per tallar carn, si no també per triturar os i poder menjar-se la medul·la òssia. Proves biomecàniques fetes amb motlles de cranis i ossos d'animals actuals mostren que la potència de la mossegada en els Tiranosàurids era descomunal, amb una força de pressió de més de 4 tones en el cas del T.rex, tenint una de les mossegades potents de tot el regne animal. Però el que tenien en crani no ho tenien en braços, que semblaven gairebé atrofiats per un animal d'aquestes mides, amb el que els Tiranosàurids els hi era pràcticament impossible agafar les preses amb les mans mentre mossegaven a diferència d'altres Teròpodes. El fet d'engrandir i enrobustir el crani per augmentar la potència de la mossegada ha provocat que s'escurcin els braços i també el coll, perquè engrandir el cap és augmentar el pes de la zona davantera de l'animal i en el cas de que tingués uns braços i un coll llargs, el centre de gravetat es desplaçaria excessivament cap endavant i el dinosaure es tornaria molt inestable. 
Hi ha paleontòlegs que pensen que els Tiranosàurids i en especial el T.rex eren carronyaires i no caçadors actius com moltes vegades se'ls imagina. Això ha causat una certa polèmica. Els Tiranosàurids, tot i ser grans, semblaven ser animals dinàmics i energètics. Tot i això, recents estudis fets per un equip de la Universitat de Berkeley a Califòrnia proposen que els Tiranosàurids no eren animals corredors a causa del pes i que fins i tot en una carrera lenta, un T.rex estaria a prop del seu límit biodinàmic. Però el que els hi faltava en velocitat ho tenien en percepció. S'ha descobert que els Tiranosàurids tenien visió binocular, el que significa que els dos ulls es dirigien cap endavant i podia calcular distàncies. El T.rex podria haver aconseguit la seva capacitat màxima per veure en tres dimensions pujant els ulls uns 10º a la vegada que baixava una mica el cap, segons un estudi de la Universitat d'Oregon. Per tant, podem afirmar que els Tiranosàurids, tot i no ser corredors veloços, les capacitats visuals els permetien sens dubte ser caçadors eficaços i actius, sempre que també podien ser carronyaires oportunistes.
Els Tiranosàurids es classifiquen en dues subfamílies: per una banda els Albertosaurins (Albertosaurinae) i els Tiranosaurins (Tyrannosaurinae). Els Albertosaurins inclouen a l'Albertosaure i al Gorgosaure del sud del Canadà (Alberta i Saskatchewan) i el nord dels E.E.U.U. (Montana i Dakotes) i són generalment més esvelts, tenir cames més llargues i primes (el que significa que eren més ràpids) i cranis més allargats que els Tiranosaurins, de complexió més robusta, que inclouen al T.rex mateix i al Daspletosaure del continent americà i al Tarbosaure del continent asiàtic. Fa poc temps es va crear la tribu dels Alioramini que inclou a l'Alioramus de Mongòlia i al Qianzhousaurus de la Xina, caracteritzats per tenir un musell extremadament allargat i una complexió molt gràcil amb comparació amb altres Tiranosàurids. Aquesta caractetística va fer dubtar a molts paleontòlegs que creien que l'Alioramus seria un Tarbosaure subadult mal interpretat. El descobriment del Qianzhousaurus el 2014 va fer veure que l'Alioramus no estava sol i que estava més emparentat amb aquest que no pas amb el Tarbosaure i que hi hauria una fauna de Tiranosàurids de musell llarg a l'Àsia que compartiria l'ambient amb els de musell curt però que s'alimentaria de preses diferents i així evitar la competència.

Comparació de mides entre les espècies de Tiranosàurids més representatives amb a partir d'un humà.
Foto: Viquipèdia.

Estructura dels braços dels Tiranosàurids.
Foto: Viquipèdia.

Diagrama de sectors que indica la preferència pel tipus de règim alimentari que tindria un Tiranosàurid, amb una majoria de la combinació entre caçador i carronyaire.
Foto: Everything Dinosaur.

Dent de Tiranosàurid.
Foto: Viquipèdia.

Dibuix sobre el camp de visió d'un Tiranosàurid.
Foto: Treeosaur.      

dissabte, 13 de juny de 2015

Una "guarderia" d'Iguanodonts a Terol.

És la primera vegada que s'identifica un cas així a una de les regions de la Península més productives en fòssils, i més concretament a la Formació Camarillas a Galve, del Cretaci inferior Barremià (129-127 M.A.). El 2011 es van trobar durant vàries prospeccions més de 1100 ossos de cries d'Iguanodont que correspondrien a 13 individus (set dels quals es van recuperar durant les campanyes de rentat amb aigua) que haurien viscut i mort juntes. Totes eren d'una mida semblant al voltant dels 60 cm, pel que serien de la mateixa temporada de cria. El grau d'ossificació i la histologia dels seus ossos indiquen que feia relativament poc temps que havien sortit de l'ou i que només tenien un any de vida. A prop també es van trobar els esquelets d'un juvenil i d'un adult també d'Iguanodont, tenint aquest últim una llargada de sis metres.
Gairebé totes les característiques òssies tant de l'adult com de les cries indiquen que serien Ornitòpodes del gènere Iguanodon (Iguanodont en la forma catalanitzada), una de les races d'Ornitòpodes més comunes a Europa a principis del Cretaci i una de les més conegudes actualment. Però presenten una concavitat curta i abrupta a la part anterosuperior del dentari que no es troba a l'Iguanodon bernissartensis, l'espècie tipus del gènere identificada principalment per restes trobades a Bèlgica. Això ha fet que els investigadors de Dinòpolis hagin creat una nova espècie per aquests esquelets: Iguanodon galvensis (de Galve). Aquesta és converteix en la segona espècie totalment vàlida d'Iguanodont junt amb la bernissartensis, ja que hi ha tot un seguit d'altres possibles espècies que s'han considerat dubtoses o invàlides (sobretot les que s'han basat en els fòssils fragmentaris trobats a Anglaterra) o s'han renombrat en altres gèneres (com l'Iguanodon orientalis de Mongòlia, ara Altirhinus, i l'Iguanodon lakotensis dels E.E,U.U., ara Dakotadon). L'Iguanodon galvensis també s'ha convertit en la cinquena descrita a Galve i la desena de la província de Terol.
Les característiques del jaciment on s'han trobat les restes de l'Iguanodon galvensis indiquen que les reses de les cries no es van concentrar al lloc on s'han trobat després de morir, si no que ho van fer juntes i al mateix moment. A prop d'aquestes 13 cries s'han recol·lectat vèrtebres d'embrions amb una longitud de 30 cm indica que van morir a prop d'una àrea de nidificació i el que fa suggerir que estiguessin en una "guarderia". Els Ornitòpodes eren un tipus de dinosaures molt sociables que cuidaven de les seves cries i ho feien a prop d'on ponien els seus ous, sent l'exemple més conegut el de l'Hadrosàurid nord-americà Maiasaura. La Formació Camarillas està formada per depósits fluvials, el que vol que als Iguanodon galvensis els agradava niar en zones pantanoses o prop de rius, una preferència observada també en altres Ornitòpodes de gran mida.
El treball va ser publicat a Cretaceous Research.

Fémur d'una cria (esquerra) i d'un adult (dret) d'Iguanodon galvensis.Foto:Cretaceous Research.


Possible aspecte d'una cria.
Foto: Cretaceous Research.

Dibuix d'un adult vigilant a unes cries.
Foto: Rafael Arrabal.  
Font: Europapress.