dissabte, 6 de maig de 2017

La setmana dels Sauròpodes.

Més o menys un any després de que en una setmana seguida es presentessin durant la mateixa setmana dos nous gèneres de Ceratòpsids (enllaços 1 i 2) , la setmana actual que estem a punt de deixar també s'ha convertit en una d'excepcional en que els protagonistes han estat els Sauròpodes, ja que han sortit a la llum tres noves espècies, dos nous gèneres i una espècie d'un gènere ja conegut, pertanyents a clades diferents de colls llargs i també amb origens distants: un Diplodòcid del Juràssic superior dels EUA, un Braquiosàurid del Juràssic superior de França i un Titanosaure del Cretaci inferior de Rússia.

GALEAMOPUS PABSTI

En la seva revisió dels Diplodòcids feta al 2015 (enllaços 1 i 2), en Emanuel Tschopp i col·laboradors van encunyar el nou gènere del juràssic nord-americà Galeamopus, el qual llavors tenia una sola espècie (G. hayi) encara que els autors assenyalaven que alguns exemplars estudiats pertanyien al gènere però no a l'espècie hayi, cosa que el mateix Tschopp i el seu col·laborador en l'article de fa dos anys Octávio Mateus han demostrat en un nou treball publicat a la PeerJ el 2 de maig en forma d'una segona espècie: G. pabsti.

Reconstrucció del crani holotip del G. pabsti en que s'amplia la regió del maxil·lar on es troba el canal que connecta les dues fenestres preantorbital i antorbital.
Foto: Tschopp & Mateus (2017)/PeerJ.
L'holotip de la nova espècie es tracta de MaX, el nom afectuós d'un esquelet parcial desarticulat desenterrat a la Cantera Howe-Scott (Wyoming) preservat en el Sauriermuseum d'Aathal (Suïssa), que consta de: un crani desarticulat; 13 vèrtebres cervicals; vuit vèrtebres dorsals; costelles cervicals, dorsals i esternals; les dues escàpules; els dos coracoides; els dos húmers; el cúbit, el radi i la mà esquerres; l'ili dret; els dos pubis; l'isqui esquerre i l'extremitat posterior esquerra gairebé completa. També s'ha identificat com a paratip de Galeamopus pabsti a un crani parcial procedent de la Cantera Felch (Colorado) conservat del Museu Nacional d'Història Natural (Washington DC), i tant el jaciment de l'holotip com el del paratip pertanyen a la Formació Morrison. El nom específic del nou gènere fa referència a en Ben Pabst, paleontòleg austríac que va desenterrar l'holotip i que el va preparar al Sauriermuseum.

Primera vèrtebra dorsal de l'holotip del G. pabsti, mostrat aquí en connexió amb l'última cervical.
Foto: Tschopp & Mateus (2017)/PeerJ.
El Galeamopus pabsti està diagnosticat per 14 autopomorfies, entre les que s'inclouen: un canal horitzontal del maxil·lar que connecta les fenestres preantorbital i antorbital, vèrtebres cervicals anteriors que són més altes que amples, un húmer relativament robust entre els Diplodòcids Diplodocinae, el metacarpià més llarg representa el 40% de la longitud del radi i una superfície articular proximal del metacarpià V (és a dir, la zona on es connecta amb el carpià) és més llarga que en els seus equivalents III i IV. L'holotip del G. pabsti és un exemplar problemàtic pel que fa al tema de l'ontogènia, ja que presenta a la vegada caràcters de juvenil i d'adult. D'aquesta manera, els caràcters considerats juvenils es troben en els ossos: un musell arrodonit (índex premaxil·la-maxil·lar del 72%, comparat amb el 80% dels Diplodòcids adults) i la manca de fusió entre els centres vertebrals i els seus respectius arcs neurals, de les costelles cervicals i entre l'escàpula i el coracoide. I per la seva banda, els caràcters considerats adults es troben en la histologia de l'escàpula, l'húmer i el fèmur, ja que indica que el dinosaure es trobaria en una etapa vital en que el ritme de creixement baixa o gairebé s'atura. Això ha fet plantejar a en Tschopp i a en Mateus que la falta de fusió entre centre vertebral i arc neural (fusió neurocentral) ja no és una evidència clara per identificar l'edat juvenil d'un esquelet fòssil de dinosaure.

VOUIVRIA DAMPARIENSIS

Al mateix dia i en la mateixa revista que el Diplodòcid nord-americà, en Philip Mannion (Col·legi Imperial de Londres), en Ronan Allain (Museu Nacional d'Història Natural de París) i en Olivier (Centre Nacional de la Recerca Científica francès) publiquen la revisió d'un dels dinosaures amb més història dins dels presentats aquest 2017. L'holotip del Vouivria, un esquelet parcial, va ser descobert a Damparis (departament francès del Jura, zona 0 del Juràssic) al 1934. En Albert-Félix de Lapparent el va classificar al 1943 dins del gènere, actualment invàlid, Bothriospondylus i des de llavors fins ara ha aparegut en diversos treballs com el "Sauròpode de Damparis" o el "Bothriospondylus francès", però mai sense arribar a una discussió més profunda sobre la seva identitat. El nou nom genèric prové del francès vouivre (escurçó), que també és un rèptil alat de la mitologia del Jura. El nom específic (dampariensis) fa referència a Damparis.

Sacre de l'holotip del Vouivria en vistes dorsal (A) i ventral (B).
Foto: Mannion et al. (2017)/PeerJ.
El Vouivria prové geològicament de la Formació Calcàries de Clerval, la qual es trobaria en el Juràssic superior Oxfordià. Aquest fet convertiria al Vouivria en el Titanosauriform més antic, abans de la primera gran radiació que van tindre dins d'aquest clade els Braquiosàurids en el Kimmeridgià-Titonià. L'esquelet holotip del Vouivria està compost per: cinc dents, una vèrtebra cervical mitjana-posterior, la meitat posterior d'un centre vertebral de la mateixa regió del cos, dues vèrtebres dorsals mitjanes-posteriors, vàries costelles toràciques, les dues escàpules, el coracoides dret, l'húmer dret, els dos cúbits, el carpià dret, els metacarpians esquerres (I, II, III i IV), el metacarpià III dret, les falanges manuals del primer dit esquerre, l'ili esquerre, el pubis esquerre, els dos isquis, els dos fèmurs, les dues tíbies (en la dreta només l'extrem distal), els dos peronés, l'astràgal esquerre, els metatarsians drets I i III i el seu equivalent II del peu esquerre. El nou Braquiosàurid està diagnosticat per caràcters com una cresta deltopectoral de l'húmer que es doble i la formació de crestes entre el còndil tibial i fibular (el del peroné) en l'extrem distal del fèmur.

Dents de l'holotip del Vouivria. Cada columna representa cadascuna de les cinc dents en diferents vistes.
Foto: Mannion et al. (2017)/PeerJ.
En l'anàlisi filogenètica, el Vouivria forma, dins dels Braquiosàurids, una successió de tàxons junt amb l'Europasaurus i el Brachiosaurus abans d'arribar a un clade més derivat en que s'agrupen el Giraffatitan, el Lusotitan i els gèneres nord-americans Cedarosaurus, Sonorasaurus i Venenosaurus (tots aquests últims del Cretaci). La nova filogènia dels Braquiosàurids resultat de la descripció del nou gènere francès ha tingut també implicacions per a dos altres tàxons d'aquesta família. El primer d'ells és l'Europasaurus, que en moltes anàlisis era trobat com un Sauròpode Macronari no-Titanosauriform. Per això, s'han eliminat del diagnòstic del Sauròpode nan alemany trets relacionats amb l'ontogènia de l'animal (la distància que separa les fenestres supratemporals, localitzades en parella al sostre cranial) o caràcters primitius que estarien relacionats amb l'hàbitat illenc del dinosaure (absència de camellae en les vèrtebres cervicals i dorsals anteriors). L'altre tàxon afectat és el Padillasaurus, que resulta ser un Somphospondylii, a partir de la presència d'una fossa cega (per l'adjectiu anglès blind) en els centres vèrtebres caudals anteriors. En conseqüència, els Braquiosàurids continuen restringits a nord-americà durant el Cretaci inferior, abans d'extingir-se definitivament.

Reconstrucció de tres Vouivria en un ambient costaner semblant al del Jura a l'Oxfordià.
Foto: Chase Stone/Imperial College London.

TENGRISAURUS STARKOVI

Des de la revista Biological Communications ens arriba la descripció del primer Titanosaure descrit formalment en territori rus, de mans de l'Alexander Averianov i en Pavel Skutschas. El Tengrisaurus strakovi està representat per molt menys material que els dos altres Sauròpodes presentats anteriorment, amb un holotip compost per una vèrtebra caudal anterior i dues vèrtebres més d'aquest tipus com a paratips. Tots tres fòssils procedeixen del jaciment de Mogoito a la República de Buriàtia, que pertany a la Formació Murtoi (Cretaci inferior/mitjà Barremià-Aptià). El nom genèric homenatja a Tengri, el déu líder de la mitologia d'Àsia Central (Buriàtia és de parla i cultura mongoles). I l'específic va dirigir a l'Alexey Starkov, que ha contribuït especialment a l'estudi dels vertebrats cretàcics de la Sibèria meridional. El caràcter procèlic de les vèrtebres identificades posa al Tengrisaurus dins del clade Lithostrotia. Entre les autopomorfies del nou gènere es troben apòfisis espinoses dirigides posteriorment i una estructura òssia compacte en els centres vertebrals. El Tengrisaurus té l'important característic de ser un tàxon molt antic cronològicament però a la vegada molt derivat taxonòmicament, que dóna suport a la hipòtesi que les diferents branques de Titanosaures es devien separar al principi de la seva evolució. Ja hi ha altres Lithostrotia del Cretaci inferior d'Àsia, pel que no seria estrany que l'origen del clade es trobés en aquest continent i no a Amèrica del Sud com han argumentat altres autors.

Vèrtebra holotípica del Tengrisaurus en les vistes dorsals (A), anterior (B), lateral (C) i posterior (D).
Foto: Averianov & Skutschas (2017)/Biological Communications.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada